Moment musical

Parella a la platja - E. Nolde

 

Normalment sóc prudent pel que fa a anticipar les entrades del blog. I quan no ho sóc i dono alguna pista com vaig fer fa un parell de dies a Twitter, qui es passa per aquí? El senyor Murphy, evidentment, que em segresta l'entrada prevista. I aquí em teniu, dimecres 26 a la tarda escrivint una entrada nova, perquè el senyor Murphy no fa mai les coses a mitges i m'ha enxampat, també evidentment, sense cap comodí que pugui publicar.

Resumint: si sou dels que esperàveu trobar una altra cosa, no desespereu; arribarà, ni que sigui en forma d'entrada extraordinària. Si no sabeu de què us parlo, disculpeu l'enrenou. Tant els uns com els altres, espero que gaudiu d'una de les meves cançons felices preferides, Bei dir allein (A soles amb tu), de Schubert, que era l'entrada inicialment prevista per avui des de fa setmanes.

L'agost de 1828 l'editor Thaddäus Weigl va editar una obra de Schubert, els Vier Refrainlieder; quatre cançons destinades al consum domèstic, com era habitual a l'època. Totes quatre tenen textos del mateix poeta, Johann Gabriel Seidl (amic de Schubert i amb el qual ja havia col·laborat anteriorment) i tenen estructura similar: tres estrofes de vuit versos cadascuna, excepte precisament Bei dir allein, que només en té set. També tenen en comú que l'últim vers de cada estrofa sempre es repeteix, en una mena de tornada, d'aquí el nom de Refrainlieder.

Weigl havia encarregat Schubert unes cançons humorístiques i va quedar prou desconcertat (i em temo que prou descontent) amb el que Schubert li va enviar. Val a dir que l'home tenia la seva part de raó, almenys pel que fa a Bei dir allein, perquè el que Schubert fa és una broma privada, o una broma per a iniciats, inclosos els qui gairebé dos-cents anys després tenim una visió de la seva obra molt millor que el que tenien els seus contemporanis.

Si ens fixem en els versos, Bei dir allein no té res d'humorístic, és un poema d'amor, directe i apassionat, i Schubert planteja una cançó lleugera i efervescent, la declaració d'amor d'un jove. Però també, i aquí rau la broma, fa una cançó d'aires italians, seguint el que estava de moda; si us fixeu en el refrany sentireu que es repeteix diverses vegades a cada estrofa, que hi ha ornaments sobre el "dir" o que el final és més o menys "operístic"; no són trets que trobem habitualment als lieder de Schubert, excepte quan vol "italianitzar-los". De manera subtil i elegant, Schubert dibuixa el tenor enamorat que coneixem de tantes òperes.

Malgrat aquesta lleugeresa no és una cançó fàcil d'interpretar, o això sembla pels molts enregistraments disponibles. Per una banda la dificultat pot tenir a veure amb el caràcter, indicat com a Nicht zu geschwind, doch feurig (No gaire ràpid, però impetuós); les indicacions sempre són relatives, i de vegades de tan impetuosos els cantants sonen enutjats. Tècnicament tampoc no és trivial, en general no s'hi senten còmodes amb l'extensió ni els tenors ni els barítons, i de vegades algunes notes no sonen, diguem-ne, gaire harmonioses. El piano no és tampoc senzill, tot plegat devia influir perquè els intèrprets aficionats als quals anava adreçada l'edició dels lieder no els compressin tant com esperava l'editor.

En el seu punt just (i com sempre, això és molt opinable) és una cançó lluminosa i feliç, una d'aquelles cançons que omplen d'energia i que va bé de sentir per escampar durant una estona tantes coses dolentes que ens envolten. Us proposo d'escoltar Bei dir allein en la versió de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau (que també és la versió que estava prevista des que vaig publicar la llista de cançons felices).

Si teniu la vostra versió preferida, si us plau, compartiu-la!

 

Bei dir allein