Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne a l'estiu a Vilabertran. A l'article de la primera setmana de setembre, escrit en ple festival, us deia que del batibull mental (i emocional) que estava vivint en sortirien coses per comentar aquí, i he recuperat algunes notes que vaig prendre a rajaploma l'endemà del recital.
L'últim poema del cicle de Wilhelm Müller és Der Dichter, als Epilog [El poeta, a tall d'epíleg], diu així:
Weil gern man schließt mit einer runden Zahl,
Tret’ ich noch einmal in den vollen Saal,
Als letztes, fünf und zwanzigstes Gedicht,
Als Epilog, der gern das Klügste spricht.
Doch pfuschte mir der Bach in’s Handwerk schon
Mit seiner Leichenred’ im nassen Ton.
Aus solchem hohlen Wasserorgelschall
Zieht Jeder selbst sich besser die Moral;
Ich geb’ es auf, und lasse diesen Zwist,
Weil Widerspruch nicht meines Amtes ist.
Perquè a hom li agrada acabar amb un nombre rodó,
trepitjo de nou la sala plena,
com l'últim, el vint-i-cinquè poema,
com a epíleg, al qual li agrada dir el més enginyós.
Però el rierol hi ha ficat el nas
amb la seva oració fúnebre de so humit.
De tal profund so d'orgue aquàtic
que cadascú en tregui la seva pròpia moral;
jo hi renuncio, i abandono aquestes diferències,
perquè les contradiccions no són assumpte meu.
En aquests versos, el poeta ens confirma la sensació que tenim sovint que al cicle hi passen coses estranyes; Müller parla de disavinences i contradiccions, i ens convida a treure'n les nostres conclusions; la nostra moral, diu, per ser precisos. Schubert no inclou aquest poema en la seva obra, però sí que recull les contradiccions que el poeta deixa aquí i allà. Probablement, la nota més discordant del cicle la trobem a Tränenregen [Pluja de llàgrimes]: el noi i la moliera són a la vora del rierol il·luminat per la lluna i, tal i com ens ho explica ell, sembla que tots dos estan perduts en els ulls de l'altre. Però tot d'una ella diu: "sembla que plourà, me'n vaig a casa". Aquest final del poema i de la cançó és un anticlímax desconcertant; hi ha intèrprets que aconsegueixen que, pendents com estem dels pensaments del moliner, es converteixi en un detall que ens passa desapercebut, i n'hi ha que ho destaquen i no permeten que ens passi per alt. Florian Boesch és d'aquests, i a Vilabertran em va fer somriure davant de la situació tan absurda.
No era la primera vegada que em feia somriure. A la cinquena cançó, Am Feierabend [Després de la feina], el jove moliner manifesta a la primera estrofa el seu desig de ser molt fort perquè la molinera es fixi en el seu treball. Al final de la segona estrofa, tant el moliner com la seva filla desitgen "bona nit a tots" (allen eine gute Nacht), i, a la repetició del vers, Boesch va destacar aquest tots, recollint la incredulitat del noi que somia despert que és un home fort i atractiu i que la molinera només té ulls per a ell. Aquell allen va sonar a "Com que bona nit a tots? No, només a mi!" i va donar un nou significat a la repetició de la primera estrofa.
La versió que ens va oferir Boesch va destacar la ironia de la història que ens explica amb innocència el jove moliner. Amb ironia però sense rastre de cinisme que, al meu parer, hauria traït l'esperit de l'obra; res a veure amb el Don Alfonso de Così fan tutte. El primer poema de Müller, Der Dichter, als Prolog [El poeta, a tall de pròleg], que Schubert no va musicar tampoc, comença així:
Ich lad' euch, schöne Damen, kluge Herrn,
Und die ihr hört und schaut was Gutes gern,
Zu einem funkelnagelneuen Spiel
In einem funkelnagelneusten Styl;
Schlicht ausgedrechselt, kunstlos zugestutzt
Mit edler deutscher Hoheit aufgeputzt,
Keck wie ein Bursch im Stadtsoldatenstrauß,
Dazu wohl auch ein wenig fromm für's Haus:
Das mag genug mir zur Empfehlung sein,
Wem die behagt, der trete hier nur hinein.
Us convido, belles senyores, assenyats senyors,
i tots els que gaudiu escoltant i mirant el que és bo
a una obra nova de trinca
en un estil nou de trinca;
tornejada amb senzillesa, elaborada sense artifici,
guarnida amb noble grandesa alemanya,
empolainada com un soldat presumit,
també una mica pietosa per a la casa:
això hauria de ser prou per recomanar
a qui li plagui, que entri ara aquí.
