Horace Walpole va inaugurar el que de seguida (ja hi constava a la segona edició de la novel·la) es va conèixer com a novel·la gòtica el 1764, amb El castell d'Otranto. El Romanticisme s'hi va afegir amb entusiasme i les baldes de les biblioteques es van començar a omplir d'episodis sobrenaturals en general i de fantasmes en particular acabats de sortir de la impremta fins ben bé l'època victoriana (val a dir que la novel·la gòtica també és un gènere ben representat a les baldes de les meves prestatgeries).
El poema Der Geistertanz de Friedrich von Matthisson, que porta com a subtítol la cita d'Horaci “Pulvus et umbra sumus” [Som pols i ombra], està escrit el 1797 i sembla també influenciat per aquest ambient gòtic, ni tan sols hi falta una abadia abandonada. L'escena que ens descriu s'adiu amb les històries pròpies de Tots Sants, ara que ho tenim a tocar: el rellotge toca la mitjanit i els esperits dansen entre tombes i ossos podrits; els gossos ho pressenten i udolen aterrits; fins i tot els corbs eviten el cementiri. Fins aquí sembla una història més de fantasmes, però a les dues últimes estrofes, els esperits s'adrecen als cors inerts que quan eren vius els van turmentar i se n'acomiaden amb alegria. Aquest és el detall singular del poema: els esperits no són ànimes en pena, són ànimes felices que dansen i fan broma.
Diria que Schubert se centra en aquest punt humorístic del poema i compon un lied tan relaxat com si en lloc d'esperits ballessin camperols, un lied fins i tot divertit; no puc evitar visualitzar una escena dirigida per Tim Burton quan el sento (otser esteu pensant que aquesta atmosfera no es correspon amb el desassossec que transmet el quadre que il·lustra l'article i teniu raó, però, malgrat tot, també hi veig alguna cosa de burtoniana en aquest arbre carregat d'ocellots-esperits de mal averany).
Entre tantes cançons que va escriure el rei de la casa sobre la mort, aquesta és una de les més atípiques. La versió que nosaltres sentirem, catalogada com D. 116, la va compondre el 14 d'octubre de 1814, només cinc dies abans que Gretchen am Spinnrade (que, recordem, és el D. 118; aquells dies d'octubre, Schubert va estar molt actiu). És, però, la tercera versió del lied; les dues primeres les va compondre el 1812, quan tenia quinze anys i encara estudiava a l'internat i hi componia les primeres obres. Aquests dos primers intents de Der Geistertanz, D. 15 i D. 15A, van quedar incomplets, però com hem vist, no va abandonar el projecte i el va completar de manera brillant dos anys més tard. Encara va tornar al poema una vegada més, el novembre de 1816; aquest cop en va fer una versió per a dos tenors i tres baixos, cantada generalment per un cor masculí, el D. 494.
Qui ho diu, que Schubert no tenia sentit de l'humor? Aquests esperits tan contents, encantats de fer tanta por, ho desmenteixen. Escoltem-los encarnats, mai millor dit, per Thomas Meglioranza i Reiko Uchida.
Die bretterne Kammer
Der Toten erbebt,
Wenn zwölfmal den Hammer
Die Mitternacht hebt.
Rasch tanzen um Gräber
Und morsches Gebein
Wir luftigen Schweber
Den sausenden Reih’n.
Was winseln die Hunde
Beim schlafenden Herrn?
Sie wittern die Runde
Der Geister von fern.
Die Raben entflattern
Der wüsten Abtei,
Und flieh’n an den Gattern
Des Kirchhofs vorbei.
Wir gaukeln und scherzen
Hinab und empor
Gleich irrenden Kerzen
Im dunstigen Moor.
O Herz, dessen Zauber
Zur Marter uns ward,
Du ruhst nun in tauber
Verdumpfung erstarrt;
Tief bargst du im düstern
Gemach unser Weh;
Wir Glücklichen flüstern
Dir fröhlich: Ade!
Tremolen els murs
de la cambra dels morts,
quan el martell de la mitjanit
repica dotze vegades.
Flotant pels aires
dansem aviat sonores rondes
al voltant de les tombes
i d’ossos podrits.
Per què udolen els gossos
als seus amos adormits?
Flairen de lluny
la rotllana dels esperits.
Els corbs sobrevolen
la deserta abadia
i passen de llarg
sobre la porta del cementiri.
Fem bromes i fantasmagories
amunt i avall,
com ciris errants
en vaporosos aiguamolls.
Oh cor, que ens vas turmentar
amb el teu encís,
descanses ara, gelat,
en sorda immobilitat!
Vas ocultar la nostra pena
al fons d’una ombrívola cambra.
Nosaltres, feliços, et murmurem
alegrament: adéu!
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Articles relacionats
Totes les ànimes descansin en pau
Schu...La tardor a Barcelona
Per...
Comments powered by CComment