S de Schubert

S de Schubert, naturalment. El compositor més consentit a Liederabend, el que us proposo amb qualsevol excusa, el que apareix dibuixat (ell i la seva música) en un lloc preferent al web. Schubert, el rei de la casa. Per què Schubert? Hi ha compositors (i ara parlo en general, no només referint-me al lied) que m'han agradat de manera sobtada, com una revelació. D'altres que han estat un aprenentatge. Alguns amb qui mantinc una relació estranya, perquè hi ha obres seves que m'agraden molt i d'altres que no m'agraden gens; pitjor encara, obres que algunes parts m'agraden molt i d'altres no m'agraden gens. També hi ha compositors que el "manual del bon aficionat" diu que haurien de ser entre els meus preferits i em fan molta mandra, compositors que són valors segurs i no decebem mai...

I després hi ha Schubert i Mozart. O Mozart i Schubert. Dos compositors que s'escapen de qualsevol categoria i són ells mateixos una categoria: casa meva. El lloc on visc, musicalment parlant. No es tracta que siguin o no els millors, de fet m'és ben igual, ni que totes les seves obres siguin les meves preferides, això seria absurd. Si sentiu alguna cosa similar per algun altre compositor ho entendreu, és una qüestió d'afinitat, de sentir amb ells (i en ells) alguna cosa que no sento amb (ni en) qualsevol altre compositor. Hi ha Mozart i Schubert, o Schubert i Mozart, i després hi ha tota la resta.

En un lloc dedicat a la cançó, Mozart hi té poca cabuda, com la tindria Schubert en un de dedicat a l'òpera, per això en aquesta casa només tenim un rei. La setmana del 19 de novembre, l'aniversari de la seva mort, li dediquem una entrada i la resta de l'any apareix amb una freqüència que comprenc que en algun moment us pugui atabalar als qui teniu altres preferències. Només d'entrar a la seva pàgina dins del llistat de compositors que hem escoltat ja és veu que és, amb diferència, el més representat, però fins avui no m'havia aturat mai a comptar quants lieder seus he compartit: setanta-tres, incloent-hi el d'avui. Això vol dir que una de cada cinc cançons que hem escoltat és seva. I donat com era de prolífic, no ens les acabarem.

Ja ho veieu, per motius tant objectius com subjectius, la lletra S de l'abecedari de Liederabend havia de ser per a Schubert. Thomas Quasthoff va dir en una ocasió que "les seves cançons volaven pel cel com àngels". Era en aquesta entrevista a The Guardian, en resposta a la pregunta de l'entrevistadora sobre per on hauria de començar un nouvingut al lied. El baríton parlava també de Brahms, "la seva música té tanta força i és tan directa" i de Schumann, "un paio boig que va escriure els finals més bells per a les seves cançons". No sé si no esmentava Wolf perquè no és del seu gust o perquè no el considera adequat per començar, però aquests tres noms acompanyarien Schubert en la meva cort particular. Després vindrien Mahler, Strauss i un munt de gent.

M'ha costat triar cançó per il·lustrar aquesta entrada. Per excés de candidats, no per defecte. Al final, he optat per presentar-vos un lied que recull molt bé la dualitat tan present a la seva obra, la felicitat i la tristesa sovint inseparables, sense que puguem determinar clarament a on som exactament. Lachen und weinen és un lied essencialment alegre, la part del piano és juganera i festiva, però aquesta alegria es tenyeix de tant en tant de tristesa.

El motiu ens el diu Friedrich Rückert en el seu poema: quan estàs enamorat, pots acabar rient i plorant en qualsevol moment sense saber ben bé per què. Ens ho explica en dues estrofes d'estructura simètrica, riure i plorar i plorar i riure; la perplexitat que mostra la veu poètica davant d'aquests sobtats canvis d'humor em fan pensar en la confusió de Cherubino, l'adolescent que no sap què fer amb el que sent (tornem tots a l'adolescència quan ens enamorem?). El poema es va pubicar el 1822 dins la col·lecció Östliche Rosen (Roses de l'Orient); Schubert, sempre a l'aguait pel que feia a les novetats editorials, va compondre aquest lied juntament amb els seus altres cinc Rückert-Lieder entre finals de 1822 i començaments de 1823 (dels quals hem escoltat Sei mir gegrüsst). Com us deia no fa gaire, sempre m'he dolgut que els camins de compositor i poeta no tornessin a trobar-se.

En aquesta primera edició que va conèixer Schubert, el poema no tenia títol; en una edició posterior va aparèixer sota el títol Lachens und Weinens Grund (El motiu del riure i el plorar). Quatre poemes després, hi trobem un de titulat Quelle der Freuden und Schmerzen (Origen de les alegries i les penes), que acaba amb aquests tres versos, que potser tenen alguna cosa a veure amb Lachen und Weinen, potser no.

Lachen und Weinen és un lied que s'ha enregistrat moltíssim, us convido a escoltar-ne diferents versions perquè els temps entre unes i altres varien molt i això també influeix en la nostra percepció d'aquests sentiments barrejats. Jo us proposo, per començar, l'enregistrament de Robert Holl i David Lutz. A partir d'aquí, és cosa vostra...