Ganimedes - B. Thorvaldsen

 

Homer resum en aquestes paraules (en la traducció de Joan Alberich i Mariné per a Edicions de la Magrana) el destí de Ganimedes, del qual coneixem algun detall més a partir de diferents fonts. Més o menys, la història seria aquesta: Ganimedes era un adolescent, fill del rei Tros, que pasturava les ovelles del seu pare a Troia quan Zeus se'n va enamorar; a Zeus mai no li passaria desapercebut "el més bell dels homes mortals". El déu es va transformar en àguila, va raptar el noi i se'l va endur a l'Olimp. Allà havia quedat vacant el lloc de coper en casar-se Hebe amb Hèracles (no devia ser socialment correcte que les deesses continuessin treballant un cop casades) i tots els deus van estar encantats que un noi de bellesa tan enlluernadora els servis el nèctar i l'ambrosia. Tots excepte Hera, la muller de Zeus.

Les diferents fonts divergeixen sobre la reacció de Ganimedes, sobre si un cop passat l'ensurt del rapte i aclarida l'autèntica personalitat de l'àliga va estar content d'haver estat triat pels déus. Les pintures i escultures el representen sovint en el moment del rapte, abraçat per l'au i més o menys sorprès o espantat, o bé en el seu paper de coper oferint beguda a Zeus. Tenint en compte que el capriciós i voluble déu li va concedir el do de la immortalitat (per tal que romangués jove per sempre més), que era una distinció molt especial, i li va reservar un lloc a la constel·lació d'Aquari, i en un context on els humans patien sovint destins horribles, podem pensar que Ganimedes va fer sort; per això he triat per il·lustrar el post l'escultura de Bertel Thorvaldsen a on Zeus, literalment, beu de les mans del noi.

De les referències literàries més recents en interessa especialment el poema de Goethe, escrit el 1774, que es va convertir en cançó. Es fixa en el noi en el moment del rapte, desitjós d'unir-se amb el déu. El cert és que per saber que està parlant de Ganimedes, si més no a la nostra època, que no estem tan versats en mitologia, cal conèixer-ne prèviament la història (i el títol del poema; saber que es diu Ganymed ajuda força). En els versos de Goethe, el noi comença cantant a la bellesa de la primavera, que progressivament es va convertint en alguna cosa corpòria (Dass ich dich fassen möcht’ in diesen Arm!, Com m'agradaria estrènyer-te en aquests braços!); al final, no ens costa gens imaginar-lo abraçant i abraçat a l'àliga, com explícitament diu el poema, umfangend, umfangen!, volant més amunt dels núvols.

I ja que estem amb Goethe, si teniu a mà un exemplar de Les desventures del jove Werther, feu un cop d'ull a la segona carta, la del 10 de maig; hi trobareu unes reflexions molt similars a les de Ganymed. No és que ningú rapti Werther, és clar, però el jove se sent en comunió amb la natura en un matí de primavera, i fa fins i tot amb una referència a l'Alliebender, "el que és tot amor", en traducció de Joan Fontcoberta, com la fa el poema:

Franz Schubert va compondre amb aquet poema, el 1817, un dels seus lieder més coneguts, i amb raó. La música ens porta des de la serenitat d'un matí de primavera fins a l'agitada trobada amb el déu, i sentim el cor del noi que s'esvalota i la seva veu sorpresa i meravellada. També volia que escoltéssim un altre lied amb aquest poema, el compost per Hugo Wolf uns setanta anys després del primer, el 1889; aquí sembla com si Ganimedes surés per damunt del món, abandonat a l'amor, ja des de la primera nota. És una cançó molt menys coneguda que la de Schubert però igualment preciosa. Com de diferents poden ser dues cançons escrites a partir d'un mateix poema! Espero que les gaudiu totes dues; la de Schubert la sentirem sentirem interpretada per Bryn Terfel i Malcolm Martineau i la de Wolf per Ian Bostridge i Antonio Pappano.