La mort de Wolf

Gràcies al cinema (i a la literatura), tots tenim al cap com eren els manicomis del segle XIX. Per això no ens costarà gaire entendre l'horror i el patiment d'Hugo Wolf en veure-s'hi tancat. Va arribar al sanatori mental privat del Dr. Svetlin el 19 de setembre de 1897; hi va arribar enganyat, els seus amics li van fer creure que anaven a la residència de l'emperador per signar el seu contracte com a director de l'Òpera de Viena. Perquè aquesta era la dèria que l'havia trastornat: des de feia un parell de dies proclamava que n'era el nou director, i exercia el seu càrrec amb amenaces i violència, sense que ni els més íntims poguessin controlar-lo.

L'origen d'aquest episodi havia estat una desavinença, probablement un malentès, amb el director de l'Òpera de Viena des de feia quatre mesos, Gustav Mahler. Wolf confiava que el seu antic company de conservatori, d'idees modernes, li estrenaria a la ciutat l'òpera Der Corregidor. Mahler comptava a fer-ho la temporada següent, i Wolf exigia que fos aquella mateixa tardor. En el fons, tant era el desllorigador de la crisi; malauradament, Wolf estava entrant en la tercera fase de la sífilis, que l'afectava el sistema nerviós; un oftalmòleg havia detectat uns mesos abans, en una visita rutinària, el que podien ser els primers símptomes de la paràlisi progressiva.

Wolf va desfer-se al manicomi del personatge de director d'òpera, i va interioritzar-ne d'altres, dolorosos de tan absurds. Després de dos mesos d'aïllament, el seu estat va millorar i se li va permetre una certa normalitat; podia rebre visites i tenir correspondència, i fins i tot va escriure una mica de música: va refer algunes parts del poema simfònic Penthesilea, va orquestrar dos lieder de l'Spanisches Liederbuch (Wer sein holdes Lieb verloren i Wenn du zu den Blumen geht) i va arranjar per a cor i orquestra el lied Morgenstimmung, amb poema de Reinick, que havia escrit uns mesos abans.

El 24 de gener de 1898 li van donar l'alta i va sortir del sanatori mental. No sabia ben bé què fer amb la seva vida, només tenia clar que volia marxar per sempre més d'Àustria, aquell país que “permetia que tanquessin els seus fills en un manicomi”. Va passar uns dies amb Melanie Köchert, una de les amigues que més fidelment l'havia visitat en aquells mesos, acompanyada per la seva filla Ilse, i després va marxar amb la seva germana Käthe i Mélanie a fer un viatge per Itàlia. Van arribar a Trieste, on va veure el mar per primera vegada (i ho menciono perquè va fer-lo feliç) i es van embarcar en un viatge per l'Adriàtic, que va durar menys del que havien previst perquè el compositor es cansava molt.

De tornada a Viena després de visitar la seva mare i la seva germana Modesta a Windischgraz i Graz, els Köchert li van preparar una casa on estar-s'hi. Malgrat l'amor que la família i els amics li donaven, ell estava cada dia més deprimit. En algun moment d'aquests mesos li escriurà a un amic: "Crec que tot ha acabat per a mi. No llegeixo, no escric música, no penso; només vegeto. Aquesta és una bona descripció del que soc ara." Un vespre de tardor, durant una estada a Traumkirchen, alarmats perquè no tornava a casa, van sortir a buscar-lo. El van trobar vagant pel bosc, xop de cap a peus. Havia intentat suïcidar-se llençant-se al Tramsee, però el fred i l'instint de supervivència l'havien fet nedar cap a la riba del llac; s'havia avergonyit tant del que havia fet que no gosava tornar a casa.

Aquesta vegada va ser ell qui va demanar que l'internessin. L'única condició que va posar a la seva germana va ser que no l'obliguessin a tornar amb el Dr. Svetlin. Els Köchert van voler endur-se'l a casa per tenir-ne cura, però finalment es va decidir que aniria al manicomi estatal de la Baixa Àustria, a Brünnlfeld, hi va ingressar l'octubre de 1898. Les condicions allà eren una mica millors, ara era un pacient de primera classe (hi havia, per tant, pacients desgraciats de segona o de tercera), gràcies a les aportacions econòmiques de la Hugo-Wolf-Verein, fundada l'any anterior; a les dels amics de Wolf, que ja havien contribuït a pagar el primer sanatori, i també gràcies a una pensió vitalícia concedida per l'emperador Francesc Josep i una altra concedida pel Ministeri de Cultura.

