Lost in translation

Dansa macabra - G. A. Mossa

 

Lost in translation. Això vaig pensar quan abans d'una interpretació de Der Tod und das Mädchen (La mort i la donzella) vam sentir una traducció del poema de Matthias Claudius. Tod té gènere masculí, i com que no es va aclarir aquest detall, el diàleg original entre un home (la mort) i una dona es va convertir en un diàleg entre dues dones. Li vaig comentar al meu amic J. com el canvi de gènere havia comportat un canvi de sexe, donant-li un toc innovador a la història de seducció, i em va respondre: quina història de seducció? La conversa a taula es va generalitzar (érem a un dels Sopars Lírics del restaurant Set Portes) i no em van parlar més. L'endemà, el J. em va enviar un WhatsApp dient-me que s'havia quedat intrigat amb el meu comentari; ens vam passar una bona estona missatge amunt, missatge avall i vam quedar que dedicaria una entrada del blog a aquest lied de Schubert.

El nostre primer tema de debat va ser si les representacions de la mort tenen sexe. Diria que si mirem un esquelet vestit amb parracs, o embolicat en una capa, els qui parlem una llengua llatina hi veiem una dona i els qui parlen alemany hi veuen un home; uns parlem de la dona de la dalla i els altres de l'home de la dalla (Sensenmann). En aquest cas, el gènere del nom fa la cosa i, per raons culturals, assignem sexes diferents a l'al·legoria d'un concepte que no en té, de sexe.

El segon punt de discussió va ser si realment la cançó descriu un joc de seducció. A mi m'ho sembla clarament, la invitació a dormir entre els braços del cavaller em sembla prou explícita (sempre m'imagino un cavaller ben plantat; tant per tant, millor que un sac d'ossos). Pel que tinc entès, és una interpretació bastant generalitzada que té el seu origen en les danses de la mort tan habituals a l'Edat Mitjana; si tafanegeu una mica amb ajuda de Google trobareu uns quants quadres anteriors al lied amb un esquelet lletjot mirant de seduir una jove; recordo haver vist algun quadre amb la mort representada com un cavaller vestit luxosament, però no l'he trobat. També hi trobareu molts quadres i escultures posteriors al lied de Schubert que representen la mort i una jove en actitud amorosa, com el de Mossa que he triat per il·lustrar l'entrada; com que solen coincidir amb el tombant de segle, sospito que tenen a veure també amb Freud i la seva contraposició d'Eros i Tànatos.

Encara hi ha un altre tema de debat: si Herr Tod va de bona fe o es burla de la donzella ("Com Don Giovanni? Sí, com Don Giovanni". El J. i jo compartim dèria per l'òpera de Mozart); després de tot, ella no podrà rebutjar l'oferiment. Per a mi no és el mateix cas; no tant pels mots, que són similars, Gib deine Hand (Claudius) / Là ci darem la mano (Da Ponte), com per la música que hi posa Schubert: serena, tranquil·litzadora i, per a les meves orelles, definitivament seductora. En canvi, la música de Mozart em diu que el seu cavaller ben plantat està enredant la noia: quan ella accepta la invitació ell s'oblida dels seus aires aristocràtics. Un altre argument a favor de la sinceritat del seductor és el propi context schubertià: com hem parlat algun cop (i aquí en parlo més extensament), la mort, tan habitual en els lieder de Schubert, és gairebé sempre consol i descans. En aquest sentit, els partidaris de la no seducció podrien interpretar literalment el darrer vers del lied que esmentava abans, Sollst sanft in meinen Armen schlafen!, com unes paraules que volen reconfortar la noia davant del tràngol, com un pare que bressola la seva filla.

Més enllà del sentit que hi donem, Der Tod und das Mädchen és un gran lied, fet amb una sorprenent economia de mitjans. No només és el més conegut de la dotzena llarga que Schubert va escriure amb poemes de Claudius (un dels poetes del grup de Göttingen); és un dels més coneguts de la seva producció. L'estructura musical segueix la del poema: sentim primer la veu espantada de la jove rebutjant la mort; en contrast, la mort canta amb serenitat, amb una melodia que es manté sovint sobre una mateixa nota. El piano segueix el mateix dibuix: mentre ella canta és més agitat, quan canta ell sentim uns senzills acords que repeteixen, compàs a compàs, el mateix patró (nota llarga, nota curta, nota curta). Una cançó musicalment tan sòbria i alhora tan expressiva!

Tornant al tema del (possible) joc de seducció, els intèrprets, naturalment, hi tenen molt a dir. Si hagués volgut defensar la teoria de la mort dongiovannesca hagués triat l'enregistrament de Florian Boesch i Macolm Martineau, hi sento un to foteta. Però he triat, és clar, un enregistrament que encaixa amb la meva manera d'entendre aquest lied, el de Wolfgang Holzmair i Ulrich Eisenlohr; si Herr Tod canta així la frase "Sei gutes Muts" no pot ser cap mentider. I, definitivament, sedueix.

Això del sexe de la mort dóna per a molt. Abans esmentava la dansa de la mort; diria que a Verges, on la mort està representada per cinc dansaires, no té clarament assignat un sexe, però els dansaires són homes i nens. També he preguntat a un amic anglès (ja que en anglès els substantius no tenen gènere) quin sexe hi assignava a les representacions, i no s'havia aturat mai a pensar-ho. Com sempre, us agrairia les vostres aportacions, especialment si sou de Verges, anglòfons o experts en art. I el J., és clar, té dret a rèplica. Mentrestant, escolteu la cançó...