Una llàgrima antiga i solitària

Les larmes - Man Ray

Nadia Boulanger va impartir les primeres lliçons de música als setze anys, quan era encara estudiant. Aquest vessant, el pedagògic, va ser el més significatiu de la seva llarguíssima carrera, més de setanta anys. Però Boulanger va ser també organista, pianista, directora d'orquestra i compositora, tot i que les seves composicions pertanyen a un període breu de la seva vida.

Nadia Boulanger van nèixer el 1887 a París, en una família de músics, i va tenir la millor educació musical possible; entre els seus professors hi havia Gabriel Fauré, amic de la família i admirador del talent de la nena, un talent que feia que aquella formació tant acurada donés els millors fruits. Les seves primeres composicions les va escriure amb tretze o catorze anys, esperonada per professors com Fauré o el pianista Raoul Pugno, amb qui escriviria diverses obres. Però, malgrat que el 1908 va guanyar el segon Grand Prix de Roma, ella no s'hi acabava de veure, com a compositora; creia que l'autèntica compositora de la família era la seva germana Lili, sis anys més jove; li donava tot el seu suport i mirava de mantenir-se en un segon pla. Quan Pugno va morir, el 1914 (Lili havia guanyat l'any anterior el primer Grand Prix), Nadia va anar deixant la composició. Lili, de salut precària des que als dos anys havia patit una greu malaltia, va morir el 1918, als vint-i-quatre anys, i llavors Nadia pràcticament va deixar de compondre; les seves últimes obres són de 1922.

Va escriure unes trenta cançons, entre 1901 i 1922. El 1909 va escriure les tres úniques amb poema de Heinrich Heine, que es van publicar en alemany i en francès. Una d'elles, Was will die einsame Träne [Què vol la llàgrima solitària] la vaig triar per a la nostra sèrie El Buch der Lieder i deu compositors. Trobem el poema a la tercera part del recull, Die Heimkehr, és el poema n. 27; per situar-nos liederísticament, queda entre Der Atlas (n. 24, Schubert) i Schlechtes Wetter (n. 29, Strauss). Ens parla d'una llàgrima solitària que és l'últim vestigi d'un antic amor; malgrat els precs de la veu poètica, es resisteix a fondre's, com s'han fos ja les penes i les alegries d'aquell amor i la resta de llàgrimes. La cançó de Boulanger és molt més apassionada que la versió musical més coneguda del poema, la de Robert Schumann (inclosa a Myrten), que és calmada i contemplativa; en aquest cas, la primera estrofa és igualment calmada, però la intensitat musical va pujant al llarg de les quatre estrofes, fins arribar al clímax en els versos finals.

Els intèrprets de Was will die einsame Träne són el tenor Alek Shrader i la pianista Lucy Mauro. Espero que us agradi aquesta obra de joventut d'una de les figures més influents del món musical del segle XX.

Was will die einsame Träne

Was will die einsame Träne?
Sie trübt mir ja den Blick.
Sie blieb aus alten Zeiten
In meinem Auge zurück.

Sie hatte viel leuchtende Schwestern,
Die alle zerflossen sind,
Mit meinen Qualen und Freuden
Zerflossen in Nacht und Wind.

Wie Nebel sind auch zerflossen
Die blauen Sternelein,
Die mir jene Freuden und Qualen
Gelächelt ins Herz hinein.

Ach, meine Liebe selber
Zerfloß wie eitel Hauch!
Du alte, einsame Träne,
Zerfließe jetzunder auch!

Què vol la llàgrima solitària?
Ella m'enfosqueix la mirada
Ella es va quedar en el meu ull
Des de temps antics.

ella tenia brillants germanes,
que totes s'han fos,
foses amb la meva pena i alegria
en la nit i el vent.

Com la boira,
les blaves estrelletes també s'han fos,
que a mi aquella alegria i pena
Em somreia en el cor.

ai, el meu amor mateix
Es fon com un simple alè!
tu antiga, solitària llàgrima,
Fon-te ara també!

(traducció de Salvador Pila)