Le musicien aveugle  - Georges de La Tour
El violaire cec. G. de La Tour

El Club Wagner Barcelona organitza regularment activitats per als seus socis que, lògicament, se centren en la música wagneriana. Però, de tant en tant, s'hi convida altres compositors, i vet aquí que fa unes setmanes ens hi vam trobar per parlar del Winterreise de Schubert.

En la introducció del que seria una audició comentada em vaig referir al dificultós camí que havia seguit el cicle fins a afermar-se en el repertori. El 1827 ningú no esperava que cap cicle s'interpretés íntegrament; quan quaranta anys més tard els cicles vam començar a presentar-se complets en concert, gràcies a les excèntriques (així es consideraven llavors) iniciatives de Julius Stockhausen, Winterreise se'n va quedar al marge. No va ser fins al 1928, quan es commemorava el centenari de la mort de Schubert, que l'obra va començar a estudiar-se i interpretar-se. La tragèdia que havia patit recentment Europa, la inestabilitat d'aquells anys i l'horror que vindria no van ser aliens a la percepció del cicle, com no ho va ser la tecnologia, amb la generalització de les emissions radiofòniques i la millora de la qualitat dels enregistraments. Quan va acabar la guerra, Winterreise era una obra compresa, reconeguda, estimada i molt interpretada.

Així com la perspectiva ens permet argumentar la progressió del reconeixement cap a Schubert i el seu cicle, confesso que no sé trobar cap explicació a la regressió del reconeixement cap al poeta Wilhelm Müller., l'autor dels poemes de Winterreise. Müller, només tres anys més gran que Schubert, va gaudir en el seu temps de respecte i estima en els cercles intel·lectuals alemanys; per la seva obra pròpia, per les revisions i edicions d'obres alemanyes medievals, per la traducció d'obres angleses, antigues i contemporànies... La ment de Müller era inquieta i brillant, i si no hagués mort mentre dormia quan encara no havia fet els trenta-tres anys, la seva obra segurament hauria continuat creixent i despertant admiració. Per algun motiu que desconec, el poeta va passar de ser lloat per Heinrich Heine, una figura cabdal de la literatura alemanya, poc donat a afalagar col·legues, a ser tractat amb displicència i gairebé menyspreu pels nostres contemporanis. Müller era (o és?) descrit com un poeta desconegut i intranscendent, un poetastre que va tenir la sort que Schubert és fixés en els seus poemes, que s'han arribat a qualificar de mediocres.

Certament, Müller era (o és?) poc conegut, almenys en el nostre entorn, com tants altres escriptors que no s'han anat reeditant. I, sens dubte, va ser una sort que Schubert s'hi fixés. No tant per ell (que no va arribar a saber-ho mai, tan feliç com l'hauria fet), sinó per nosaltres, tots els aficionats al lied que hem gaudit de les obres mestres que va crear la no menys inquieta i brillant ment de Schubert a partir dels seus poemes. Però, poemes mediocres? Sabem que es pot compondre una obra mestra a partir d'un poema senzill, fins i tot insignificant. Ara bé, per poc familiaritzats que estiguem amb el gènere, la nostra intuïció ens diu que dos cicles (quaranta-quatre cançons en total) que es consideren obres mestres, que s'han estudiat i es continuen estudiant fins a l'últim mot i l'última nota, que se n'han publicat nombrosos assajos i ja no diguem articles acadèmics, que els oients quedem aclaparats per la música, però també per les imatges poètiques, que vivim tan intensament, no poden originar-se en versos mediocres.

Hauria volgut parlar en detall de tot això en aquella xerrada al Club Wagner, però teníem el temps que teníem, i vaig optar per recomanar als assistents el llibre que recomano avui als lectors: El viatge d'hivern. És a dir, Die Winterreise de Wilhelm Müller en la versió catalana del poeta Miquel Desclot, publicat recentment per FICTA. Un llibre editat amb cura que mereix que els aficionats correm a les llibreries per portar-lo a casa. I si us esteu preguntant si els aficionats a la poesia o els aficionats al lied, la resposta és: tots plegats.

