alt
 

Mentre Mahler componia la seva cinquena simfonia, entre 1901 i 1902, la seva etapa Wunderhorn anava quedant enrere. L'agost de 1901 acabava Der Tamboursg'sell, l'últim dels lieder compostos a partir de poemes de Des Knaben Wunderhorn, i aquell estiu va començar a musicar alguns poemes de Friedrich Rückert. Com hem comentat en alguna ocasió, les quatre primeres simfonies de Mahler i els seus lieder són un continu i magnífic anar i venir entre gèneres; pensem, per exemple, en la primera i Die zwei blauen Augen, la segona i Des Antonius von Padua Fischpredigt o la tercera i Ablösung im Sommer. Però a la cinquena simfonia ja no hi ha aquest vincle, ja no podem cantussejar (en la més estricta intimitat) cap lied de Mahler quan l'escoltem.

No? Segur? Sí que podem! Quan arriba el cinquè moviment, sentim la trompa i després, què toca el fagot? Exacte, el començament de Lob des hohen Verstandes! Aquest motiu desapareix de moment, però no triguem gaire a sentir breument l'inconfusible bram de l'ase més popular dels recitals de lied, que tornarem a sentir una mica més endavant. Sembla que quan reprèn el tema de l'adagietto, Mahler ja s'ha oblidat de la seva referència Wunderhorn, però cap al final del moviment hi torna i s'hi està una bona estona jugant amb la frase que havia citat a l'inici.

És a dir, a la cinquena simfonia ja no hi trobem un lied desenvolupat o integrat, com a les anteriors, però encara en trobem un de citat; amb un parell de motius hi ha prou perquè ens vingui al cap la història del cucut i el rossinyol que, més que un rossinyol, sembla un passerell. El cucut desafia el rossinyol a una competició de cant. Ho té tot ben preparat, fins i tot n'ha triat el jutge, un ase. Amb unes orelles tan grosses que li permetien d'escoltar tots els detalls, bé ha de tenir un bon criteri, oi? El rossinyol canta i el seu cant elaborat atabala el ruc; en canvi, el cant poc variat del cucut el satisfà plenament i és declarat guanyador del premi.

Potser us ha vingut al cap una història similar situada en un altre context: un bon dia, el rei Mides passejava pel bosc quan va sentir una discussió entre déus: Pan sostenia que amb la seva flauta feia la millor música, mentre que Apol·lo assegurava que el seu art amb la lira era inigualable. Mides, imprudentment, es va oferir a escoltar-los i fer de jutge per determinar qui de tots dos era millor músic. Pan va tocar la flauta, i la seva música alegre de ritme encomanadís va fer que el rei, feliç, cantés i ballés; a continuació, Apol·lo va fer sonar la lira i la seva sofisticació va deixar prou indiferent Mides, que va decidir que Pan era el guanyador. Apol·lo, que tot el que tenia de ben plantat ho tenia de mal perdedor, va castigar Mides fent que li cresquessin orelles d'ase.

La història no acaba aquí. El pobre home va dissimular com va poder les orelles i va amenaçar el seu barber, l'únic que sabia què amagava el seu turbant, d'executar-lo si xerrava més del compte. El barber va trobar la manera d'alliberar-se del secret que tant li pesava sense perdre la vida: va anar a la riba del riu, hi va fer i forat i, ajupint-se, hi va xiuxiuejar: "El rei Mides té orelles d'ase"". Després de tapar el forat se'n va anar cap a casa, tranquil i satisfet. Però vet aquí que allà on havia enterrat el secret hi van créixer unes canyes i quan el vent les movia se sentia una remor: "El rei Mides té orelles d'ase". I així va ser com tots els seus súbdits van conèixer l'humiliació del rei.

Sembla ser que aquesta història mitològica va donar lloc a la història del cucut i el rossinyol inclosa a Des Knaben Wunderhorn que Mahler va musicar l'estiu de 1896. El compositor va ometre el títol del poema, Wettstreit des Kukuks mit der Nachtigall ("La competició del cucut i el rossinyol") i el va substituir inicialment per Lob der Kritik, és a dir, "Elogi de la crítica" (musical, se sobreentén), però el lied va acabar dient-se com el coneixem ara, Lob des hohen Verstandes, que podríem traduir per "Elogi del criteri superior". Mahler no es va estalviar ni a la línia vocal ni a l'acompanyament tot de recursos per posar-nos en situació (els brams de l'ase, el limitat cant del cucut...) i el resultat és un lied molt divertit que els intèrprets sempre estan disposats a fer lluir.

He triat per compartir una interpretació amb orquestra i hi afegeixo també el cinquè moviment de la cinquena simfonia, amb la partitura al vídeo per si voleu seguir les aparicions dels motius del lied. El director és el mateix en tots dos casos, Leonard Bernstein, dirigint l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam i el baríton Andreas Schmidt en la cançó i l'Orquestra Filharmònica de Viena en lla simfonia. Aneu en compte, que la cançó s'enganxa de seguida!

 
 
Lob des hohes Verstandes
 

Einstmals in einem tiefen Tal
Kukuk und Nachtigall
Täten ein Wett anschlagen,
Zu singen um das Meisterstück:
„Gewinn es Kunst, gewinn es Glück,
Dank soll er davon tragen.“

Der Kukuk sprach: So dirs gefällt,
Hab ich den Richter wählt,
Und tät gleich den Esel ernennen,
Denn weil er hat zwei Ohren groß,
So kann er hören desto bos,
Und was recht ist, kennen.

Sie flogen vor den Richter bald,
Wie dem die Sache ward erzählt,
Schuf er, sie sollten singen.
Die Nachtigall sang lieblich aus,
Der Esel sprach, du machst mirs kraus.
Du machst mir’s kraus. Ija! Ija!
Ich kanns in Kopf nicht bringen.

Der Kukuk drauf fing an geschwind
Sein Sang durch Terz und Quart und Quint.
Dem Esel gfiels, er sprach nur: Wart,
Dein Urteil will ich sprechen.

Wohl sungen hast du Nachtigall,
Aber Kukuk singst gut Choral,
Und hältst den Takt fein innen;
Das sprech ich nach mein’ hohn Verstand,
Und kost es gleich ein ganzes Land,
So laß ichs dich gewinnen.
Kukuk, Kukuk, Ija!

Temps era temps, en una vall profunda,
el cucut i el rossinyol
feren una juguesca
sobre la seva mestria en el cant.
"Qui guany, haurà d'agrair-lo
a l'art o la sort"

El cucut va parlar: si et sembla bé,
ja he triat el jutge;
i de seguida digué que era l'ase
perquè té dues orelles grosses;
així pot sentir millor
i reconèixer el que és just.

Volaren cap al jutge;
quan li hagueren explicat l'assumpte,
els digué que cantessin.
El rossinyol cantà dolçament,
el ruc li va dir: m'atabales!
M'atabales! Ihà, ihà!
No m'ho puc ficar al cap, això!

El cucut s'afanyà a cantar
per terceres, quartes i quintes.
A l'ase li agradà, i digué: espera,
vull donar el meu veredicte.

Has cantant bé, rossinyol,
però, cucut, has cantat un bon coral,
i has portat el compàs amb precisió,
així ho crec, segons el meu criteri superior;
ni que em costés tot un país,
et proclamo guanyador,
cucut, cucut, ihà!

 
Cinquè moviment de la cinquena sinfonia

Comments powered by CComment