Així, Wolf va disposar d'un piano a la seva habitació, on interpretava els seus lieder i obres de Beethoven i Bruckner, sobretot. La sort va voler que un treballador de la casa (i vull mencionar el seu nom perquè va posar una mica de llum als dies tan tristos, August Stiglbauer) fos també un músic que admirava l'obra de Wolf, i tocava sovint obres a quatre mans amb ell. Els seus amics continuaven visitant-lo, i de tant en tant se li permetia que fes sortides; llavors era ell qui visitava els amics. Però el seu mal continuava avançant i si anava, per exemple, al seu estimat Perchtoldsdorf, res no era com recordava, i fins i tot s'oblidava d'ell mateix (“Ah, si jo fos Hugo Wolf!”). El seu patiment era enorme; en una carta escrita el juliol de 1899 demanava a la seva germana Matilda que “l'alliberés, si és que encara podia ser alliberat”; després va intentar fugar-se. En una carta escrita a final d'aquell any parlava de la seva situació, espantat, incomprès, amb un futur que ni tan sols s'atrevia a pensar. Acabava dient-hi: “Que el Déu del Cel em perdoni si mai vaig pecar conscientment contra Ell”.

A principi de l'any 1900 la seva paràlisi s'agreuja, i li provoca dificultats per parlar; a l'agost empitjora greument, i ha de dormir en un llit tancat amb una mena de gàbia perquè no en caigui amb els espasmes nerviosos. A primers de 1902 els metges li donen uns dies de vida, però el seu cor és fort i tossut. Finalment, morirà el 22 de febrer de 1903, d'una infecció pulmonar, després d'anys de sofriments. Dos dies més tard, l'església on s'oficia el funeral s'omplirà per acomiadar-lo.

Si esteu llegint aquest article el dia que es publica, avui fa 120 anys de la mort d'Hugo Wolf. Vull agrair-li la seva música, la gran i meravellosa obra que va compondre abans que la malaltia l'arrossegués cap a la foscor.

Us deixo amb una de les obres seves que es van interpretar al funeral, Ergebung [Resignació], el cinquè dels Sechs geistliche Lieder nach Gedichten von Eichendorff [Sis cançons sacres a partir de poemes d'Eichendorff], interpretat per Das Vokalprojekt, dirigit per Julian Steiger.

Us deixo també amb unes paraules que hi va pronunciar el seu amic Michael Haberlandt, abans de llegir uns versos de Zur Ruh', zur Ruh':

“T'agraïm profundament els nobles dons del teu art. El que ens has donat amb generositat règia, ho hem reconegut tard, i moltes són les orelles encara sordes i molts els cors encara tancats al teu llenguatge nou i profundament espiritual, en el qual has fet sonar el cor i l'esperit dels nostres temps.”

Articles relacionats

Michelangelo

Cançó de la setmana: Fühlt meine Seele das ersehnte Licht (H. Wolf) - H. Hotter, G. Moore

 

Aquest any 2014 tenim uns quants aniversaris rodons, d'aquells que serveixen per recordar i homenatjar els seus protagonistes. El que ens toca més d'a prop en aquest blog és el 150 aniversari del naixement de Richard Strauss, un dels compositors habituals a Liederabend. Recordarem també el centenari del començament de la Gran Guerra, perquè una ferida tan profunda havia de marcar també per força la vida musical europea. Un altre aniversari, al cual dediquem aquesta entrada, té a veure Michelangelo Buonarroti: el 18 de febrer farà 450 anys de la seva mort.

Lord Byron, lletrista de cançons

Cançó de la setmana: Sonne der Schlummerlosen (H. Wolf) - W. Dazeley, S. Kynoch

 

La poesia de George Gordon Noel Byron va tenir de seguida una difusió considerable a Alemanya; hi circulaven unes quantes traduccions i tenia valedors com Goethe, Heine i Müller, que va ser, a més, biògraf del poeta. Malgrat això, Lord Byron no va interessar gaire els compositors de lied. L'excepció seria Carl Loewe, que va posar música a una vintena dels seus poemes, però a banda d'això trobem només alguns lieder esparsos el més conegut dels quals és Mein Herz ist schwer, el n. 15 dels Myrten de Robert Schumann. La resta no la sentim gaire als recitals, ni tan sols [...]

Repòs

Cançó de la setmana: Zur Ruh', zur Ruh' (H. Wolf) - G. Resick, W. Jones

 

El 1888 va ser un any clau per a Hugo Wolf. Els aficionats el coneixem com l'any en què el compositor va trobar la veta d'inspiració més llarga i més productiva de la seva carrera, ben bé dos anys durant els quals va escriure més de cent seixanta lieder. Però també va ser l'any en què (per fi!) va veure les seves primeres obres publicades.