El vincle sagrat

No recordo si us he preguntat mai si teniu un lied preferit de Schubert (o dos, o cinc); endavant amb les respostes, si us ve de gust compartir-ho. Per converses aquí i allà, per la unció amb què es canta, pel silenci amb què s'escolta, per la bibliografia, que el situa entre l'obra mestra i la perfecció, tinc pocs dubtes que el que escoltarem avui és dels més estimats.

El DIEC dóna com a tercera accepció de gran "que ultrapassa el nivell ordinari quant a la condició, els mèrits, les qualitats intel·lectuals o morals". En aquest sentit, Nachtviolen és un gran lied; atenent a la forma, però, és una miniatura, així que permeteu-me que us demani dues coses si no el coneixeu: que tragueu la lupa d'escoltar i que l'escolteu dues vegades en el cas improbable que no us atrapi a la primera.

Nachtviolen és el nom en alemany d'unes flors que nosaltres coneixem com a julianes; no és ni de bon tros tan evocador com en alemany, què hi farem. Les julianes són relativament freqüents com a planta ornamental; n'hi ha de diferents colors, però el que tinc més present està entre el rosa i el malva. Per això, quan escolto aquest lied sempre visualitzo violetes; la humil violeta boscana, una de les meves flors preferides, m'encaixa més amb el blau fosc vellutat que parla el poema. Ja sé que no són violetes sinó julianes, però no puc evitar-ho.

De totes maneres, no crec que sigui tan important en quina flor pensem perquè ¿parla realment de flors, el poema? Parla sobretot d'alguna cosa més que no sabríem definir exactament però pressentim que és important i ens emociona. Hi ha alguna cosa en els versos i en la música que fa que durant tres minuts ens sentim part d'alguna cosa transcendent.

El poema, encara no ho he dit, és de Johann Mayrhofer. La tardor de 1821, Schubert i Schober eren a Saint Pölten preparant l'òpera Alfonso und Estrella. Allà els va enviar Mayrhofer el manuscrit d'un cicle de vint poemes anomenat Heliopolis que girava entorn la creació artística. En el pròleg, l'autor encoratjava els artistes (Schubert, Schober, el seu cercle d'amics, ell mateix) a arriscar-se en aquells temps terribles a volar cap el sol, és a dir, cap a l'art, com Ícars moderns. L'abril de 1822, un cop acabada l'òpera, Schubert va posar música a tres d'aquests poemes, el quart, el cinquè i el dotzè, que es van convertir en Nachtviolen, Heliopolis I i Heliopolis II. Encara hi ha un quart lied a partir dels poemes d'aquest recull compost un temps abans, Lied eines Schiffers an die Dioskuren, perquè Mayrhofer hi va incloure alguns que ja tenia escrits.

Schubert va fer canvis en els versos de Nachtviolen; algun de menor, com canviar vertiefen per versenken (se me n'escapa el matís; entenc que el significat és molt similar) i d'altres molt significatius. Així era el poema en la versió manuscrita:

La tercera estrofa menciona el poeta en tercera persona; Schubert en suprimeix el primer vers i canvia "sein" [seu] per "mein" [meu]. Elimina també els dos darrers versos de la quarta i última estrofa, és a dir, la descripció del vincle sagrat i la referència al món. D'aquesta manera, el vincle misteriós és entre les flors i nosaltres, sense testimonis.

Mayrhofer va revisar els poemes d'Heliopolis abans de publicar-los el 1824 en una col·lecció més extensa. El nostre hi apareix aïllat i amb el títol Nachtviolenlied; el canvi més important el trobem al darrer vers, que ara és "und die Welt erreicht sie nicht" [i el món no pot copsar-la]. En una edició pòstuma, del 1843, aquest poema apareix com el primer d'una sèrie de nou titulada Nachtviolen.

El gran mèrit de Schubert és transmetre i fer-nos partícips del moment de plenitud que descriu el poema; atura el temps en un moment de pura contemplació i ens emociona amb una partitura extremadament senzilla. La veu es manté en un registre central, això fa que el cant soni molt natural; la ma dreta va doblant més o menys la línia vocal, i ja us podeu imaginar que el "més o menys" està perfectament calculat. Fixeu-vos en l'efecte tan màgic, en la sensació d'irrealitat dels dos últims versos, quan durant uns compassos sentim la mà dreta més aguda que la veu. I en la repetició, que ens deixa sense alè. Una cançó on no passa res i on passen tantes coses.

Nachtviolen és un d'aquells lieder especials que val la pena reservar per a una setmana com aquesta, en què commemorem els 190 anys de la mort de Schubert, el rei d'aquesta casa i li agraïm, un cop més, del primer a l'últim compàs que va escriure. L'escoltarem en una interpretació de Felicity Lott i Graham Johnson.