(La Il·líada. Llibre XX, versos 233 a 235)
Les diferents fonts divergeixen sobre la reacció de Ganimedes, sobre si un cop passat l'ensurt del rapte i aclarida l'autèntica personalitat de l'àliga va estar content d'haver estat triat pels déus. Les pintures i escultures el representen sovint en el moment del rapte, abraçat per l'au i més o menys sorprès o espantat, o bé en el seu paper de coper oferint beguda a Zeus. Tenint en compte que el capriciós i voluble déu li va concedir el do de la immortalitat (per tal que romangués jove per sempre més), que era una distinció molt especial, i li va reservar un lloc a la constel·lació d'Aquari, i en un context on els humans patien sovint destins horribles, podem pensar que Ganimedes va fer sort; per això he triat per il·lustrar el post l'escultura de Bertel Thorvaldsen a on Zeus, literalment, beu de les mans del noi.
De les referències literàries més recents en interessa especialment el poema de Goethe, escrit el 1774, que es va convertir en cançó. Es fixa en el noi en el moment del rapte, desitjós d'unir-se amb el déu. El cert és que per saber que està parlant de Ganimedes, si més no a la nostra època, que no estem tan versats en mitologia, cal conèixer-ne prèviament la història (i el títol del poema; saber que es diu Ganymed ajuda força). En els versos de Goethe, el noi comença cantant a la bellesa de la primavera, que progressivament es va convertint en alguna cosa corpòria (Dass ich dich fassen möcht’ in diesen Arm!, Com m'agradaria estrènyer-te en aquests braços!); al final, no ens costa gens imaginar-lo abraçant i abraçat a l'àliga, com explícitament diu el poema, umfangend, umfangen!, volant més amunt dels núvols.
I ja que estem amb Goethe, si teniu a mà un exemplar de Les desventures del jove Werther, feu un cop d'ull a la segona carta, la del 10 de maig; hi trobareu unes reflexions molt similars a les de Ganymed. No és que ningú rapti Werther, és clar, però el jove se sent en comunió amb la natura en un matí de primavera, i fa fins i tot amb una referència a l'Alliebender, "el que és tot amor", en traducció de Joan Fontcoberta, com la fa el poema:
Wie im Morgenglanze
Du rings mich anglühst,
Frühling, Geliebter!
Mit tausendfacher Liebeswonne
Sich an mein Herze drängt
Deiner ewigen Wärme
Heilig Gefühl,
Unendliche Schöne!
Dass ich dich fassen möcht’
In diesen Arm!
Ach, an deinem Busen
Lieg’ ich und schmachte,
Und deine Blumen, dein Gras
Drängen sich an mein Herz.
Du kühlst den brennenden
Durst meines Busens,
Lieblicher Morgenwind!
Ruft drein die Nachtigall
Liebend mach mir aus dem Nebeltal.
Ich komm’, ich komme!
Ach wohin, wohin?
Hinauf! strebt’s hinauf!
Es schweben die Wolken
Abwärts, die Wolken
Neigen sich der sehnenden Liebe.
Mir! Mir!
In eurem Schosse
Aufwärts!
Umfangend umfangen!
Aufwärts an deinen Busen,
Alliebender Vater!
A la claror del matí,
com resplendeixes al meu entorn,
primavera estimada!
Mil vegades, amb el goig de l’amor,
prem al meu cor
la teva caliditat
de sagrats sentiments,
la infinita beutat.
Com m’agradaria estrènyer-te
en aquests braços!
Ai, lànguid
jec al teu pit
i les teves flors, el teu herbam
s’empenten al meu cor.
Tu apaivagues la set ardent
del meu pit,
gentil oreig del matí!
Endins, em crida amablement
el rossinyol des de la vall boirosa.
Ja vinc, ja vinc!
Però a on? Ai, cap on?
Amunt! Amunt voldria anar.
Els núvols davallen
es vinclen
davant el deler d’amor.
Cap a mi! Cap a mi!
A la vostra falda,
amunt!
Abraçant, abraçat!
Amunt vers el teu pit,
pare de l’amor plener!
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment