La revista musical Gramophone, dedicada a la música clàssica, premia cada any els millors enregistraments de la temporada; a finals d'agost es van fer públics els tres finalistes a cadascuna de les quinze categories. Pel que va a la categoria "Solo vocal", els tres candidats (als enllaços trobareu les crítiques que van fer al seu moment a la revista) són:
- Britten: Serenade for Tenor, Horn and Strings; Finzi: Dies Natalis - Mark Padmore, Britten Sinfonia / Jacqueline Shave
- Britten: Songs and Proverbs of William Blake, etc - Roderick Williams, Iain Burnside
- Songs of War - Simon Keenlyside, Malcolm Martineau
Els premis es lliuraran el 27 de setembre, el mateix dia que es publica aquesta entrada; això vol dir que caldrà editar per actualitzar-la i que potser no estem parlant del disc guanyador. Però bé, si hagués volgut parlar del disc guanyador hagués esperat fins la setmana vinent per publicar l'entrada corresponent...
El que volia era parlar de Songs of war, un dels discos que més he escoltat els darrers mesos. Contra el que diu el seu nom, Songs of war no és un disc de cançons de guerra. O més ben dit, sí però no. Unes poques cançons sí parlen explícitament de soldats que marxen a la guerra, de la seducció de l'uniforme, de moribunds al camp de batalla, de civils terroritzats pels bombardejos, però la majoria parlen de vida i mort, de por de no tornar, de por que no tornin, de nostàlgia, del consol que dóna l'amor, en definitiva, dels sentiments dels qui marxen i dels qui es queden. Vint-i-nou cançons dures, tendres, iròniques, nostàlgiques, que troben en Simon Keenlyside un intèrpret acurat que en fa una lectura sentida, respectuosa amb el dolor que traspuen sense caure en el sentimentalisme; amb la seva flexibilitat i sensibilitat habituals ofereix versions plenes de detalls i matisos, una interpretació excel·lent.
Bona part dels poetes i els compositors de les cançons del disc van conèixer de prop l'horror de la guerra; Ralph Vaughan-Williams i John Masefield, per exemple, eren massa grans per ser cridats a les armes a la Primera Guerra Mundial però es van allistar al cos mèdic, un cas similar al de Walt Whitman a la guerra de Secessió als Estats Units, a on hi va perdre un germà. Ivor Gurney sí va anar al front, el van llicenciar per les crisis nervioses que patia (probablement agreujades per l'exposició al gas mostassa) i va passar els quinze darrers anys de la seva vida internat a un hospital psiquiàtric; George Butterworth va morir el 1916 durant la batalla del Somme, tenia 31 anys.
Butterworth es va allistar al començament de la guerra, i a partir de llavors va anar destruint part de les seves composicions, les que estavens pendent de revisió, per si no tornava a casa. Una de les obres que va conservar la podem escoltar a Songs of War, és el cicle Eleven Songs from A Shropshire Lad; Butterworth el va escriure entre 1911 i 1912 a partir d'onze poemes d'A Shropshire Lad (Un noi de Shropshire), d'A.E. Housman (publicat el 1896). El poeta no va anar mai al front però el seu llibre, pessimista i ple de referències a la mort i a la guerra, es va convertir en un referent pels britànics primer durant la segona guerra dels Bòers i més tard a la Primera Guerra Mundial. A Shropshire Lad és va convertir també en un referent pels compositors britànics i americans, que van escriure un gran nombre de cançons basades en els seus poemes.
Nosaltres vam escoltar fa uns mesos una d'aquestes cançons, Loveliest of trees, de John Duke. Aquest mateix títol obre el cicle de Butterworth, pero aquesta setmana n'escoltarem una altra cançó, la no. 5, The lads in their hundreds (Centenars de nois). És potser una de les cançons més dures del cicle i del disc, una reflexió davant del jovent que s'ho passa bé en una fira abans de marxar a la guerra. Diria que Songs of war no és un enregistrament dels que entren a la primera, per diferents motius. Per la temàtica de les cançons, vas acumulant tristesa i quan arribes a la cançó que fa vint-i-nou ja no saps què fer-ne; per la disparitat d'autors, el cicle de Butterworth més divui cançons de nou compositors diferents; perquè les cançons són del segle XX, no esperem melodies romàntiques. Tot i això, és un disc que val molt la pena.
Actualització (27/9 a les 13:50). Fa exactament sis minuts que la revista Gramophone ha publicat a Twitter el guanyador del premi en la categoria Solo Vocal: Songs of War. L'enhorabona a Mr. Keenlyside i Mr. Martineau, que segur, segur, segur que ens estan llegint.
The lads in their hundreds to Ludlow come in for the fair,
There’s men from the barn and the forge and the mill and the fold,
The lads for the girls and the lads for the liquor are there,
And there with the rest are the lads that will never be old.
There’s chaps from the town and the field and the till and the cart,
And many to count are the stalwart, and many the brave,
And many the handsome of face and the handsome of heart,
And few that will carry their looks or their truth to the grave.
I wish one could know them, I wish there were tokens to tell
The fortunate fellows that now you can never discern;
And then one could talk with them friendly and wish them farewell
And watch them depart on the way that they will not return.
But now you may stare as you like and there’s nothing to scan;
And brushing your elbow unguessed-at and not to be told
They carry back bright to the coiner the mintage of man,
The lads that will die in their glory and never be old.
Centenars de nois arriben a Ludlow per la fira,
hi ha homes del graner, de la forja, del molí i de la cleda.
Els nois són aquí per les noies i el licor,
i aquí amb la resta hi ha els nois que mai no seran vells.
Hi ha homes de la ciutat, del camp, dels conreus i dels carros,
n'hi ha molts de lleials i molts de valents,
i molts de rostre bell i molts de bell cor,
i pocs que s'enduran la seva aparença o la seva veritat a la tomba.
Tant de bo poguéssim conèixer-los, tant de bo hi haguessin coses a dir
dels homes afortunats que ara no pots distingir;
i després podríem parlar amb ells amistosament i dir-los adéu,
i veure'ls marxar pel camí d'on no tornaran.
Però pots mirar tant com vulguis, no hi ha res per veure,
i fregant el teu colze, sense adonar-se'n ni dir res,
tornaran al seu encunyador, brillant, la moneda de l'home,
els nois que moriran en el moment de glòria i que mai no seran vells.
Comments powered by CComment