10 Elijah
Elijah - Danielle da Volterra
 

Darrerament estic parlant de lied amb dos amics que tot just comencen a interessar-se pel tema. Hem anat junts a algun recital, són curiosos de mena i fan moltes preguntes. Una de les coses bones que tenen aquestes converses és que plantegen amb tota la naturalitat del món qüestions que els aficionats donem per descomptades. Un dia li explicava al meu amic que sovint hi ha diverses cançons amb la mateixa lletra i va quedar ben parat; si vaig interpretar bé la seva sorpresa era com si, posem per cas, The Beatles haguessin fet dues cançons diferents amb la lletra d'Eleanor Rigby. Després de pensar-hi un moment, hi va veure la lògica: el mateix poema crida l'atenció de dos músics diferents (o del mateix músic en diferents moments, hi afegeixo jo ara) que fan, lògicament, dues cançons diferents. Llavors em va fer una pregunta que em va desconcertar: “I a l'inrevés? Hi ha cançons que tinguin la mateixa música i diferents poemes?

En l'òpera havia estat una pràctica relativament freqüent. Qui s'adonaria, quatre anys després i a 1.500 km de distància, que aquella ària “Lascia ch'io pianga” de Rinaldo tenia la mateixa melodia que una altra ària de Haendel, “Lascia la spina”? Per no parlar dels reciclatges de Rossini, que hi tenia la mà trencada. Però, un lied? Un compositor que davant d'un poema pensa a musicar-lo i recupera la melodia que li va suggerir un altre poema? No havent-hi cap pressió de temps ni econòmica, per què hauria de fer-ho? Vaig obrir la boca per respondre i vaig dir: “Sí que n'hi ha (almenys) un cas”. Perquè el pensament és ràpid i en aquell instant vaig recordar els dos últims Kerner-Lieder. I vam quedar entesos que en parlaria en una entrada.

Zwölf Gedichte von Justinus Kerner és l'últim cicle que va escriure Robert Schumann durant el seu liederjahr, entre novembre i desembre de 1840, ja després del seu casament amb Clara. És un dels menys coneguts, però com que també és un dels meus preferits n'hem escoltat uns quants lieder. És un cicle de caminant; al llarg del seu camí ens parla de diverses pèrdues (la d'un amic a Auf das Trinkglas eines verstorbenen Freundes o la d'un amor a Stille Liebe); el pes de la pena que duu al cor ens l'expressa quan ja s'acosta el final del cicle, a Stille Tränen, una de les més tristes que podem escoltar en un recital.

Tot seguit, a Wer machte dich so krank (Qui t'ha fet emmalaltir tant) el caminant ens diu que els responsables de la seva pena són els homes, mentre la música ens fa també palès que li fallen les forces. Llavors arriba l'última cançó del cicle, Alte Laute (Veus antigues); el caminant s'adreça al seu cor i li recorda com, una altra vegada que els homes l'havien emmalaltit la natura el va guarir (vam escoltar la cançó que en parla, Erstes Grün), però ara ja no pot fer-ho i se sent perdut. I tornem a sentir la mateixa música que en la cançó anterior. L'efecte és sorprenent, és com si sentíssim un eco.

Estem acostumats a cançons estròfiques, i per a l'oient despistat les dues cançons podrien semblar una de sola, però segurament l'efecte tan especial és perquè sabem que en són dues, i la pausa que fan cantant i pianista, per breu que sigui, ens ho recorda. No conec cap referència que expliqui per què Schumann va repetir la música; és una llàstima, perquè em sembla una idea brillant. Estrictament parlant, les dues cançons no són idèntiques, però les diferències són mínimes (alguns detalls en la línia vocal i l'acompanyament o el breu preludi) i sempre tenim la sensació d'estar escoltant la mateixa música.

El final del cicle ens deixa amb l'ai al cor. El caminant s'adona que no pot continuar i les últimes paraules del cicle són: “Und aus dem Traum, dem bangen | weckt mich ein Engel nur.” (I d'aquest somni de neguit, sols un àngel em despertarà.) Hi ha diverses interpretacions sobre qui és aquest àngel. La més estesa és que representa la mort,que li durà el descans que anhela. Sempre m'he resistit a acceptar-la, però. No hi ha cap altra opció, no li resta cap esperança? Potser l'àngel és això, una esperança que el retorni a la vida.

O potser és un miracle. L'Antic Testament ens parla de la desesperació d'Elies al desert, on ha arribat fugint d'una mort segura:

Ell se'n va anar desert endins, una jornada de camí, s'assegué sota una ginestera i demanà la mort així: «Ja n'hi ha prou, Jahvè; preneu-me la vida, que no sóc pas millor que els meus pares». Es va ajeure i s'adormí sota aquella ginestera. Aleshores un àngel el tocà i li digué: «Aixeca't i menja».
Primer llibre dels Reis,19, 4-5
 

Dir-li “aixeca't i menja” és tant com dir-li: “viu”. Amb les menges que l'àngel li ha portat, Elies té prou forces per continuar. Cada cop que escolto els Kerner Lieder confio que l'àngel sigui l'esperança que el caminant necessita.

Escoltarem aquests dos últims lieder del cicle, Wer machte dich so krank i Alte Laute en la versió de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper.

 
Wer machte dich so krank
 

Daß du so krank geworden,
Wer hat es denn gemacht? --
Kein kühler Hauch aus Norden
Und keine Sternennacht.

Kein Schatten unter Bäumen,
Nicht Glut des Sonnenstrahls,
Kein Schlummern und kein Träumen
Im Blütenbett des Tals.

Daß ich trag' Todeswunden,
Das ist der Menschen Tun;
Natur ließ mich gesunden,
Sie lassen mich nicht ruhn.

Que tu hagis caigut tan malalt,
qui ha estat doncs la causa?
No pas la freda alenada del nord
i tampoc la nit estelada.

Cap ombra dessota els arbres
i tampoc l'ardor dels raigs del sol,
cap dormitar i cap somni
en el llit florit de la vall.

Que jo porti ferides mortals,
això és obra dels homes;
la natura em permeté recobrar la salut
però ells no em deixen en pau.


(traducció de Salvador Pila)

 
Alte Laute
 

Hörst du den Vogel singen?
Siehst du den Blütenbaum?
Herz! kann dich das nicht bringen
Aus deinem bangen Traum?

Was hör' ich? alte Laute
Wehmüt'ger Jünglingsbrust
Der Zeit, als ich vertraute
Der Welt und ihrer Lust.

Die Tage sind vergangen,
Mich heilt kein Kraut der Flur;
Und aus dem Traum, dem bangen,
Weckt mich ein Engel nur.

Sents cantar l’ocell?
Veus l’arbre florit?
Cor! No pot això fer-te sortir
del teu neguitós somni?

Què sento? Veus antigues
d’un melangiós, jove cor,
del temps quan jo confiava
en el món i en els seus plaers.

Aquells dies han passat,
ja no em guareix cap herba del camp
i d’aquest somni de neguit,
sols un àngel em desperta.


(traducció de Salvador Pila)

Comments powered by CComment