Wheat Field with a Lark - V. van Gogh
Camp de blat amb roselles i alosa - V. van Gogh
 

"Nota mental: esbrinar alguna cosa sobre August von Platen". August von Platen és el poeta de només dos lieder de Schubert i cinc de Brahms, amb uns versos tan turmentats que cada cop que n'escoltava algun em preguntava què hauria portat el poeta a escriure'ls. Perquè us situeu: un dels dos lieder de Schubert el coneixem, és Die Liebe hat gelogen, D. 751 (L'amor ha mentit); l'altre és Du liebst mich nicht, D. 756 (No m'estimes). Els de Brahms van en la mateixa línia: enganys, súpliques, jo sé que m'estimaves, per què m'ho fas això... Us en feu una idea, oi?

No vaig arribar a passar de la nota mental a la pràctica fins que fa unes setmanes va arribar a casa el llibre Brahms and his poets que, com suggereix el títol, estudia els lieder de Brahms agrupats per poetes, una perspectiva diferent del més habitual ordre cronològic. Allà hi havia Platen, naturalment, i a més, per casualitat, portava uns dies enganxada a un dels lieder de Brahms amb poema seu, el que escoltarem avui. Tot apuntava que era el moment de fer la meva petita recerca sobre el poeta. El resum, en dues paraules, seria: pobre Platen!

August von Platen va nèixer el 1796 a Baviera, fill d'una família noble vinguda a menys. Va tenir una educació acurada en una escola d'elit per a nobles i militars i, malgrat la seva salut delicada, va triar la carrera militar. Un cop acabades les guerres napoleòniques, ja en temps de pau, li van concedir un permís per estudiar a la universitat i ja no hi va tornar. Es va dedicar a l'estudi de la literatura, especialment interessat en la poesia persa gràcies als estudis i publicacions de Goethe i Rückert; malgrat que la seva poesia estava ben considerada per molts dels seus col·legues i que no li hagués estat gens difícil situar-se en la universitat, es va estimar més portar una vida que avui anomenaríem bohèmia. El 1824 va fer un primer viatge a Itàlia i el 1826 hi va tornar.

Llavors va arribar el que es coneix com a "afer Platen". El 1827, Heinrich Heine va publicar la segona part del poemari Reisebilder, que incloïa uns epigrames del seu amic Karl Immermann, un dels quals es mofava de la moda de l'orientalisme. Immermann no es referia a cap poeta en concret i jo diria que la sàtira no era per prendre-se-la a la valenta, però, i aquesta és la part de la història que més em sorprèn, Platen ho va fer i ho va entendre com una ofensa personal. La seva resposta va arribar en una altra obra satírica, Der romantische Oedipus. Allà hi havia un personatge que recordava força Immermann, que va entomar la resposta amb esportivitat. Però Platen no es va aturar aquí i va carregar també contra Heine, amb al·lusions personals, atacant-lo on més mal podia fer-li: el seu judaisme. Heine es va revoltar i en la tercera part de Reisebilder, publicada l'any següent, va fer tastar Platen la seva medecina agredint-lo en el seu punt més feble: la seva homosexualitat.

Tots dos van fer servir la seva destresa amb les paraules, que no era poca, per ferir l'altre, i a fe de Déu que ho van aconseguir. Allò, a més d'un espectacle penós, va ser un desastre i tots dos van sortir-ne molt malparats. Tant el judaisme de l'un com l'homosexualitat de l'altre eren coneguts almenys en cercles ben informats, però una cosa era el que avui en diríem "don't ask, don't tell" i una altra esbombar-ho amb l'acarnissament que ho van fer. Platen, que és qui ens interessa avui, no va poder tornar mai més a Alemanya, entre d'altres coses perquè allà l'homosexualitat era delicte; va viure a Itàlia i hi va morir de còlera el 1835. La seva obra va quedar eclipsada per l'escàndol (potser per això la seva presència en el lied és tan minça), fins que a començaments del segle XX alguns autors s'hi van tornar a fixar. Entre ells, Thomas Mann; sembla ser que Gustav Aschenbach, el protagonista de Mort en Venècia, té molt en comú amb Platen, començant per l'evolució del seu nom d'August a Gustav i la semblança del cognom amb la seva ciutat natal, Ansbach.

Els poemes desesperats que avui coneixem musicats responen a la frustració que li creava enamorar-se d'homes heterosexuals, les trobades esporàdiques amb diners pel mig o les dificultats per mantenir una relació; el seu diari descriu amb detall la seva vida amorosa complicada i insatisfactòria. Brahms va extreure els poemes de les seves cinc cançons del poemari Romanzen und Jugendlieder, publicat el 1820. Juntament amb altres quatre amb poemes de Daumer, aquestes lieder formen els Lieder und Gesänge, op. 32, publicats el 1864, quan el compositor tenia trenta-un anys. Eren els primers que publicava des de feia set anys; llavors havia publicat l'opus 19, que incloïa una cançó bellíssima que vam escoltar fa un temps, An die Äolsharfe. Sense que es pugui afirmar que l'opus 32 sigui un cicle, tampoc no es pot dir que sigui un recull de cançons sense relació entre elles; si ens aturem en els poemes hi trobem punts comuns, com ara la veu en primera persona que s'adreça a una segona persona que no hi és o no respon. L'ordenació que Brahms va fer dels nou lieder fa que es puguin llegir també com una història d'amor no corresposta en què la veu poètica, després de la seva lluita, accepta amb recança la derrota. La desesperació i l'amargura planen sobre el cicle/no cicle, del qual hem escoltat dues cançons de Daumer, la n. 2, Nicht mehr zu dir zu gehen i la n. 9, Wie bist du, meine Königin. Avui n'escoltarem la n. 5, Wehe, so willst du mich wieder, una cançó fosca i tempestuosa, l'única ràpida del recull, que sembla que pugui donar pas a un cert alleujament per al narrador (i pels oients, ja que hi som).

És un lied estròfic pur, on els versos de cada estrofa es reparteixen entre una línia de cant impetuosa (els quatre primers) i una melodia sinuosa (els dos últims), mentre el piano, complex, amb molt de caràcter, ens manté en la lluita. Després de la segona estrofa, quan el cor que pateix sembla disposat a desfer-se del seu enemic, el lied és tancat per un postludi fosc, la mà dreta seguint l'esquerra en el seu descens. Us proposo d'escoltar Wehe, so willst du mich wieder un brausendes Lied (lied apassionat), com diu en algun moment el poema, en la interpretació de Thomas Quasthoff i Justus Zeyen, no només perquè m'agrada sinó perquè l'enregistrament inclou l'opus 32 sencer; és un suggeriment gens dissimulat perquè l'escolteu sencer.

 
 
Wehe, so willst du mich wieder
 

Wehe, so willst du mich wieder,
Hemmende Fessel, umfangen?
Auf, und hinaus in die Luft!
Ströme der Seele Verlangen,
Ström' es in brausende Lieder,
Saugend ätherischen Duft!

Strebe dem Wind nur entgegen
Daß er die Wange dir kühle,
Grüße den Himmel mit Lust!
Werden sich bange Gefühle
Im Unermeßlichen regen?
Atme den Feind aus der Brust!

Ailàs, així vols abraçar-me novament,
cadena paralitzant?
Amunt i fora, per l'aire!
Allibera el desig de l'ànima
Fes-lo fluir en cançons apassionades,
embriagues de l'eteri perfum!

Entoma el vent de cara
perquè et refredi les galtes,
saluda el cel amb alegria!
Es desfaran els sentiments porucs
en la immensitat?
Exhala del teu cor l'enemic!

 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.