El país dels nostres desitjos

Tot i que la immensa majoria dels lieder són cançons escrites a partir de poemes, a voltes trobem excepcions en el repertori, com ara cançons que s'han emancipat de l'escena. El cas més conegut és la Romanze aus "Rosamunde", que en origen era part de la música d'escena composta per Schubert per a l'obra de teatre Rosamunde, Prinzessin von Zypern de Helmina von Chélzy. L'obra de teatre va caure en l'oblit, la resta de la música amb prou feines s'interpreta (si us plau, programadors, és una obra preciosa!), però la Romanze es va instal·lar còmodament en el repertori i és un dels lieder de Schubert més interpretats, en la versió que va fer el mateix compositor per a veu i piano.

Les altres dues cançons que ara com ara recordo que hagin fet el mateix camí, de l'escena a la sala de concerts, van ser escrites més de cent anys després, durant la Segona Guerra Mundial: són Les chemins de l'amour, que Poulenc va escriure per a l'obra de teatre Léocadia, de Jean Anouilh, i Youkali, de Kurt Weill, que serà la nostra cançó aquesta setmana (i que ja veureu que no és exactament el mateix cas que les altres dues). I, tot i que no prové del teatre sinó del cinema, podem mencionar també una cançó de la mateixa època que vam escoltar fa un temps, El camp dels morts dels morts, extreta de la música que Serguei Prokófiev va escriure per a Alexander Nevski, la pel·lícula d'Einsenstein.

Malgrat que durant la seva etapa europea va compondre obres per a les sales de concerts, la passió de Kurt Weill, ja des de ben jove, va ser el teatre, i totes les obres per les quals el coneixem són per a l'escena. Durant els anys vint del segle passat va ser immensament popular a Alemanya, amb nombroses obres de les quals recordem sobretot Die Dreigroschenoper (del 1928) i Aufstieg und Fall der Stadt Magahonny, (del 1930), totes dues amb llibret de Bertolt Brecht. El 1933, amb l'arribada dels nazis al poder, la vida de Weill va fer un tomb; als trenta-tres anys va haver de deixar casa seva i marxar a l'exili, com tants jueus. Primer a París i després, el 1935, cap als Estats Units.

Una de les obres que va compondre durant la seva breu estada a París va ser la música d'escena per a Marie Galante, una obra de teatre de Jacques Deval, adaptació d'una novel·la del mateix autor publicada el 1931. La protagonista és Marie, una jove que és segrestada a Bordeus i abandonada a Panamà; allà, sense conèixer ningú, la seva única sortida per aplegar diners per al passatge de tornada a França és la prostitució (quan un funcionari li pregunta què fa per guanyar-se diners, ella respon: "Rebo homes", i el funcionari anota com a professió "fille galante", d'aquí el títol de l'obra). Però es veu implicada en afers d'espionatge, i és només el seu cos sense vida el que és repatriat.

Kurt Weill va escriure catorze números musicals per a l'obra, dels quals set eren cantats; era la primera vegada que componia a partir de textos que no eren en alemany, i un cop va ser als Estats Units ja només va compondre a partir de textos en anglès. El que avui coneixem com a Youkali era el sisè número de l'obra, Tango, però era un número orquestral; uns mesos després de l'estrena, Roger Fernay, que havia col·laborat amb Deval en els textos de les cançons, li va posar lletra i li va canviar el nom. Per això us deia que el cas de Youkali era diferent: primer va tenir música i després, lletra. El text fa referència a un país llunyà i ideal, on hi viuen fades; el país dels nostres somnis, on només hi ha felicitat i plaer, on les preocupacions s'esborren i retrobem els nostres amors. Si fa no fa, com la riba del Ganges que descrivia Heinrich Heine un segle abans. Per això vaig parlar d'Auf Flügeln des Gesanges fa dues setmanes; estava preparant aquesta entrada i vaig pensar que venien a dir el mateix, ja veieu que les cireres segueixen camins estranys.

El recorregut de la música de Marie Galante va ser accidentat. El mateix 1934, Weill va fer-ne una suite orquestral, la Suite panaméenne, i amb el temps va aprofitar algunes parts per altres obres (com havia recuperat música prèviament escrita per a Marie Galante). El 1935, l'editorial Heugel va publicar una part dels números de l'obra, i el 1946 va publicar Youkali. El 1997, el musicòleg i compositor Kim H. Kowalke, estudiós de l'obra de Weill, va arranjar el cicle de Chansons cabaretistiques a partir de peces de Marie Galante i altres obres, i el 2017 va fer un altre recull, Chansons des quais, només amb parts d'aquesta obra. Si no vaig errada, encara no s'ha pogut recuperar completa la partitura de Marie Galante.

De Youkali se n'han fet infinitat de versions; totes són relativament recents, perquè la cançó va restar inèdita durant molts anys, fins que Lotte Lenya, la vídua de Weill, va trobar qui podria ser la seva successora com a intèrpret de les obres del seu marit: la soprano Teresa Stratas. El resultat d'aquesta mena de traspàs de poders va ser el disc The unknown Kurt Weill, publicat el 1981, que inclou Youkali. La interpretació de Stratas és la més coneguda, i precisament perquè ja la coneixereu, us proposo una de recent, la de Barbara Hannigan i Alexandre Tharaud.

Amb aquesta cançó atípica acabem la nostra temporada regular. La setmana vinent rebrem un any més els estudiants del Master en Lied de l'ESMUC, en una edició reduïda, i després ens centrarem en la Schubertíada, que aquest any té un munt de recitals. Que gaudiu del vostre viatge a Youkali!

Articles relacionats

Allà, tot és ordre i bellesa

Cançó de la setmana: L'invitation au voyage (H. Duparc) - J. van Dam, M. Pikulski

Ordre. Per...

Enmig de l'atzur, de les onades, de les esplendors

Cançó de la setmana: La vie antérieure (H. Duparc) - K. Jarnot, H. Deutsch

"Ordre...

Viatge a terres desconegudes

Cançó de la setmana: Weylas Gesang (H. Wolf) - S. Keenlyside, M. Martineau

Per més qu...