Finley, Gerard

 

 

 

 

Els nens petits es tapen els ulls quan s'enfaden i no volen que els veiem, i els adults evitem mencionar les coses desagradables i inevitables, com si així les féssim desaparèixer o com si només per esmentar-les les invoquéssim. Potser per això, Modest Mussorgski va pensar que al cicle de cançons que estava escrivint li diria Ona [Ella], el pronom que es feia servir sovint a Rússia per referir-se a la mort (смерть, smert) en una època en què la mortalitat era altíssima. El compositor preparava una obra [...]

 

Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.

 

Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.

 

Entrem en les últimes setmanes de l'any, que dediquem habitualment a cançons nadalenques, amb articles més breus. Aquest any també tindrem cançons nadalenques, però serà diferent, ja ho anireu veient; de moment, comencem amb Benjamin Britten.

 

No sé ben bé com ha anat, però ja és aquí Nadal. I amb ell, tres entrades més breus amb tres cançons nadalenques per avui, el dia de Nadal i el dia d'Any Nou. Aquesta setmana ens la porta el compositor Charles Ives, aquell senyor que de dia venia assegurances i de nit componia. Ives es va mantenir sempre al marge de l'establishment musical, alhora que molt aferrat a la vida quotidiana dels americans, i totes dues coses es reflecteixen a la seva obra; era un esperit lliure, la seva música no només no era gens acadèmica, sinó que sovint era extremadament original.

 

 

Imagineu l'última escena d'úna pel·lícula "made in Hollywood": el protagonista és un cantant que ha passat vés a saber per quines peripècies i ara és a l'escenari d'un auditori ple a vessar. El nostre home canta una peça que acaba en un llarg agut en fortissimo i el públic l'ovaciona a peu dret, immediatament, ignorant els contundents acords finals del piano. Quina seria la banda sonora d'aquesta escena? Bé podria ser-ho Ein Traum, d'Edvard Grieg, una cançó que té tots els ingredients necessaris per cridar l'atenció fins i tot dels espectadors de cinema més allunyats d'aquest món, mentre que els més avesats [...]

 

Les cançons de Sibelius han tingut fins ara una difusió limitada, ja que gairebé totes parteixen de poemes en suec, que no és la llengua més immediata per la majoria dels cantants; tan lògic és que el compositor fes servir la seva llengua com que pels intèrprets això sigui un entrebanc. A la seva època, bona part dels beneficis de les cançons venien de la venda de partitures, i el mercat natural de Sibelius era reduït; potser per això el seu editor, Robert Lienau, li va proposar de compondre un cicle a partir de poemes en alemany; Sibelius havia viscut una temporada a Alemanya i coneixia prou bé la llengua com perquè no li suposés cap problema. Desconec si aquesta iniciativa per eixamplar el mercat potencial va repercutir en les butxaques de compositor i editor, espero que sí, però si es tractava de fer unes cançons que fossin realment conegudes, en això no van reeixir. Les sis [...]

 

Senyores i senyors, avui sí. Avui arribem a la dinovena i darrera entrada d'una sèrie que vam començar fa dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies: la sèrie sobre les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Johann Wolfgang Goethe. Com bé sabeu, les cançons que hi apareixen estan relacionades amb el que hi succeeix, però no ho expliquen; això fa que personatges tan habituals als recitals com Mignon i l'arpista siguin alhora tan desconeguts. Per això un bon dia se'm va acudir de fer una sèrie d'entrades que posés les cançons en context tot explicant l'argument de la novel·la. I això és el que he fet, més o menys, en les divuit entrades anteriors. Dic més o menys perquè, per no abusar de la vostra paciència, m'he limitat a parlar de les històries i els personatges que trobava imprescindibles, deixant-ne fora molta gent i moltes coses interessants; per exemple, Therese [...]

 

El juny passat vaig encetar una llista de cançons amb cuques. Segons la pràctica definició d'una amiga, una cuca és un "animaló que pots esclafar amb la sabatilla", i a la llista hi ha criatures com ara escarbats, paneroles i cigales, però potser recordareu que també s'hi va colar una altra criatura que fa de mal esclafar amb la sabatilla: el drac. Diguem que necessitava la desena cançó amb cuques i a aquesta, que a la meva amiga li agrada especialment, hi surten cargols. I diguem també que cada any per Sant Jordi quan trio una cançó amb roses em quedo amb una mica de recança perquè al pobre drac li toca un paper ben galdós a la història; com a la princesa, si fa no fa. Em diu un amic que "no és un drac, són les forces del mal". I té raó però... pobre drac!

 

Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música. No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire.

 

 

Me gustaría proponeros el juego de comparar dos canciones compuestas sobre el mismo poema: Der Erlkönig (“El rey elfo” en traducción aproximada), escrito por Johann Wolfgang von Goethe en 1782. La balada narra, de manera harto ambigua, la muerte de un niño ¿a manos? de un maligno espíritu que habita en el bosque. Las versiones de Franz Schubert de 1815 y de Carl Löwe de 1818, interpretadas ambas por el barítono Gerald Finley y el pianista Julius Drake, tienen algunos aspectos comunes y otros suficientemente dispares como para que sea un interesante ejercicio analizarlas en paralelo. ¿Queréis pasar un poco de miedo?