A cappella

Aquesta setmana no tenim pianista. Ni orquestra. Ni guitarra, ni arpa, ni cap altre acompanyament. Quan editi l'article hi afegiré només tres de les quatre etiquetes habituals: compositor, poeta i cantant; la d'acompanyant quedarà buida, perque aquesta setmana tindrem veu a cappella. Com bé sabeu, és molt inusual; el lied (en el sentit més ampli) es canta pràcticament sempre amb acompanyament. Diria que la proposta de la veu sola és pròpia del lied més contemporani, del compost a les darreres dècades.

En aquest cas concret, fa gairebé quatre dècades, perquè el cicle Jószef Attila töredékek (Fragments d'Attila Jószef) és del 1981. György Kurtág el va compondre quan tenia 55 anys; avui en té 93 i continua feliçment actiu; fa només uns mesos que va estrenar la seva primera òpera. Quan va escriure els Fragments, el compositor ja havia escrit força cicles de cançons, però aquest era el primer per a veu sola; més endavant en vindrien d'altres.

Kurtág va triar poemes d'Attila Jószef que, malgrat la seva mort prematura als trenta-dos anys, és considerat un dels poetes hongaresos més importants. Va néixer el 1905 en una família i en un entorn extremadament pobres. La mort de la seva mare quan tenia catorze anys el va marcar profundament i en la seva poesia va esdevenir sovint un símbol de la classe treballadora (se'l sol anomenar el poeta proletari, per la seva implicació amb el comunisme); temps després escriuria, referint-se a la publicació del seu primer llibre als disset: “se'm considerava un nen prodigi, tot i que en realitat era un nen orfe”.

Va morir el 1937 atropellat per un tren. Hi ha qui dona per segur que va ser un suïcidi; hi ha qui creu que va ser un accident. Fos com fos, ja havia intentat suïcidar-se en diverses ocasions des que era adolescent. L'any següent, els seus amics van editar-ne una selecció de poesia i suposo, perquè no he pogut comprovar-ho, que és en aquesta antologia on hi ha els Fragments, que rarament tenen més de quatre o sis versos i estan escrits als anys 30. Kurtág en va triar vint per al seu cicle, que parlen sobretot de la mort i les dificultats de la creació artística. Un dels trets característics del compositor és la capacitat de sintesi, i aquest cicle n'és una bona mostra: dura quinze minuts i la majoria de les cançons no arriba el minut.

Aquestes peces per a veu sola em fan pensar, en certa manera, en la cançó tradicional, però sobretot en la cançó medieval; no sé si els compositors pensen en un retorn a altres temps. La veu sola inevitablement atrapa; té alguna cosa de fascinant, alguna cosa de mística, i ja sabem que els aficionats al lied tenim una tirada a la introspecció (si més no, a la introspecció musical).

Aquestes línies sobre Fragments d'Attila Jószef vénen a tomb perque la soprano Katharina Konradi en cantarà algunes de les cançons al seu recital a Vilabertran, i ho farà combinant-les amb els lieder de l'opus 107 de Robert Schumann. Si vau ser l'any passat al recital de Mojca Erdmann i Gerold Huber, potser recordareu que la soprano també hi va cantar algunes cançons per a veu sola. El que més em va impressionar llavors, el que més recordo ara, va ser el lligam que es va crear entre dos lieder: Helena i Die Nacht que venia immediatament després. El lied d'Aribert Reimann va transformar el de Richard Strauss; un cop més es va demostrar que les cançons són unes quan les escoltem aïllades i altres quan els canviem el context.

Per això, us proposo un experiment: que escolteu el n. 11 dels Fragments, Oly lágy az este (El vespre és tan suau) i després el torneu a escoltar, aquest cop seguit per Abendlied, de Schumann, tal i com els cantarà Katharina Konradi. Escoltarem Oly lágy az este cantat per Adrienne Csengery, la soprano que els va estrenar; com que no he trobat Abendlied cantat també per ella, recupero la versió que vam escoltar fa un temps, amb Florian Boesch i Malcolm Martineau; penso que malgrat el canvi de veu (i de tessitura) es pot apreciar l'efecte tan especial de sentir totes dues cançons juntes.