Mars entre nosaltres

"Per què [a les cançons] la veu hauria d'estar sempre acompanyada pel piano? Penso que si combinem la veu amb altres instruments, ens obrim a oportunitats fantàstiques." Això ho deia Ralph Vaughan Williams el 1940, quan feia molts anys que no escrivia cançons. Sembla que el piano era un instrument que no li agradava especialment, i ja en aquell temps durant el qual havia escrit la major part de les seves cançons, abans de la Gran Guerra, havia fet servir de vegades altres instruments o formacions per acompanyar la veu. Per exemple, de les Five Mystical Songs hi ha versió amb piano (vam escoltar-ne Easter), amb orquestra i cor (vam escoltar-ne The Call) i amb piano i quartet de corda.

Durant la guerra no va tenir el cap per escriure música; un cop va haver retornat del servei a França va tornar a compondre, també cançons, i en algun moment entre el 1922 i el 1927 va escriure Along the Field, un cicle el més característic del qual és, precisament, l'acompanyament: són cançons per a veu i violí. Inusual, oi? El violí és un instrument essencialment melòdic i de tessitura alta; si acompanya la veu és per cantar amb ella, i així l'hem trobat, per exemple, en els arranjaments de cançons tradicionals fets per Beethoven o Haydn. I diria que hem arribat al terme clau: cançó tradicional. Ens costa de visualitzar un cantant i un violinista a l'escenari d'una sala de concerts, però ens venen fàcilment al cap imatges de tavernes i festes populars amb violins acompanyant les cançons.

I Vaughan Williams, de cançó tradicional, en sabia un niu. N'havia recol·lectat, les havia estudiat a fons i les havia documentat. Potser la idea de compondre un cicle per a veu i violí li va venir per aquí; de fet, a la mateixa època va arranjar per a veu i violí dues cançons populars. O potser va seguir el camí iniciat pel seu amic Gustav Holst (també un especialista en cançó tradicional), que havia compost durant la guerra les Four Songs for Voice and Violin.

El violí té un color clarament folklòric en algunes de les cançons d'Along the Field, però no és així en general. De vegades, la seva melodia dobla la veu, de vegades en canta una de diferent, i en conjunt crea una atmosfera sòbria i gairebé hipnòtica. Set de les cançons es van estrenar l'octubre de 1927, i el crític de Musical Time apuntava que el compositor havia volgut donar el màxim d'importància al poeta, a les seves paraules, i afegia: "Excepte per a un aficionat a la poesia, aquestes cançons poden semblar bastant nues".

El poeta que a parer del crític tenia el protagonisme de les cançons era un dels noms més influents de l'època, Alfred Edward Housman. Housman, n'havíem parlat fa un temps, havia publicat el 1896 un recull de poesia, A Shropshire Lad, que uns anys després, coincidint amb la segona guerra bòer, s'havia fet molt conegut; durant la Primera Guerra Mundial s'havia llegit a totes les llars i a totes les trinxeres. Els compositors no van ser aliens a la sensibilitat d'aquells versos i, qui més qui menys, havia posat música a alguns dels poemes; també Vaughan Williams, que el 1909 va escriure On Wenlock Edge, per a tenor, quartet de corda i piano.

Housman no es considerava poeta, ell era un professor universitari i es dedicava a la recerca, i no va tornar a publicar poesia. Fins que va saber que el seu amic Moses Jackson es moria a un hospital de Vancouver. Housman i Jackson havien fet amistat mentre estudiaven a Oxford; Housman se n'havia enamorat, però va ser un amor no correspost. Jackson es va casar, va marxar a viure al Canadà i van mantenir l'amistat a distància. Quan van arribar aquelles notícies terribles, Housman va voler fer arribar a Jackson alguna cosa seva, i en uns pocs mesos va publicar Last poems, una col·lecció de quaranta-dos poemes escrits en part durant les setmanes prèvies, i en part, en els quinze anys posteriors a la publicació d'A Shropshire Lad.

Per a Along the Field, Vaughan Williams va triar poemes de totes dues col·leccions. Aquell cicle va ser l'últim durant trenta anys, perquè no va compondre cap més cançó fins a mitjan els anys cinquanta. Després de l'estrena els va desar a un calaix fins que el 1954 els va revisar i ens va publicar en la seva forma definitiva, vuit cançons (en lloc de les nou inicials), de les quals tres d'A Shropshire Lad i cinc de Last Poems. Us proposo que n'escoltem la tercera, The half-moon westers low, que es correspon amb el 26è poema de Last Poems. És una cançó molt breu, que penso que il·lustra molt bé l'ambient hipnòtic i misteriós que em transmet aquest cicle. Els nostres intèrprets són Mary Bevan i Jack Liebeck. Com sempre, espero que us agradi i us vingui de gust escoltar el cicle sencer.

La setmana passada feia 150 anys del naixement de Ralph Vaughan Williams i amb aquest article i aquesta cançó ens afegim a la celebració de la seva música. Una música que, amb aniversari o sense, ens estimem molt en aquesta casa.

The half-moon westers low