Ralph Vaughan Williams va estrenar Songs of Travel (juntament amb un altre cicle de cançons, The House of Life) el 1904, quan tenia trenta-dos anys i s'acostava el final de la seva primera etapa com a compositor; no trigaria gaire a mostrar interès pel folklore del seu país i a reflectir-lo a la seva música, començant així el segon període compositiu. Però la música dels primers anys mostrava trets postromàntics i la influència del temps que havia passat formant-se a Alemanya (pensem en la música que feien llavors Richard Strauss i tants compositors). Els poemes de Robert Louis Stevenson també remetien clarament al Romanticisme; Vaughan Williams en va seleccionar nou de la col·lecció Songs of Travel and other verses, publicada pòstumament el 1896, que ens parlen dels desitjos, les pors, les alegries i les penes d'un rodamon, un personatge que no es pot deslligar del wanderer romàntic.
Hem escoltat ja dues cançons d'aquest cicle: Let Beauty Awake, la segona, i The Infinite Shining Heavens, la sisena. La nostra cançó d'aquesta setmana és Youth and Love [Joventut i amor], la quarta, que resol un conflicte que s'anticipa en l'anterior, The Roadside Fire, una cançó d'amor en la qual el rodamon diu a l'estimada com seria la seva idíl·lica vida junts si marxés amb ell; tot el que els calgués, els ho donaria la naturalesa.
Sembla que l'estimada no s'avé a aquest estil de vida, perquè a Youth and Love el jove ha de triar entre l'amor i la vida errant. El poema té dues estrofes de cinc versos cadascuna, que Vaughan Williams tracta musicalment de manera molt diferent. Les llargues primeres frases de la línia vocal, ens parlen del món de la veu poètica, un camí que sempre cal seguir. A la vora del camí, però, el criden les temptacions, amagades en pavellons daurats en jardins florits. Però el misteri, per a ell, no rau en aquests acollidors pavellons que el reclamen; per a ell, i així ho diu el compositor a la partitura amb la indicació misterioso, el misteri és en el sol que es pon a l'horitzó.
La segona estrofa comença amb els estels que titil·len, tan abundants com els plaers que assalten el rodamon; per la música sensual que sentim, semblaria que dubta: es quedarà amb l'estimada? Gairebé alhora, comencem a sentir en l'acompanyament la seva resolució, abans que les paraules ho diguin: “ell avança vers el seu més noble destí”. Com ens diu en el poema anterior de la col·lecció de Stevenson (no musicat per Vaughan Williams), "My mistress still the open road / And the bright eyes of danger" [Les meves amants encara són el camí / i els ulls brillants del perill].
Així que el jove marxa, i ni tan sols s'atura per acomiadar-se de l'estimada. Només li diu unes paraules, de lluny, i la saluda amb la mà. L'actitud no sembla la més noble, però Vaughan Williams destaca musicalment aquests versos i els converteix en el clímax de la cançó, tal vegada per emfatitzar la dificultat de la decisió (potser si s'aturés a dir adeu, ja no podria marxar?). Després d'aquest moment d'agitació torna la calma, i el jove desapareix, cantussejant una tonada. El compositor, però, tanca la cançó amb el que sembla un interrogant: repeteix les últimes paraules del poema, "is gone" [desapareix], una octava més baixa, mentre el piano s'esvaeix. Què ens està dient, la música?
Youth and Love és una cançó preciosa, com tot el cicle, que escoltarem interpretada per Simon Keenlyside i Malcolm Martineau. Espero que us agradi, i que us convidi a escoltar el cicle sencer; fa uns dies que em ronda pel cap Songs of Travel i sabeu que quan passa això, comparteixo la música amb vosaltres.
To the heart of youth the world is a highwayside.
Passing for ever, he fares; and on either hand,
Deep in the gardens golden pavilions hide,
Nestle in orchard bloom, and far on the level land
Call him with lighted lamp in the eventide.
Thick as the stars at night when the moon is down,
Pleasures assail him. He to his nobler fate
Fares; and but waves a hand as he passes on,
Cries but a wayside word to her at the garden gate,
Sings but a boyish stave and his face is gone.
Per al cor d’un jove, el món és com la vora d’una carretera,
ell la segueix sempre endavant; i a cada cantó,
daurats pavellons s’amaguen al fons dels jardins,
s’arreceren en els horts florits i lluny, des de la plana,
el criden al captard amb llums encesos.
En munió, com les estrelles a les nits sense lluna,
els plaers l’assalten. Però ell avança vers el seu més noble destí
i només els fa signes amb la mà mentre segueix endavant,
crida tan sols una paraula des la vorera a la que està a la porta del jardí,
canta només una juvenil tonada i el seu rostre desapareix.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Un monument al moment
"Un sonet és un monument al moment, memorial de l'eternitat de l'ànima a una hora immortal i morta". Silent noon, el dinovè dels poemes de The House of Life, del pintor i poeta Dante Gabriel Rossetti, és un monument a un moment de felicitat absoluta i serena, en comunió amb la persona estimada i la natura, i és també una reflexió sobre el pas del temps. El sonet descriu el moment de plenitud amb plena consciència que passarà, tots els versos transcorren en el present excepte l'últim, que ja pertany al passat.
Pasqua
A la Gran Bretanya el Romanticisme va tenir molta força en els àmbits de la pintura i la literatura. En canvi, si pensem en cançó (art song) en llengua anglesa els noms que ens vénen a la memòria són els de Britten, Elgar, Sommervell, Vaughan Williams, Butterworth, Quilter, Finzi..., compositors nascuts la major part d'ells a finals del segle XIX. Fos perquè el lied era un gènere eminentment urbà i la societat britànica estava molt vinculada al món rural, fos perquè ja tenia una llarga tradició pròpia de cançó a mig camí entre la popular i la culta, fos per altres motius, el cas és que les cançons que avui escoltem als recitals van ser escrites en bona part durant el segle XX.
Mars entre nosaltres
"Per què [a les cançons] la veu hauria d'estar sempre acompanyada pel piano? Penso que si combinem la veu amb altres instruments, ens obrim a oportunitats fantàstiques." Això ho deia Ralph Vaughan Williams el 1940, quan feia molts anys que no escrivia cançons. Sembla que el piano era un instrument que no li agradava especialment, i ja en aquell temps durant el qual havia escrit la major part de les seves cançons, abans de la Gran Guerra, havia fet [...]
Comments powered by CComment