Antonín Dvořák va començar les seves funcions com a director del Conservatori Nacional de Música a Nova York el setembre de 1892. S'havia resistit durant molt de temps a deixar Europa, però quan la seva dona es va assabentar del sou que li oferien les excuses van ser inútils i van fer les maletes. Darrere la generosa oferta hi havia Jeannette Meyer Thurber, novaiorkesa filla d'un violinista danès que va dedicar al mecenatge musical una part de la fortuna aconseguida pel seu home amb els negocis. Després d'engrescar-hi d'altres aficionats a la música amb possibles, el 1885 va fundar el Conservatori, que, segons va establir, becaria els alumnes que no poguessin pagar els estudis i hi admetria dones i negres (avui dia, el 40 % dels membres de les orquestes americanes són dones, això s'acosta a la paritat tècnica, però el 92 % són blancs). Mrs Thurber tenia bon ull per al màrqueting i va pensar que poder presumir d'un director cèlebre, especialment amb els concerts que havia de fer per contracte, ajudaria a recaptar fons per a la institució, i així va ser com Dvořák va acabar a Nova York. Al poc de ser-hi, el compositor es va fixar en un jove negre que cantava mentre feinejava per l'edifici. Era Harry Thacker Burleigh.
Harry havia nascut a Erie (Pennsylvannia) el 1866, l'any següent que acabés la Guerra de Secessió i s'abolís oficialment l'esclavitud als Estats Units. El seu primer contacte amb la música el va tenir a través del seu avi matern, que havia arribat a Erie després de comprar la seva llibertat i la de la seva dona. L'avi li va ensenyar les cançons que cantaven els esclaus a les plantacions i sembla que li va transmetre també per la via dels gens una bona veu i una bona oïda, de manera que el noi va ajudar econòmicament a la família de ben jove cantant a esglésies i sinagogues.
La seva mare treballava a casa d'Elisabeth Russell, cantant aficionada que organitzava vetllades musicals i no deixava passar l'oportunitat quan algún músic de prestigi era a la contrada; el noi tenia passió per aquella música nova per a ell i un dia la mare va saber que havia assistit a un dels concerts des de fora de la casa, enganxat a la finestra, sota una intensa nevada. Abans que el noi no agafés una pulmonia, la mare i Mrs. Russell van convenir que el dia que hi hagués música, en Harry seria l'encarregat de rebre els convidats; així podria escoltar el concert.
Van passar els anys, l'interès del noi per la música va continuar i, convençudes del seu talent, Mrs. Burleigh i Mrs. Russell van enviar el noi a Nova York el 1892 a fer la prova d'accés al Conservatori. Després de quatre dies de proves el jurat s'inclinava per rebutjar-lo, però hi va intervenir Frances McDowell (la mare de qui seria un altre important compositor, Edward McDowell), membre de la direcció i amiga de Mrs. Russell, que va aconseguir que repetissin algunes proves i el noi finalment va ser admès. Quan Dvořák el va trobar, eren dos nouvinguts a la ciutat. El compositor era un entusiasta de la música tradicional, pel seu valor intrínsec i pel paper que jugava en el desenvolupament de la música pròpia d'un país, i va fer que Harry (que, per cert, era baríton), li cantés totes aquelles cançons que se sabia i per a ell eren absolutament desconegudes. El va prendre com a assistent i el va encoratjar a compondre; sobretot, a harmonitzar i conservar com un tresor les cançons de les plantacions.
Harry Thacker Burleigh va fer una important carrera. Va harmonitzar un munt de cançons, com Dvořák li havia suggerit, però també va compondre obres de cambra i cançons originals, de manera que va ser un dels pioners de l'Art Song americà. No va deixar el cant; el van contractar com a solista a dos importants temples de Manhattan, l'església episcopal de Saint George (on va cantar ni més ni menys que durant cinquanta-dos anys) i la sinagoga Emanu-El, i no van faltar les gires per Europa. A més, va treballar a favor del reconeixement de la música i els intèrprets negres, entre ells la contralto Marian Anderson. Molts dels espirituals negres que sentim als recitals van ser harmonitzats per primera vegada per Burleigh, entre ells alguns de tan coneguts com Nobody knows the trouble, Sometimes I feel like a motherless child o el que us proposo aquí, Deep River.
Els espirituals són cançons sorgides entre els esclaus de les plantacions americanes, de caràcter religiós però no només; són també cants d'esperança, d'enyorança, de pau i de llibertat. Sovint, com a Deep River, recullen imatges de l'Antic Testament que fan un paral·lelisme amb l'esclavitud. El Jordà és el riu que separa els jueus de la Terra Promesa, i és la imatge de la vida eterna, però per als esclaus també pot representar el riu Ohio: a l'altra banda hi havia els estats lliures. El campament que menciona la cançó pot ser un lloc de celebració, o el lloc on s'apleguen les ànimes que han travessat el Jordà, però també pot fer referència a les trobades clandestines entre esclaus de diferents plantacions.
A més d'una cançó preciosa, Deep River és un símbol. El 1905, el compositor anglès Samuel Coleridge-Taylor (fill d'un metge de Sierra Leone, descendent d'esclaus alliberats), va transcriure l'espiritual per a piano. Maud Powell, que havia estrenat als Estats Units els concerts de Txaikovski, Sibelius i Dvořák, va fer-ne una transcripció per a violí el 1911 i la va tocar en un concert; era la primera vegada que música negra sonava a un auditori de música clàssica. Burleigh va fer un primer arranjament de Deep River el 1913, per a cor mixt, i més tard, el 1916, un per a veu i piano. Aquesta versió és la que va cantar Marian Anderson en el seu multitudinari concert al Lincoln Memorial el 1939, retransmès per ràdio per a tot el país. L'acte el va organitzar la Primera Dama Eleanor Roosvelt per donar suport a la cantant, després que les Filles de la Revolució Americana haguessin impedit que cantés en el seu auditori emparant-se en les lleis vigents de segregació racial.
La versió de 1916 és també la que escoltarem aquesta setmana, interpretada per Lorraine Hunt Lieberson i Peter Serkin, en un enregistrament en directe del 2004.
Deep river,
My home is over Jordan.
Deep river, Lord,
I want to cross over into campground.
Oh, don't you want to go,
To the Gospel feast;
That Promised Land,
Where all is peace?
Oh, deep river, Lord,
I want to cross over into campground.
Riu profund,
casa meva és més enllà del Jordà.
Riu profund, Senyor,
vull creuar-lo per anar al campament.
Oh, no vols anar
a la festa dels Evangelis,
a la Terra Promesa
on tot és pau?
Riu profund, Senyor,
vull creuar-lo per anar al campament.
BONUS TRACK. Dilluns vaig veure un tuit del baríton Roderick Williams que presentava una peça que havia enregistrat amb el pianista Roger Vignoles; la peça en qüestió era Deep River, i he volgut enllaçar-la també aquí; en aquest cas, l'arranjament és del mateix Williams. A sota del vídeo trobareu dos enllaços per si, com suggereixen els artistes, considereu oportú seguir-los.
Articles relacionats
En la nit silenciosa
Johannes...
El major lluminar
La setma...
La massacre de Glencoe
Ens han...
Comments powered by CComment