Una llum a la finestra

Porto des d'abans de Nadal amb una cançó ficada al cap, us n'haig de parlar. No només perquè està comprovat que parlar-ne sigui una manera de foragitar-la (no per res, només per deixar espai a d'altres) sinó perquè no és gaire coneguda i potser alguns de vosaltres, amables lectors, la descobrireu avui. Recordeu quan fa uns anys vaig parlar de Geheimes com una cançó elegant, amb aquella elegància extremada tan difícil d'aconseguir? Doncs Des Fischers Liebesglück (La joia d'amor del pescador) vindria a ser una cosa similar, un lied d'una finor i una elegància i alhora subtilment arriscat com n'hi ha pocs.

Tot va començar el setembre de 1827, quan Schubert va viatjar a Graz (tot just després d'haver acabat la segona part de Winterreise) per estar-s'hi un parell de setmanes. L'hi havien convidat els Pachler, a través d'un amic comú. Karl i Maria Pachler eren molt aficionats a l'art; Maria, a més, era una gran pianista, la favorita de Beethoven per tocar les seves sonates. Els agradava omplir la casa d'artistes i intel·lectuals; l'ambient a Graz no era tan opressiu com a Viena i segurament podien parlar amb certa llibertat sense témer les delacions. A Graz, Schubert va retrobar vells amics, va fer noves coneixences i, sobretot, va compartir la música, que era una de les coses que més feliç el feia.

Maria Pachler li va mostrar uns poemes del seu jove amic i poeta Karl Gottfried von Leitner (tenia llavors vint-i-cinc anys), també fill de Graz; potser podria fer-ne algun lied. Unes setmanes després de tornar a Viena, Schubert va compondre sis lieder amb aquests poemes; entre ells, Des Fischers Liebesglück. Compositor i poeta no van arribar a conèixer-se, però anys després, Leitner va escriure al nebot de Schubert sobre aquests lieder: "Crec que la seva excel·lència està contrastada pel fet que quan els vaig escoltar vaig experimentar exactament la mateixa emoció que quan escrivia els poemes."

Des Fischers Liebesglück narra una trobada amorosa: el pescador veu des de la seva barca una llum a la finestra de la seva estimada, posa rumb cap a la riba, allà la recull i se'n tornen tots dos al llac, a recer de mirades inoportunes. Leitner fa servir onze estrofes de set versos; a cada estrofa, els versos tenen només tres síl·labes, excepte el darrer, que en té cinc. Per aquesta estructura i per com avança l'acció al poema, podríem pensar que l'opció més senzilla era compondre un lied durchkomponiert, ja que un lied estròfic demana, en principi, un poema més estàtic. Però Schubert va optar pel camí més difícil, un lied estròfic pur, i ho va fer agrupant les estrofes del poema de tres en tres, de manera que el lied té quatre estrofes musicals (en repeteix una del poema per tenir les dotze que li calen). Cada estrofa musical té un preludi de quatre compasos i després de la primera estrofa dins del grup hi ha un breu interludi, un eco de la darrera frase del cantant; la resta de l'acompanyament és molt sobri, pràcticament només uns acords que subratllen les paraules amb ritme de barcarola.

Schubert repeteix els quatre primers versos de la segona estrofa de cada grup. La repetició normalment obeeix al desig d'emfatitzar determinades frases, i en aquest cas el que destaca és la llum oscil·lant que atreu el pescador, la noia que s'esmuny de la seva cambra, les besades a la barca i la felicitat, oblidats del món (aquesta felicitat es reforça encara més perquè l'onzena estrofa és la que repeteix per completar les dotze que necessita la cançó). Schubert remarca tots aquests versos amb un tema tan preciós que és impossible no parar-hi atenció.

I si el poema és feliç, per què la cançó és tan melancòlica, fins i tot inquietant, de vegades? Potser perquè fora del poema hi ha una història complicada que no coneixem, i potser la trobada no és tan innocent com diuen els versos (excusatio non petita...); sí, aquesta teoria podria ser part dels efectes secundaris de veure dos Tristany i Isolda en tres dies, però, no penseu que si aquest parell s'hagués trobat en una barca, aquesta podria ser la seva cançó? O potser aquesta intranquil·litat sigui només la sensació que acompanya sovint la música de Schubert, una sensació que descrivia molt acuradament el violoncel·lista Steven Isserlis fa un temps a Twitter: "El contrast que sentim en la música de Schubert entre la fosca amenaça de la mort i l'amor per la vida és potser el que la fa tan únicament tràgica". Sigui com sigui, aquesta incertesa és part de l'encant i la bellesa de la cançó.

Com a Geheimes, l'elegància de la peça se'n pot anar en orris si la interpretació no està a l'altura, ha de ser molt equilibrada, i pel cantant no és una peça gens senzilla. No n'hi ha gaires enregistraments però, per compensar, n'hi ha de molt recomanables; comparteixo amb vosaltres el meu preferit, el de Hans Hotter i Hans Altmann. Teniu raó i bona memòria, també vaig triar Hotter per a Geheimes, però és només una casualitat. Crec. Espero que us enamorin la cançó i la versió, i que us acompanyin durant molts dies.