Networking [treball en xarxa]: establiment i manteniment d'una xarxa de relacions personals i professionals que permet obtenir-ne algun profit, sigui estrictament personal o bé, més habitualment, relacionat amb el món del treball i amb la recerca de feina o la millora de les condicions laborals.
Ens pensem que el networking (o el treball en xarxa, com hauríem de dir-ne en català) és una cosa molt recent, però en realitat és una cosa de sempre. A tots ens han donat un cop de mà en la nostra vida laboral, i tots hem ajudat amics i coneguts quan hem tingut ocasió de fer-ho; també ho van fer els nostres pares, i els nostres avis, i ens podem remuntar tantes generacions com vulgueu.
Josephine Lang, la nostra protagonista d'avui, va ser afortunada en aquest sentit. Va néixer a Munic el 1815, filla de músics; els seus pares, violinista ell i cantant ella, treballaven a l'òpera de la cort. Va ser la mare qui li va donar la primera formació musical, i molt aviat es va veure que els dots musicals de la nena eren extraordinaris: va compondre les seves primeres peces als cinc anys i als onze debutava en públic, alhora que començava a impartir classes de piano, que devia ser una cosa de veure.
El padrí de la nena era Joseph Stieler, pintor de la cort. Potser el seu nom no us diu gran cosa (o potser sí, perquè és fàcil trobar-se les seves obres als museus alemanys), però qualsevol aficionat a la música tindrà present un retrat de Beethoven amb la partitura de la Missa Solemnis a la mà i un mocador vermell al coll, obra de Stieler. El pintor tenia casa seva oberta a intel·lectuals i artistes, i la nena Josephine sempre corria per allà, sobretot després que la mare morís el 1827. Així va ser com es van conèixer el 1830 amb qui seria un amic per a tota la vida i el padrí del seu fill gran: Felix Mendelssohn. El jove compositor, que llavors tenia vint-i-un anys i era un músic cèlebre, va quedar bocabadat amb el talent de Josephine; poc després, escriuria a la seva família: "Té el do de compondre cançons i cantar-les com no he sentit mai ningú, escoltar-la és la més completa joia musical."
I tot això sent Josephine pràcticament autodidacta. Mendelssohn no se'n va sortir de convèncer el pare que deixés anar la nena a estudiar a Berlín, on tindria la millor formació musical, però sí que va aconseguir, estirant fils d'aquí i d'allà, que li publiquessin un primer recull de cançons. Aquest va ser el principi de la carrera de Josephine Lang, una compositora i intèrpret reconeguda i apreciada durant els anys 30, quan va compondre nombrosos lieder i peces per a piano. Un dels seus amics va ser Stephen Heller, de la seva mateixa edat, també un reconegut pianista i compositor que va ser pràcticament oblidat en morir i que té un lloc en aquesta història perquè era amic de Robert Schumann. Quan Josephine va saber d'aquesta amistat li va pregar que li enviés algunes de les seves cançons; Schumann havia fundat el 1834 la Neue Zeitschrift für Musik i, si les cançons li agradaven, potser podria fer-ne una crítica o, fins i tot, publicar-ne alguna a la revista. Heller era un entusiasta admirador de l'obra de Lang i no va parar fins que el seu amic no li va fer cas.
En realitat, Schumann ja coneixia Lang; estava molt al cas de l'actualitat musical, i el 1835 havia ressenyat a la revista algunes de les seves cançons, que no li havien agradat especialment. Amb l'enviament de cançons que li va fer el 1837, Heller no se'n va sortir, però quan va insistir amb un nou enviament el 1838, la va encertar de ple. Schumann va quedar encantat amb l'evolució de la compositora, trobava que el seu estil havia guanyat en encant i tendresa. Després de fer-hi les corresponents tasques d'edició, va publicar a la revista una de les cançons, Das Traumbild, que va definir com a encantadora, juntament amb una breu crítica en la qual recomanava als lectors que hi paressin especial atenció.
Un altre dia us parlaré de com Josephine Lang va tornar a necessitar la seva xarxa d'amics per tirar endavant uns anys més tard, però avui ens aturarem en aquest lied Das Traumbild. Se sap, pels esborranys que se n'han trobat, que la compositora havia treballat molt en la partitura abans de donar-la per acabada el 1834; no la va tornar a revisar fins al 1861, quan Tobias Haslinger va acceptar publicar-la (juntament ambun altre lied, seria el seu opus 28). En aquella revisió no va aplicar-hi directament els canvis que hi havia fet Schumann, però sembla que els va tenir en compte; el canvi més evident que hi va fer va ser l'afegitó d'un obbligato de violoncel, que sembla que responia més a un criteri comercial que artístic. Sigui com sigui, no podrem apreciar-ne l'efecte, perquè cap dels dos enregistraments de Das Traumbild que conec inclou el violoncel.
El poema del qual va partir Lang és de Heinrich Heine, del seu Buch der Lieder; el trobem a la tercera part, Der Heimkehr, només dos poemes després d'un que musicaria Schumann el 1840, Du bist wie eine Blume. Com tants poemes de Heine que coneixem per les cançons, ens parla dels seus somnis; no dels seus desitjos, que també, sinó de quan dorm. També com a tants poemes, no hi falta el detall irònic; en aquest cas ens diu que jeu envoltat de nit... i de coixins (patir sí, però còmodament), uns coixins que Mendelssohn va suprimir quan va compondre el duo Abendlied a partir del mateix poema.
Abans que ell, però, hi havia posat música Josephine Lang. A parer meu, amb bastanta més grapa; l'adjectiu encantador que havia dedicat Schumann a Das Traumbild jo el reservaria per a Abendlied. Espero que us agradi l'estrena de la compositora a Liederabend; els intèrprets de Das Traumbild són Jan Kobow i Cord Garben.
Wenn ich auf dem Lager liege
In Nacht und Kissen gehüllt,
So schwebt mir vor ein süßes,
Anmutig liebes Bild!
Wenn mir der stille Schlummer
Geschlossen die Augen kaum,
So schleicht das liebe Bild
Hinein in meinen Traum
Und mit dem Traum des Morgens
Zerrinnt es nimmermehr;
Dann trag' ich es im Herzen
Den ganzen Tag umher.
Quan estic estirat al jaç
embolcallat de nit i coixins,
llavors plana davant meu una dolça,
encisadora, estimada imatge.
Quan un tranquil endormiscament
a penes m'ha tancat els ulls,
s'esquitlla l'estimada imatge
cap dins en els meus somnis.
I, amb el somni del matí,
ja mai més s'esvaeix:
i així la porto en el meu cor,
tot el dia, a tot arreu.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
T de traduccions
Sense...El cavaller Olaf
El rei i...Records des de... (IV)
Benvo...
Comments powered by CComment