La primera part és una breu i interessant introducció sobre Wilhelm Müller, només deu pàgines (en les quals el nom de Schubert no hi surt fins als últims paràgrafs) que situen el poeta i la seva obra en el lloc que li correspon i fan venir ganes de saber-ne més i de llegir-ne "els altres" poemes. La segona part és El viatge d'hivern, la col·lecció de vint-i-quatre poemes de Müller, amb les versions alemanya i catalana acarades. L'original, tal com es va publicar a l'edició definitiva del 1824, a les pàgines parells; la catalana, a les pàgines senars. Què us en puc dir, de la versió de Miquel Desclot? Que és fluïda i, per dir-ho d'alguna manera, sona natural i fàcil, i que si coneixem ni que sigui una mica la versió original a través de la música, ens adonarem de com de fidel n'és la mètrica. Us puc parlar també de la seva precisió, com m'admira que aquest coneixement tan profund de la llengua es concreti en uns versos tan aparentment senzills! I també del pur plaer estètic que produeix aturar-se en una construcció alemanya especialment allunyada de les nostres i rellegir la solució que ha triat Desclot per dir-la en català. I poca cosa més, a banda de recomanar-la molt i molt; la resta, la deixo per als crítics literaris.

Si fa unes setmanes us parlava de l'acumulació de Winterreise programats a Barcelona, que sembla que ens empenyi a escoltar-lo amb golafreria, aquest llibret és tot el contrari. Convida a conèixer més a fons l'obra, a rellegir amb calma, a pensar-hi, a dedicar-hi temps. I quan haurem assaborit els versos, llavors passarem a la tercera part del llibre. Perquè, per circumstàncies diverses que us vaig comentar fa un temps, el cicle de Schubert té un ordre diferent del de Müller, i Miquel Desclot i els editors ens presenten Viatge d'hivern, sense l'article 'El' al títol (el poeta l'hi va posar, el compositor l'hi va treure). És a dir, els mateixos vint-i-quatre poemes, amb les petites modificacions que hi va fer Schubert i en l'ordre que ens permetrà seguir l'obra musical cançó a cançó; ara, en català a l'esquerra i en alemany a la dreta. Perquè no hàgim de seguir la música tombant pàgines endavant i endarrere. No ens podem queixar, els aficionats al lied!

Li vaig demanar al Miquel Desclot si volia triar la il·lustració musical d'aquest article. El lied que va escollir és Der Leiermann, l'última del cicle musical (que és també l'últim poema del cicle poètic), cantat per Thomas Quasthoff amb Charles Spencer al piano. Espero que gaudiu de la interpretació, del poema i de la versió catalana d'aquesta imponent cançó.

 

Der Leiermann

Drüben hinter’m Dorfe
Steht ein Leiermann,
Und mit starren Fingern
Dreht er was er kann.

Barfuß auf dem Eise
Wankt er hin und her;
Und sein kleiner Teller
Bleibt ihm immer leer.

Keiner mag ihn hören,
Keiner sieht ihn an;
Und die Hunde knurren
Um den alten Mann.

Und er läßt es gehen
Alles, wie es will,
Dreht, und seine Leier
Steht ihm nimmer still.

Wunderlicher Alter,
Soll ich mit dir gehn?
Willst zu meinen Liedern
Deine Leier drehn?

Fora de la vila
hi ha un músic errant
que amb dits insensibles
va sempre sonant.

Pertot fa tentines,
descalç sobre el glaç,
però la bacina
no s’emplena pas.

Ningú no l’escolta
ni el mira un sol cop;
i els gossos li grunyen
en veure’l a prop.

Ell no s’hi amoïna
i deixa fer, rai!
Ell sona que sona,
no s’atura mai.

Bon vell enigmàtic,
faré amb tu el camí?
Quan canti els meus versos,
sonaràs per mi?

(Versió catalana de Miquel Desclot)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

LIFE Victoria 2022

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc