Quan tornàvem a escola després de l'estiu, la iaia deia: “D'aquí a dos dies, Nadal”. I nosaltres ens exclamàvem: “Apa, iaia, però si encara falta molt!” Per a les criatures, tres mesos era una eternitat, però segurament la iaia començava a organitzar en el seu cap les moltes coses grans i petites que s'havien de preparar i tenir en compte. I un dia, després de molt de temps, la canalla érem conscients que, ara sí, venia Nadal; algun adult ens deia que era el dia de Santa Llúcia, i ajudàvem (és un dir) a guarnir la casa i muntar el pessebre. Si s'havia de reposar alguna figureta víctima de les nostres mans maldestres, o ens queia a terra una bola de vidre (“que no us he dit que no les toquéssiu?!”) anàvem pel barri, o bé baixàvem el cap de setmana a la Catedral a fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, i en tornàvem carregats de verd per a la casa.
La Fira de Santa Llúcia es va començar a fer el 1786, així que som moltes generacions de barcelonins que l'hem incorporat als nostres costums nadalencs. El 1915 Josep Maria de Sagarra va escriure un poema, Romanç de Santa Llúcia, que ens transporta a les parades de la fira i ens porta l'olor de muntanya a les nostres cases de ciutat; Eduard Toldrà va compondre el 1924 a partir del poema una cançó que es va estrenar aquell mateix any al Palau de la Música. No al desembre, sinó al maig. La va cantar Emili Vendrell, acompanyat al piano pel compositor, i de seguida es va popularitzar. Després de Vendrell la va cantar tothom, tant les veus que es dedicaven a la cançó com les que cantaven sobretot òpera i feien cançó ocasionalment; la prova que el Romanç de Santa Llúcia encara és ben viu és que els cantants més joves continuen oferint-lo als seus recitals.
Segurament molts de vosaltres, benvolguts lectors, heu mirat el calendari avui, 13 de desembre (si llegiu aquest article el dia que es publica) i heu taral·lejat: “Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós...” Potser no recordàveu que la cançó és de Toldrà ni que el poema és de Sagarra, però, en el fons, tant li fa. El millor que li pot passar a una cançó, ho hem dit altres vegades, és que baixi dels escenaris i es converteixi en una cançó popular, en el sentit de coneguda i interioritzada pel poble. Com cada any, avui, dia de Santa Llúcia, han arribat els guarniments de Nadal a Liederabend i, normalment, la primera cançó nadalenca hauria arribat la setmana vinent. Però, coincidint la diada amb el dia de publicació, no me n'he pogut estar. Escoltarem el Romanç de Santa Llúcia en una veu magnífica que no tenim gaires oportunitats d'escoltar aquí, la de Jaume Aragall; serà la versió orquestral, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, és a dir, l'OBC, dirigida per Salvador Brotons.
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.
Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.
Articles relacionats
La rosa als llavis
Enguany es commemoren els 50 anys de la mort d'Eduard Toldrà. Violinista, fundador del Quartet Renaixament, de l'Orquestra d'Estudis Sinfònics i de l'Orquestra Municipal de Barcelona (l'actual OBC), pedagog i compositor, la seva figura mereix ser recordada i en ocasió d'aquest aniversari s'han celebrat diversos concerts al mes de juny amb música de Toldrà com a protagonista.
Una flor de romaní
Per als aficionats al lied del país, la notícia de la setmana ha estat la confirmació que hi haurà Schubertíada aquest estiu. I amb la segona quinzena d'agost a l'horitzó em vaig traslladar mentalment a l'Empordà, i vaig recordar una foto del romaní florit que vaig fer l'any passat a la Canònica, devia ser a la primavera, i una cosa porta a l'altra, i vaig arribar a Canticel, aquesta cançó preciosa feta d'un poema preciós. I com que el poema és de Josep Carner i aquests dies recordem el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que tot quadra, oi?
SV23 | Platxèria
A començament del segle XX, un noi convida una noia a jugar jocs de criatures, jocs que fan revolar les faldilles, que afavoreixen que els cossos es freguin com per atzar i que permeten encontres fugaços en llocs amagats. Això és el que explica Joan Salvat Papasseit en el seu poema Platxèria, i els seus versos fan que ens ho imaginem com si fos l'escena d'una pel·lícula, igual com ens imaginem el somriure entremaliat del noi i la seva delicadesa. És [...]
Comments powered by CComment