Després que el poeta de Dichterliebe hagi passat pel tràngol de veure com la dona que estima es casa amb un altre, i d'haver-se refugiat al bosc per plorar la seva pena, arriba el moment que ens expliqui què ha passat, exactament. I Déu n'hi do. Perquè no és que ella s'hagi casat amb l'amor de la seva vida, no. Que dius, mira, jo passo pena, però ella és feliç. Resulta que l'amor de la seva vida s'ha casat amb una altra i ella, per despit (fixeu-vos que Heine diu ärger, que s'acostaria més a despit, però Apel·les Mestres, a la seva versió, diu pena), es casa amb el primer que passa. No m'estranya que el poeta es desesperi.
O, millor dit, no m'estranya que el poeta es desesperés, en passat. Perquè amb aquesta cançó, Ein Jüngling liebt ein Mädchen, li coneixem una altra faceta: ens ho explica breument, sense retrets ni lamentacions, com si parlés d'una altra persona. I, amb aquest distanciament, sembla que es rigui d'ell mateix. No és que ho expliqui amb indiferència; a la tercera estrofa ens diu que són coses que passen i que, quan et passa a tu, et trenca el cor. Aquesta expressió, "bricht das Herz entzwei", és molt similar a altres que li hem sentit anteriorment: "die Brust zerspringen" a Hör ich das Liedchen klingen; "zerrisen mir das Herz" a Und wüssten die Blumen, die kleinen, o "das Herz auch bricht" a Ich grolle nicht, però ja no li tornarem a sentir. Tot apunta que el nostre poeta està iniciant una cosa tan inusual als cicles de lied com és la recuperació d'un desengany amorós.
Robert Schumann reforça la ironia de les paraules de Heinrich Heine amb una cançó animada, fins i tot burleta que, una vegada més, té un postludi llarguíssim, si el comparem amb l'extensió de la cançó. Després d'haver escoltat el poeta exultant d'alegria, rosegat per la ràbia o plorant de pena, sempre amb sentiments extrems, és una mena de descans escoltar-lo (més o menys) relaxat, i els artistes no solen desaprofitar les oportunitats que els ofereix aquesta cançó diferent.
Escoltarem Ein Jüngling liebt ein Mädchen interpretada per Gerald Finley i Julius Drake. És l'onzena cançó del cicle, continuem avançant per Dichterliebe en ordre, i encara ens en queden cinc abans no arribem al final. Com us dic sempre, escolteu aquesta cançó, i escolteu el cicle sencer sempre que pugueu; trenta minuts de música, encara no, que ens eixamplen el cor.
Ein Jüngling liebt ein Mädchen,
Die hat einen andern erwählt;
Der andre liebt eine andre,
Und hat sich mit dieser vermählt.
Das Mädchen nimmt aus Ärger
Den ersten besten Mann,
Der ihr in den Weg gelaufen;
Der Jüngling ist übel dran.
Es ist eine alte Geschichte,
Doch bleibt sie immer neu;
Und wem sie just passieret,
Dem bricht das Herz entzwei.
Un jove s’estima una noia
que estima un altre galant;
el galant n’estima una altra
i amb ella s’és desposat.
De pena, la pobra noia
esposa el primer babau;
el jove que l’estimava,
lo que en pateix, Déu ho sap!
És una història molt vella
que sempre es renova, i tant
que el desditxat a qui passa
se’n sent el cor destrossat…
(traducció d'Apel·les Mestres)
Comments powered by CComment