alt
fotografia de Man Ray
 
Ara fa un mes que va acabar el curs "El lied, un gènere proper" que vaig fer a la llibreria La Central, dins de la seva Acadèmia d'hivern. Van ser set setmanes, catorze hores, per repassar de manera necessàriament breu la història del lied, des del pre-schubertià fins al post-straussià (tant post-straussià que vam acabar al segle XXI). No sé si us feu idea de com de bé m'ho passo quan faig un curs! I aquest cas no en va ser una excepció, per això el primer motiu per escriure aquest article és donar les gràcies als assistents. Per la confiança, per la seva curiositat, per les seves aportacions, pel seu bon humor... Moltes gràcies a tots!

El segon motiu és una de les preguntes que van sorgir l'últim dia. La vaig respondre allà mateix, és clar, però vaig pensar que era molt bona pregunta i que podia tenir el seu interès explicar-ho aquí també. La pregunta va ser: com has triat els lieder que hem escoltat? I portava una "subpregunta": eren els teus preferits? Vaig dir que no necessàriament eren els meus preferits de cada compositor, però que no n'havia triat cap que no m'agradés (si serà per cançons!). Després vaig estar rumiant quants dels meus preferits havia compartit i repassant la llista em vaig adonar que, de fet, no gaires.

Però anem a la pregunta inicial: com havia triat els lieder? Amb moltes dificultats, sincerament. Schumann, per exemple, podia ser relativament senzill. Uns dos-cents cinquanta lieder, concentrats en dos períodes de temps molt concrets i ben endreçats en cicles. Però Schubert... com tries deu lieder de Schubert, si en té més de sis-cents?! Una manera de triar era que les cançons fossin també l'excusa per parlar d'altres aspectes del lied, a banda dels compositors. Els poetes, naturalment: Goethe, Heine, Eichendorff, Rückert, Müller... no en podia quedar cap fora, i si podíem escoltar-los amb diferents compositors, encara millor. També els temes: l'amor, la mort, la nit, el panteisme, la mitologia... Aspectes formals, com si són cançons estròfiques o variades o durchkomponiert; o altres qüestions com si són o no "petites òperes" (que poc que m'agrada aquesta descripció!), com van de lligades la prosòdia del poema i la música o per què necessitem disposar dels poemes en la llengua original en els recitals.

A més, em vaig imposar una autocensura temporal: no podia compartir cançons llargues. Menys durada significava més cançons. Només vaig posar-ne un parell que duressin més de quatre minuts, i moltes que estaven entorn dels dos minuts, fins i tot menys. I encara em vaig imposar un condicionant més: els intèrprets. Una de les coses que m'havia proposat mentre preparava el curs era que quan parléssim d'aquest o aquell intèrpret fos, sobretot, per iniciativa dels assistents, perquè a ells els havia cridat l'atenció; era impossible, per raons de temps, que jo anés parlant de tots els intèrprets.

Però, naturalment, volia destacar la seva importància, i la manera de fer-ho va ser ampliar-ne tant com fos possible la nòmina. Cada cantant seria convidat al curs només un cop; excepcionalment, dos. Així, vam escoltar cincuanta-quatre cantants diferents, dels quals van repetir nou (per tant, vam escoltar seixanta-cinc cançons). Em direu que és un sistema molt discutible, i teniu raó, és estrany escoltar en un curs de lied només dos cops una icona com Dietrich Fischer-Dieskau, però a canvi vam escoltar moltes maneres diferents de cantar, d'abans i d'ara. Els pianistes els vaig deixar que ens visitessin tant con volguessin, perque si també els dosificava em complicava molt la vida. Com veieu, per triar les cançons vaig anar fent un trencaclosques que no té res a veure amb l'espontaneïtat amb que les trio per a Liederabend.

Encara hi ha un tercer motiu per a aquesta entrada: l'últim dia de curs vaig quedar a deure un lied dodecafònic, així que avui n'escoltarem un d'Alban Berg. El 1917, el compositor va regalar a la seva dona Helene un quadern de deu cançons que havia compost el 1907, l'any que s'havien conegut; d'aquestes cançons en va orquestrar set el 1928, les que avui coneixem com a Sieben früher Lieder. Les altres tres van quedar més o menys oblidades fins que el 1930 Berg va recuperar-ne una, Schließe mir die Augen beide (que algunes fonts daten del 1900, i llavors Berg l'hauria compost amb quinze anys), per publicar-la juntament amb una altra que havia compost el 1925 a partir del mateix poema de Theodor Storm. No era el primer cop que un compositor feia dues cançons amb els mateixos versos, però sí era el primer que en feia una versió tonal i una altra d'atonal.

Gairebé totes les cançons que hem escoltat fins ara són tonals, és a dir, els compositors fan servir un sistema d'organització jeràrquic de les notes: hi ha notes que són més importants i d'altres que ho són menys. Ha estat el sistema establert a la nostra cultura durant segles i el tenim perfectament interioritzat, ni que no tinguem ni idea de música. En el sistema dodecafònic (una variació del sistema atonal), que Berg utilitza per primer cop en aquesta cançó, les notes s'organitzen de la manera més democràtica: totes tenen la mateixa importància. La peça comença amb una sèrie formada per les dotze notes de l'escala, que en serà la base. El compositor va fent-ne variacions, seguint una estructura determinada i sempre amb la condició de no repetir cap nota fins que no n'hagi fet servir totes dotze. És a dir, tot està perfectament regulat, com em la música tonal. Potser perquè aquest sistema és relativament nou (encara no ha fet els seus primers cent anys) i se n'ha fet un ús prou limitat, encara no hem acabat de fer-nos amb ell.

Avui escoltarem les dues versions de Schließe mir die Augen beide, la tardorromàntica i la dodecafònica, interpretades totes dues per Jessye Norman i Geoffrey Parsons. Per si teniu curiositat, aquesta és la seqüència inicial de notes de la cançó:

fa - mi - do - la - sol - re - la bemoll - re bemoll - mi bemoll - sol bemoll - si bemoll - si

(Se suposa que les sèries s'indiquen amb números, però em penso que si no hi estem avesats és més entenedor així). La veu la repeteix cinc vegades, canviant-ne durades i octaves i afegint-hi silencis per separar els versos (com que la sèrie és de dotze notes i els versos són de set o vuit síl·labes, no coincideixen sèries i versos). Mentrestant, el piano va completant les sèries que es generen a partir de l'original, però en això no hi entrarem. Espero que us agradi i us sigui interessant aquestes dues maneres de musicar un mateix poema que ens proposa Alban Berg.
 
 
Schließe mir die Augen beide (1907)
 
Schließe mir die Augen beide (1925)
 
Schließe mir die Augen beide
mit den lieben Händen zu;
geht doch alles, was ich leide,
unter deiner Hand zur Ruh.
Und wie leise sich der Schmerz
Well' um Welle schlafen leget,
wie der letzte Schlag sich reget,
füllest du mein ganzes Herz.
Tanca'm ambdós ull
amb les teves mans estimades;
així tot el que pateixo
sota les teves mans es calmarà.
I quan suaument el dolor
onada a onada, s'adormi,
quan el seu últim cop marxi,
tu ompliràs tot el meu cor.
 

Comments powered by CComment