Hi ha cap mena de coherència interna a Myrten que defineixi l'obra com un cicle? No serà aquí on trobarem la resposta a aquesta pregunta recurrent, ja us ho avanço, però sí que hi podrem fer un parell de voltes com a excusa per escoltar una de les meves cançons preferides del cicle.
Schumann va compondre Myrten com a regal de noces per a la seva promesa Clara Wieck. El va començar el febrer de 1840, quan encara no hi havia data fixada pel casament, i el va acabar el maig, encara sense data a causa de l'oposició del pare de Clara. Però Robert confiava que a l'agost es podrien casar, perquè llavors la jove arribaria a la majoria d'edat i ja no li caldria el consentiment patern. Així va ser, es van casar a l'agost, després de passar per moments molt amargs, i Clara va rebre el seu regal en una edició preciosa encarregada per Robert.
Tornant a la pregunta inicial, si Myrten és o no és un cicle, ens trobem amb una primera dificultat, definir què és un cicle; ja en vam parlar fa un temps, per concloure que no n'hi ha cap definició prou entenedora. En el cas de Myrten sabem que Schumann la va concebre com una obra tancada, i això apunta cap a cicle; però no té una estructura musical interna, i per aquí ens n'allunyem. Per acabar-ho de reblar, poques vegades s'interpreta complet (com passa, per altra banda, amb altres obres que necessiten dos cantants).
Ens faltaria considerar si els textos aporten aquesta coherència que caldria per poder parlar d'un cicle. D'entrada, tampoc, perquè no parteix d'una única font poètica: tenim vint-i-sis lieder amb poemes de vuit poetes diferents. Però els estudiosos del tema a favor del cicle argumenten que sí que hi ha unitat, la que li va donar Schumann quan va triar els poemes amb cura pensant en la seva estimada. A les seves cartes en parla i, a partir d'aquí, hi hauria diverses teories: la que diu que els poemes parlen de la seva història d'amor, la que diu que parlen de la vida en comú d'una parella (en el seu cas, encara per arribar) o la que diu que s'assembla molt a un autoretrat de Schumann.
A mi, intuïtivament (un mètode gens científic) Myrten em sembla un cicle; penso que Schumann ho va voler així, encara que no ens ho acabés d'explicar. També m'ho sembla per eliminació: si no és un cicle és una col·lecció, és a dir, un grapat de lieder reunits per a publicar-los plegats. Però bé, deixant la pregunta en l'aire, jo volia que escoltéssim aquí el lied núm. 15, Aus den hebräischen Gesängen, [Dels cants hebraics] també conegut pel primer vers, Mein Herz ist schwer [El meu cor és feixuc]. Per poc que coneguem Schumann, trobarem els versos molt afins al seu tarannà melancòlic.
El poema és de Lord Byron. Recordeu que fa un temps us parlava d'una obra seva, les Hebrew Melodies, una col·lecció de poemes que van néixer com a textos de cançons? Doncs el nostre text pertany també a aquesta col·lecció; n'és el poema núm. 9, My soul is dark, que es basa en uns versicles (16:14-23) del "Primer llibre de Saül" de l'Antic Testament (uns versicles relacionats també amb una altra cançó fantàstica, King David). La traducció alemanya és de Karl Julius Körner i porta per títol El llaüt.
De les dues estrofes del poema Schumann en farà quatre de musicals agrupant els versos de quatre en quatre. La introducció, un motiu d'escales descendents, dona pas a la primera estrofa musical, un lament de la veu poètica que té alguna cosa de recitatiu. Després d'un breu interludi arriba la segona estrofa, amb una melodia bellíssima, molt lírica. Els passatges descendents que havíem sentit al començament es converteixen ara en interludi, i quan sembla que la veu repetirà la melodia de la primera estrofa, arriba una de diferent, també una mena de recitatiu. Finalment, l'última estrofa sí que recupera, almenys al començament, la preciosa melodia de la segona, abans d'acabar amb un llarg descens del llaüt.
Espero que us agradin Aus dem hebräischen Gesängen i la interpretació del baríton Iván Paley i el pianista Stephan Matthias Lademann.
Mein Herz ist schwer! Auf! Von der Wand
Die Laute, nur sie allein mag ich noch hören,
Entlocke mit geschickter Hand
Ihr Töne, die das Herz betören.
Kann noch mein Herz ein Hoffen nähren,
Es zaubern diese Töne her,
Und birgt mein trocknes Auge Zähren,
Sie fliessen, und mich brennt’s nicht mehr!
Nur tief sei, wild der Töne Fluss,
Und von der Freude weggekehret!
Ja, Sänger, dass ich weinen muss,
Sonst wird das schwere Herz verzehret!
Denn sieh! vom Kummer ward’s genähret,
Mit stummen Wachen trug es lang,
Und jetzt vom Äussersten belehret,
Da brech es, oder heil im Sang.
El meu cor està oprimit! Només el llaüt
que penja en la paret, només a ell vull escoltar!
Arrenca-li amb les teves mans expertes
unes tonades que enganyin el meu cor!
Si encara el pot nodrir una esperança,
que l’encisin aquests sons;
si encara queden llàgrimes en els meus ulls,
que brollin i no m’abrasin més!
Que el riu de les tonades sigui ben profund
i allunyi qualsevol joia!
Sí, cantaire, necessito plorar,
sinó es consumirà el meu cor oprimit!
Però mira! S’ha nodrit de penes,
ha suportat llargues vetlles silencioses,
i ara que tot ho ha conegut,
o es trencarà o es guarirà amb la cançó.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Articles relacionats
1840
Temps era...I d'idil·li
I d'idil...Final de temporada
Benvolguts...
Comments powered by CComment