Les deu cançons més felices

Rosella - G. O'Keeffe

 

 

Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.

No totes les cançons que he triat arriben a aquest punt de felicitat absoluta, potser només ho fan dues o tres, però totes dibuixen un somriure, evoquen un moment feliç, alcen l'ànim, són optimistes... La majoria són cançons d'amor, de ritme viu; no podia ser d'una altra manera, però potser alguna us sorprendrà. També m'he adonat que moltes relacionen a més la felicitat amb la natura, coses del Romanticisme. Fem-ne el repàs i vosaltres direu quines cançons afegiríeu o trauríeu de la llista.

• Frühlingsnacht (R. Schumann, J. von Eichendorff). Una celebració de la primavera... i de l'amor. Un d'aquells casos que la felicitat no rau tant en el que es diu sinó en com es diu, una cançó radiant.
• Bei dir allein (F. Schubert, J. Seidl). Una de les cançons definitivament felices, a soles amb tu sóc absolutament feliç.
• Chanson à boire (M. Ravel, P. Morand)Aquesta cançó és més alegre que feliç, però alegre segons la segona accepció al diccionari: "excitat alegrement per la beguda".
• Silent noon (R. Vaughan Williams, D.G.Rossetti) Felicitat beatífica. Quan els ulls somriuen pau i el silenci és visible, no està això molt a prop de la felicitat absoluta? Ni que sigui només per un instant.
• Детская (M. Mussorgski, M. Mussorgski), és a dir, Al racó. No em negareu que això té mèrit, una cançó russa i feliç! De fet ho és tot el cicle, Детская (Detskaja, La cambra dels infants), set escenes vistes amb els ulls d'una criatura, amb una ingenuïtat encantadora. I qui no somriu davant la candidesa d'un nen?
• Cäcilie (R. Strauss, H. Hart) No podia faltar a llista alguna de les apassionades cançons d'Strauss. Tant si us dieu Cecília com si no, aquesta cançó és un reconstituent. Una manera irresistible de dir "no saps el que et perds si no vens amb mi".
• Notre amour (G. Fauré, A. Silvestre). Tota l'elegància de Fauré al servei de l'amor, un amor que en la primera descripció és lleuger i en l'última és etern. És una canço esplèndida.
• Liebst du um Schönheit (G. Mahler, F. Rückert) Diria que aquesta serà la cançó polèmica, perquè a mi em sembla feliç i a molta gent li sembla trista. L'escolto i se'm fa inevitable somriure; és tan tendrament apassionada! Felicitat tímida, perquè els tímids també sedueixen.
• Der Hidalgo (R. Schumann, E. von Geibel). Una cançó eufòrica, és sentir-la i veure Gene Kelly singin' in the rain, sempre tinc la mateixa sensació. I, curiosament, no és una cançó d'amor. Però el dia que la va escriure, Schumann devia ballar per tota la casa.
• An Sylvia (F. Schubert, W. Shakespeare). No puc evitar l'apunt autobiogràfic. Si Shakespeare escriu aquests versos i Schubert hi posa música el resultat és inevitable: tres minuts de felicitat. I després ja pots sortir al carrer trepitjant fort.

Avui escoltarem una de les cançons de la llista, Frühlingsnacht (Nit de primavera), i la resta les anirem comentant en altres entrades, com vam fer amb les cançons tristes, però per a curiosos i impacients farem un repàs de totes deu avui a Twitter. Fa un temps vam escoltar el meravellós nocturn Mondnacht, el cinquè lied del Liederkreis, op 39 de Schumann, amb poemes de Joseph von Eichendorff. Frühlingsnacht, tot i que també porta la nit al títol, és una cançó molt diferent, expansiva, plena de joia, feliç. Una forma perfecta d'acabar un cicle sobre el qual Robert Schumann va escriure a Clara: "és la música més romàntica que he fet mai, i hi ha molt de tu en ella, la meva estimada Clara".

Escoltarem Frühlingsnacht en la mateixa versió que vam escoltar Mondnacht, la que van fer Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore el 1955, s'ha d'aprofitar quan un cantant està en estat de gràcia.

Frühlingsnacht