El pintor Wilhelm Hensel, la seva dona Fanny, compositora, de soltera Mendelssohn, i el seu fill de nou anys Sebastian van sortir de Leipzig el 4 de setembre de 1839 cap a Itàlia. El viatge era per a ell una mica per feina i molt per plaer, i per a tota la família era l'oportunitat de descobrir un país nou i fascinant. Van arribar el dia 30 a Milà, i d'allà van continuar cap a Venècia, Florència,, Roma i Nàpols. Wilhelm va continuar cap al sud, mentre que Fanny i el nen, vençuts per la calor, el van esperar en aquesta ciutat. L'11 d'agost començaven el camí de tornada, i arribaven a Leipzig a primers de setembre. Després d'estar-se uns dies amb Felix i la seva família, van tornar a casa seva, a Berlín. Havien estat de vacances més d'un any.
En realitat jo només buscava una data, però em vaig trobar amb una descripció detallada del viatge i la meva imaginació es va disparar. Ah, viatjar sense haver d'amoïnar-se pel compte corrent ni pel calendari, estar-se als millors allotjaments, descobrir els tresors de Florència i Roma sense fer llargues cues... una visita privada a la Capella Sixtina! Ha d'estar bé, ser ric. Perquè els Mendelssohn, no ho oblidem, eren rics. No el que diríem una família benestant, no; eren una família rica, prou per mantenir el seu propi cor o per llogar una orquestra quan calia pels concerts de diumenge a casa.
Però bé, tornem al que jo buscava, la data de composició de Schwanenlied [Cançó del cigne], la nostra obra d'avui. I Fanny Hensel la va compondre la tardor de 1839, durant la seva estada a Roma; és un dels cinc lieder que va compondre durant aquell viatge. A més, és el seu últim lied amb poema de Heinrich Heine. Fanny havia conegut el poeta, perquè era un dels molts intel·lectuals que freqüentaven la casa dels Mendelssohn, que tenien tant d'interès per la cultura com pels diners. Personalment no li queia gaire bé, deia que el seu tema preferit de conversa era ell mateix (per què serà que no m'estranya que volgués impressionar-la), però admirava molt la seva poesia, i disset dels seus lieder hi posen música; si comptem també les cançons per a més d'una veu, arriben a la trentena.
Schwanenlied, el poema Es fällt ein Stern herunter, el tenim a la llista El Buch der Lieder i deu compositorsBuch der LiederEl Buch der Lieder i deu compositors, és el n. 59 del Lyrisches Intermezzo. El trobem, doncs, a la part final de la col·lecció; per als qui teniu present el Dichterliebe de Schumann, aquest poema és el tercer després d'Allnächtlich im Traume. La primera estrofa ens parla d'un estel fugaç, que el poeta diu que és l'estel de l'amor; la segona, d'un ventijol burleta que fa caure i ballar les fulles d'una pomera. En la versió musicada per Hensel i altres compositors només cauen fulles, però en altres com la de Pfitzner, i en l'edició del Buch der Lieder que tinc a casa, cauen fulles i flors. I no és bona cosa que caiguin les flors, perquè llavors no hi haurà fruits. Potser podem interpretar-ho com un primer senyal que alguna cosa no va bé? El primer vers de la tercera estrofa ens confirma que l'escena no acabarà bé: "Es singt der Schwan im Weiher" [El cigne canta a l'estany]; a l'Antiga Grècia ja es deia que el cigne (un animal amb moltes connotacions mitològiques) només cantava una vegada a la vida, quan pressentia la seva mort, i que el seu cant era bellíssim. Efectivament, el cigne del poema desapareixerà al fons de l'estany, i quan el sen cant s'esvaeixi només restarà la foscor.
El lied de Fanny Mendelssohn és estròfic, cada estrofa musical conté dues estrofes del poema. El més característic de la cançó, que és realment bonica, és l'acompanyament, la figura que es repeteix al llarg de pràcticament tota la partitura. El tempo està indicat com andante, i ja sabem que pot variar molt entre interpretacions; quan es tria un temps prou lent, la cançó ens fan pensar en el cigne lliscant elegant a l'aigua i en el moviment suau d'una barca. Els dos últims versos de cada estrofa es repeteixen, i hi ha una paraula que, en aquesta repetició, s'allarga amb ornaments. A la primera estrofa, la paraula és treiben, fa referència a les fulles empeses pel vent; a la segona, és verklungen, el cant del cigne que s'extingeix. Les dues estrofes musicals són gairebé idèntiques; l'única diferència, si més no la més significativa, la trobem a la segona estrofa precisament a Flutengrab, aquesta tomba d'aigua que acull el cigne. En aquest moment no sentim a l'acompanyament els acords arpegiats, com a la resta de la cançó, sinó que sentim una successió de notes que, curiosament, s'enfila; podríem esperar que la successió fos descencent, com el moviment del cigne.
Espero que us agradin la cançó i la versió, que és la de Julian Prégardien i Martin Helmchen.
Es fällt ein Stern herunter
Aus seiner funkelnden Höh,
Das ist der Stern der Liebe,
Den ich dort fallen seh.
Es fallen von Apfelbaume,
Der weissen Blätter so viel,
Es kommen die neckenden Lüfte,
Und treiben damit ihr Spiel.
Es singt der Schwan im Weiher,
Und rudert auf und ab,
Und immer leiser singend,
Taucht er ins Flutengrab.
Es ist so still und dunkel!
Verweht ist Blatt und Blüt’,
Der Stern ist knisternd zerstoben,
Verklungen das Schwanenlied.
Cau un estel
des de la seva altura centellejant,
és l'estel de l'amor,
el que veig caure allà.
Cauen de la pomera
moltes fulles blanques,
arriben els ventijols entremaliats
i les arrosseguen i juguen amb elles.
Canta un cigne a l'estany
i neda d'aquí cap allà,
i cantant cada vegada més fluix
s'enfonsa en la tomba d'aigua.
És tot tan silenciós i fosc!
s'han dispersat les fulles i les flors,
l'estel ha desaparegut tot espetegant,
la cançó del cigne s'ha extingit.
Articles relacionats
La nit de maig
Ens ha...
Travessia per mar
Benvol...
J de Jordi
Per ser preci...
Comments powered by CComment