I això és el que va fer el baríton. No va ser el moliner, sinó que ens en va explicar la història, i ho va fer com un adult que parla d'un primer amor, potser del seu, trenta anys després: amb certa distància, amb ironia però, sobretot, amb molta tendresa. Gairebé em va fer riure amb la sobtada marxa de la molinera a Tränenregen, però em va emocionar amb la interpretació tan dolça de Die liebe Farbe [El color favorit] amb quina delicadesa ens va parlar de la decepció del jove enamorat! I a la cançó següent, Die böse Farbe [El color maligne] va comunicar tot el desconcert i la ràbia del pobre noi, ara que el color verd ja no és el color de la cinta del llaut que havia regalat a la seva estimada, sinó el color de la roba del seu rival, el caçador.
Lied a lied, vam arribar al final, un final en què el rierol acotxa el moliner, que dorm per sempre més a les seves aigües. O no és això, el que passa realment? Sens dubte, la interpretació més estesa és aquesta, però us avançava al mes d'agost que no era la que feia Boesch. Per a ell, el moliner no mor, sinó que continua amb la seva vida. I llavors, què resta al llit del rierol? Per exemple, les seves il·lusions frustrades, la seva innocència. Havia arribat al molí sent pràcticament un nen i en marxa sent un home. La fi del primer amor és dolorosa pel qui la sofreix, però no ens trenca el cor com el suïcidi d'un jove, i la Cançó de bressol del rierol del baríton va ser dolçament trista, amb un punt d'esperança i de llum. D'alguna manera, i segons aquesta interpretació, Müller i el seu amic Heine farien el mateix amb la pena del moliner i del poeta a Dichterliebe enfonsar-la al fons del riu perquè el seu home pugui tirar endavant.
Com podeu veure, em va agradar molt la versió de Florian Boesch de Die schöne Müllerin, tant com m'han agradat d'altres més ortodoxes. Però no us en volia parlar per això, sinó perquè em donava peu a introduir altres maneres d'entendre una obra tan interpretada i tan escoltada com aquesta. Ja va bé que, de tant en tant, els artistes ens forcin a replantejar-nos coses que pensem que tenim molt clares.
Catalunya Música va enregistrar el recital i podrem escoltar-lo, espero, aviat. Si l'escolteu, o si vau ser a Vilabertran, voldreu compartir la vostra opinió sobre totes aquestes cabòries? Mentre arriba el dia de l'emissió, us proposo que escoltem Die böse Farbe tal i com la interpreten al seu disc Florian Boesch i Malcolm Martineau, una interpretació prou diferent de la Boesch i Koch a Vilabertran. I aquesta és una altra de les coses meravelloses del lied: que cada nova recreació és diferent de l'anterior.
Per acabar, sempre, però especialment aquesta setmana, gràcies infinites per la teva música, estimat Franz Schubert.
Ich möchte ziehn in die Welt hinaus,
Hinaus in die weite Welt,
Wenn’s nur so grün, so grün nicht wär’
Da draußen in Wald und Feld!
Ich möchte die grünen Blätter all’
Pflücken von jedem Zweig,
Ich möchte die grünen Gräser all’
Weinen ganz todtenbleich.
Ach Grün, du böse Farbe du,
Was siehst mich immer an,
So stolz, so keck, so schadenfroh,
Mich armen weißen Mann?
Ich möchte liegen vor ihrer Thür,
In Sturm und Regen und Schnee,
Und singen ganz leise bei Tag und Nacht
Das eine Wörtchen Ade!
Horch, wenn im Walde ein Jagdhorn ruft,
Da klingt ihr Fensterlein,
Und schaut sie auch nach mir nicht aus,
Darf ich doch schauen hinein.
O binde von der Stirn dir ab
Das grüne, grüne Band,
Ade, Ade! und reiche mir
Zum Abschied deine Hand!
M’agradaria anar a córrer món,
cap enllà, a l’ample món;
si no fos perquè tot és verd, tan verd,
a fora, en els boscos i camps.
M’agradaria arrencar les fulles verdes
de totes les branques,
m’agradaria esblanqueir
tota l’herba amb el meu plorar.
Ai! Verd, tu color maligne,
per què sempre em mires
tan altiu, tan atrevit, tan maliciós,
a mi, pobre home tot blanc.
M’agradaria restar ajagut davant la seva porta,
sota tempestes, pluges i neus,
i cantar ben baixet, dia i nit,
només una paraula: adéu!
Escolta, quan en el bosc sona el corn de caça,
llavors se sent la seva finestreta!
I encara que ella no miri cap a mi,
jo puc però mirar cap dintre.
Oh! Treu-te del teu front
la cinta verda, verda;
adéu, adéu! I dóna’m,
com gest de comiat, la teva mà.
Articles relacionats
Per llegir a l'hivern
L'any 182...Salutació del matí
Cap a 18...SV20 | Danksagung an den Bach
D'aquí...
Comments powered by CComment