U d'únic

Sempre m'ha interessat aprendre sobre els mecanismes que porten el nostre cervell a valorar aquesta o aquella música. Per què a uns ens apassionen coses que a uns altres ens deixen indiferents? Preparant aquest article m'ha vingut al cap una entrada antiga en la que us explicava breument de quina manera funciona el cervell quan escolta música. Resumint-ho molt, que una música ens agradi o no depèn del compromís entre el que anticipem, perquè ja ho coneixem, i el que ens sorprèn, perquè és nou. El nostre bagatge té molt a dir en aquest compromís; depenent del nostre tarannà, més o menys agosarat, més o menys curiós, es formaran els nostres gustos i com més músiques ens agradin més fàcil serà que ens agradin noves músiques.

Dels meus gustos liederístics us en podeu fer una idea revisant la secció Hem escoltat, on trobem uns noranta compositors diferents. Hem escoltat unes tres-centes cinquanta cançons, això vol dir una mitjana de quatre per compositor, però la distribució està clarament esbiaixada: setanta-quatre dels lieder són de Schubert; entre Schumann, Strauss, Brahms i Wolf en sumen cent més. Això vol dir per força que hi ha molts compositors representats amb una única cançó; si no, els números no surten. Ho tenia clar quan vaig fer la llista de paraules de l'abecedari (tot i haver-hi llavors menys obres de Schubert, igualment en tenia moltes més que la resta), però fins ara no els he comptat: hi ha quaranta dos compositors amb una única cançó. Pràcticament, la meitat.

Abans parlava de gosadia i curiositat, però hi ha un altre factor que no podem passar per alt quan es tracta d'ampliar repertori: el temps. M'agrada molt escoltar i presentar-vos compositors poc habituals, però no em puc estar d'escoltar sovint Schubert, ni ho vull. A més, tant ell com Schumann i la resta de compositors més habituals tenen obres menys conegudes que bé es mereixen que hi dediquem el nostre temps i, a més, hi ha lectors que tot just s'inicien en el lied i per a ells no existeixen "les cançons de sempre". Afegim-hi, per lligar-ho tot, les meves fílies i fòbies i ja tenim aquest llistat de compositors i cançons tan heterogenis.

Què significa, que hi hagi tants compositors amb una sola cançó? Que sóc una tastaolletes? Que no aprofundeixo? Que m'agraden coses rares? Que no m'organitzo bé? El cert és que no ho sé. Però aquests compositors "únics", representats aquí per una sola cançó, bé es mereixen una lletra de l'abecedari de Liederabend, si són la meitat de la llista, oi? Per això la lletra U és d'únic.

Alguns d'aquests autors (o les cançons triades) no pertanyen, si som estrictes, a l'àmbit d'aquest web; diguem que els vaig fer passar aprofitant que no mirava ningú; és el cas de Dowland, Flanders, Piazzola, Wolseley o Tosti. Les cançons d'altres com Bloch, Hernández Gama o el Pare Donostia, són regals d'amics, com ho són, d'una altra manera, els autors que ens han portat diversos convidats: Antonio José, Krenek, Berio, Isasi o Turina. Uns altres, com ara Dove, Duke i Karlowicz, van ser troballes descobertes inesperadament en un disc o un recital; també són a la llista d'únics les quatre compositores que ens han visitat: Beach, Clara Schumann, Fanny Mendelssohn i Weber. M'hauria de preguntar #onsónlesdones. N'hi ha que tornaran abans o després i n'hi ha que potser sí, potser no. El que és segur és que la llista anirà creixent, perquè encara hi ha molts compositors per descobrir, redescobrir i compartir.

És el cas de Hans Pfitzner, per exemple, un d'aquells compositors amb una única obra coneguda; ni tan sols diria que és el que en el món del pop es coneix com a 'one hit wonder', un autor d'una única obra cèlebre, perquè fora d'Alemanya la seva òpera Palestrina només és coneguda entre els aficionats més aficionats. És curiós, perquè els pecats que han mantingut a Pfitzner mig oblidat són el seu conservadurisme musical i la seva relació ambigua amb el nazisme, com si no fossin dues coses compartides amb d'altres compositors. Pel que fa a la segona, diguem només que després del corresponent procés de desnazificació el van declarar innocent.

Musicalment, Pfitzner era conservador. I ben orgullós que n'estava. Va viure entre 1869 i 1949; era nou anys més jove que Mahler i Wolf, morts abans del trencament que va representar la Gran Guerra, i cinc anys més jove que Strauss; tots dos van morir el mateix any. Gran admirador de Wagner, la seva música li semblava el camí que havien de seguir els compositors alemanys. Les noves tendències aparegudes amb el canvi de segle li semblaven esgarrifoses; detestava l'atonalitat i el jazz, li semblaven perillosament contaminants i no s'estava de dir-ho; els seus escrits atacant el dodecafonisme, per exemple, es van fer cèlebres. La seva música, com la d'altres compositors que van preferir continuar per la via del post-romanticisme en lloc de trencar-hi, va romandre mig oblidada durant molt de temps, però els anys ens han donat perspectiva i potser ja és moment de donar-li una oportunitat.

Per obrir boca, aquí tenim un dels seus lieder, una mostra dels cent quinze que va compondre, tots ells abans de 1931. Es tracta d'Es glänzt so schön die sinkende Sonne, op. 4/1, amb poema de Heinrich Heine. És una obra de joventut, escrita amb vint anys, que ens fa pensar en Schumann (almenys a mi m'ho recorda); per situar-nos en el context liederístic, aquell 1889 Wolf estava en plena erupció creativa, Strauss estava també immers en la seva època més activa i Mahler estava a punt d'acabar la seva 'etapa Wunderhorn' per passar a l''etapa Rückert'. És a dir, era un gran moment pel lied!

Escoltarem Es glänzt so schön die sinkende Sonne en un enregistrament recent amb dos intèrprets molt joves: Samuel Hasselhorn i Takako Miyazaki. Espero que us agradi aquest lied del 43è compositor 'únic'!