Voldria fer camí

Sisena entrada de la sèrie sobre les cançons de la novel·la Wilhelm Meisters Lehrjahre (Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister), de Goethe. Aquí teniu l'enllaç a les anteriors, per si us les vau perdre.

 

 

L'Etna des de Taormina - A. Hacker

 

 

Aquest és el diàleg que mantenen Wilhelm i Mignon després que la nena canti la seva primera cançó, tot just al començament del llibre tercer; hem hagut d'esperar des del quart capítol del llibre segon, quan Wilhelm la coneix, per sentir la seva veu. En alguna banda he llegit que Goethe deia que havia escrit la novel·la només per Mignon i se non è vero, è ben trovato perquè la criatura, com li diu Goethe sovint, és un personatge dolç i encantador, rodejat d'un misteri que el fa especialment atractiu.

Recordeu que quan Wilhelm la coneix ella forma part d'una colla de saltimbanquis? Allà l'amo la maltracta, i el noi paga per alliberar-la; des de llavors, Mignon li expressa el seu agraïment servint-lo. Wilhelm ja s'hi havia fixat el dia anterior i havia intentat saber-ne alguna cosa, però només aconsegueix saber que "li diuen Mignon". No sap la seva edat, aparenta dotze o tretze anys; va vestida sempre com un nen i és encara prou nena com perquè Wilhelm dubti sobre el seu sexe el primer cop que la veu. De fet, mignon, és, com minyó en català, un terme masculí (el femení és mignonne) i no és un nom propi sinó un adjectiu que podríem traduir per bufó. Els estudiosos de Goethe s'han referit sovint a aquesta ambigüitat sexual de Mignon, si més no al començament de la novel·la; es diu, per exemple, que és la mateixa Mignon qui, intuïtivament, s'ha protegit des de petita fent per semblar un nen. A més, vestida com un nen pot moure's amb més comoditat (Wilhelm sovint se la troba enfilada als armaris). Que encara és una criatura ho veiem també en el seu desig d'agradar i en alguns trets del seu comportament, com el seu costum de saludar cada persona d'una manera diferent o de pujar i baixar les escales a saltirons.

Hi ha detalls més enllà dels maltractaments (que per desgràcia devien ser força habituals) que ens fan pensar que no s'ha criat en el desordre de la colla de saltimbanquis. Wilhelm observa que és molt neta i sempre porta la roba ben arreglada; els primers dies de ser amb ell es renta molt sovint la cara, com per treure's els rastres de maquillatge, sense adonar-se que el vermell de les galtes és de tant fregar-se-les. És religiosa i va cada dia de bon matí a missa i a passar el rosari (per tant és catòlica); també sap llegir i escriure una mica i demana a Wilhelm que l'ajudi a millorar. Finalment, Goethe ens diu que parla malament l'alemany, barrejant-lo amb francès i italià.

Tant és molt callada com xerra pels descosits, és molt afectuosa i s'esforça per fer content Wilhelm quan el veu trist o amoïnat (és a dir, gairebé sempre; sembla l'estat natural del jove). Wilhelm l'adora i, com vam veure a l'entrada anterior, quan la nena pateix un atac que la deixa com morta li promet no abandonar-la i fer-li de pare.

Ara som a l'endemà d'aquella escena, i la cançó que Mignon acaba de cantar és Kennst du das Land wo die Zitronen blumen? (Saps el país dels tarongers en flor?). El cel blau, els tarongers i llimoners, les murtres i els llorers de la primera estrofa ens fan pensar en un païsatge mediterrani: Wilhelm l'associa amb Itàlia i sembla ser que Goethe, que coneixia bé aquest país, estava descrivint algun indret de Sicília.

Aquest és un dels poemes de la novel·la a partir del qual s'han compost més cançons. Nosaltres ja hem escoltat la de Duparc i la de Txaikovski, i avui n'escoltarem una de les més conegudes, la de Schumann, interpretada per Lorraine Hunt Lieberson i Julius Drake. Però abans d'escoltar-la, us proposo que llegim el que diu Goethe de la interpretació de Mignon:

 

Què us sembla? Recull Schumann (o Duparc, o Txaicovski) el que descriu Goethe?

 

Kennst du das Land?