La cabellera

El 1895 es va publicar a França la traducció francesa de l'obra d'una poetessa grega del segle VI a. C: Les chansons de Bilitis. Traduites du grec pour la première fois par P. L. Com es va desvelar a la segona edició de l'obra (1898), el traductor era Pierre Louÿs, escriptor i poeta, que ja havia publicat anteriorment altres traduccions d'obres de l'època clàssica. Els poemes s'havien trobat a la tomba de Bilitis, descoberta per l'alemany G. Heim; a les parets, folrades de pedra, hi havia inscrits els versos. Heim havia publicat la seva troballa el 1894, a Leizpig, amb el títol Bilitis sämtliche Lieder, zum ersten Male herausgegeben und mit einem Wörterbuche versehen (Cançons completes de Bilitis, publicades per primer cop i proveïdes d'un diccionari). La versió de Louÿs no estava completa; en un apèndix s'incloïen els poemes que encara no estaven traduïts. També s'hi esmentaven set que encara no es podien publicar; segons explicava en una carta el traductor, ho faria així que la llei ho permetés. Amb aquest aclariment, Louÿs suggeria que alguns dels poemes eren massa sexualment explícits. Perquè aquest era el tema dels poemes, la vida amorosa de la poetessa, centrada en tres moments de la seva vida: la seva primera joventut, quan havia estimat el pastor Lykas; els anys passats a Lesbos (era contempòrània de Safo), on havia estimat Mytilène, i la seva maduresa com a cortesana a Xipre. A més, el volum incloïa una biografia de Bilitis i els tres epitafis trobats al seu sarcòfag.

Doncs bé, com probablement sabreu i com es va desvelar en una edició dels poemes de 1910, ni Bilitis, ni tomba, ni epitafi, ni investigador alemany ni res de res. Tot havia estat una invenció de Pierre Louÿs, els poemes eren originals seus. Podia estar ben satisfet de la seva mascarada: tothom, inclosos els més prestigiosos helenistes de l'època, hi havien caigut de quatre grapes. No he aconseguit esbrinar els motius d'aquesta farsa literària que , per altra banda, no era la primera que ens ha arribat ni, imagino, l'última. Potser per demostrar el seu profund coneixement de la cultura que havia suplantat, potser com una broma, o potser perquè l'erotisme era més ben acceptat si venia d'èpoques o llocs llunyans.

Bilitis no va existir mai, però els seus poemes sí explicaven experiències reals, i aquí entrem a la part fosca de la història. D'acord que hi ha situacions que s'emmarquen en un context sociocultural determinat i errem si les traiem de context, però crec que els civilitzats homes europeus de finals del segle XIX ja podien ser perfectament conscients de quan una transacció era desigual i explotadora. Ara, que també ho haurien de ser determinats civilitzats homes europeus que treballen per a determinades ONG al segle XXI i mira, encara troben la manera de justificar-ho. La cosa va anar més o menys així: la primavera de 1894, Louÿs viatjava cap a Bayreuth i es va aturar a Suïssa per visitar el seu amic, el poeta André Gide, que acabava de tornar d'Algèria. Gide li va parlar d'una tribu on era costum que les noies es prostituissin per reunir la seva dot. Ell havia quedat fascinat per una d'aquelles adolescents, Meryem bent Ali, amb unes habilitats sexuals tan extraordinàries que havia deixat de banda per una temporada la seva homosexualitat. Gide havia conegut la noia a través d'un altre amic comú amb Louÿs, el pintor Paul-Albert Laurens, que era qui l'havia "descoberta" i qui li havia "cedit". Ara ell li "cedia" al seu amic, que va abandonar la idea d'anar a Bayreuth i va viatjar cap a Algèria. Llavors ja havia començat a escriure els poemes de Bilitis, però sembla ser que els va reescriure durant els mesos que va estar amb Meryem (de qui deia en les seves cartes a Debussy, que també n'era amic, que tenia "la moral més depravada").

El maig de 1897, la revista L'Image va encarregar a Debussy una cançó, i el compositor va demanar permís al seu amic per fer servir una de les cançons de Bilitis, La flûte de Pan. Louÿs li va suggerir un poema encara inèdit, La chevelure. Tan bon punt havia acabat els poemes de la primera edició i la seva relació amb Maryem (a qui els va dedicar, juntament amb Gide), havia continuat escrivint poemes de Bilitis, inspirat per altres dones. La chevelure, en concret, per Marie de Régnier. Debussy va acceptar i va escriure la cançó a partir del manuscrit; de fet, les va escriure totes dues, però la que va publicar al número d'octubre de L'Image era la que li havia demanat el poeta. Finalment, es va decidir a escriure una tercera cançó, Le tombeau des Naïades, que va acabar el març de 1898. Així va quedar tancat el cicle Les chansons de Bilitis, estrenat dos anys més tard, el març de 1900. Fent un paral·lelisme amb el llibre de Louÿs, el cicle parla de tres fases de l'amor: l'atracció, la culminació i la fi de la relació; després de la reorganització que en va fer el poeta, els tres poemes apareixien publicats a la segona edició del llibre dins de la primera part, Bucoliques à Pamphylie, amb els números 30, 31 i 46 (i darrer).

A La chevelure, Bilitis ens explica un somni que ha tingut Lykas. Comença dient: "Il m'ha dit:"; llavors narra el somni des de la posició del pastor i acaba amb les paraules de Bilitis de nou: "Quand il eu achevé...". En l'edició de 1914, Louÿs diu sobre aquest poema: "Paris, 189[?]. Per amagar millor el nom [de l'amant] no en dono l'any. Tot és cert, fins al més petit detall." El somni del pastor ens recorda l'escena de la cabellera a la meravellosa Pelléas et Mélisande i el tractament musical ens la recorda també. Debussy demana un tempo assez lent als compassos inicials i finals, quan Bilitis parla; a la part central (gairebé tota la cançó), indica moins lent. Pel que fa a les dinàmiques, el relat del somni comença piano, très expressiv et passionément concentré, i es va modificant fins que arriben dos compassos en forte, amb les paraules: "ou que tu entrais en moi com mon songe". Tot plegat, ens deixa amb la sensació que ens estan explicant un moment molt intens amb el que podríem anomenar una emocionada modèstia; és una cançó molt suggeridora.

I ara us explicaré perquè he triat avui aquesta cançó: la revista Ritmo va convidar els pianistes Antón Cardó, Aurelio Viribay i Elisa Rapado i a mi mateixa a triar els "nostres deu cicles de cançons", per a la seva secció "Mesa para 4". En total en vam triar trenta-dos de diferents; vaig anotar els deu que no us he presentat encara i, donat que un, proposat per Cardó, era de Claude Debussy, de qui enguany commemorem el centenari de la seva mort, vaig pensar que parlar-ne era una bona manera de començar-ne l'homenatge a Liederabend. Un altre dia parlarem d'algun altre dels cicles que tenim per estrenar; de moment us deixo amb Véronique Gens i Roger Vignoles, els nostres intèrprets de La chevelure.