L'amor, l'espai i el temps

Els amants - R. Magritte

 

Aquesta setmana començarem per on normalment acabem, per escoltar la cançó. Us proposo un experiment, especialment si no la coneixeu: que l'escolteu sense llegir-ne la lletra i pareu atenció a les sensacions que us transmet, especialment si us sembla una cançó més aviat alegre o trista. Després torneu-la escoltar aquest cop llegint-ne la lletra; les sensacions són les mateixes o ha canviat alguna cosa?

 

Sei mir gegrüßt

 

 

He volgut començar escoltant la cançó perquè Sei mir gegrüßt (Jo et saludo) em va semblar els primers cops que la vaig sentir una cançó ambígua. No vaig arribar a sentir-la sense llegir el poema, em vaig perdre aquesta primera impressió que us demanava, però amb els versos davant el que en principi era una cançó d'amor exultant i urgent tenia un regust inesperat. No melanconiós, que no tindria res de particular per habitual, sinó amarg, alguna cosa no m'encaixava.

Potser era per la repetició dels dos versos Sei mir gegrüßt, sei mir geküßt, gairebé obsessiva, com una mena de mantra. Potser perquè les imatges del poema eren excessives, o perquè la cançó no em transmetia l'amor del poeta sinó la seva solitud, com si hi hagués un divorci entre la lletra i la música. Com que la música de Schubert rarament enganya calia que m'aturés amb calma als versos, i llavors em vaig formar una imatge del poema que m'encaixava perfectament amb la música: el poeta estava cantant algú a qui mai més no tornaria a veure, la separació era definitiva. Els havia separat la mort?

La imatge no té perquè ser correcte, tampoc no sé si podem parlar d'interpretacions "correctes" i "incorrectes", a uns ens semblarà una cançó prou trista com per incloure-la en la llista de les cançons més tristes i a d'altres els semblarà una feliç cançó d'amor, per això us deia la setmana passada que calia parlar-ne. Buscant altres opinions he trobat que per a Brigitte Massin [1], Sei mir gegrüsst "canta el dolor del qui es queda sol, a tocar de la tomba d'una promesa o jove muller estimada, prematurament desapareguda", mentre que per a John Reed [2], "Schubert converteix la hipèrbole oriental i el sentiment eròtic del poema en una serenata idealitzada" i per a Robert Haven Schlauffler [3] és una de les escasses cançons de Schubert que parla d'"amor feliç".

Sei mir gegrüßt és la primera de les sis cançons que va escriure Schubert amb poemes de Friedrich Rückert, totes sis del poemari Östliche Rosen (Roses orientals), publicat el 1822. Rückert, bon coneixedor de la poesia oriental, adapta en aquesta ocasió el gazal, un gènere poètic de temàtica amorosa o eròtica que canta sovint la bellesa de l'amor malgrat les separacions. Pel que fa a la forma, es caracteritza per la tornada que es repeteix a cada estrofa i per la rima lliure excepte per un vers (fixeu-vos que tots els quarts versos de cada estrofa rimen).

El manuscrit de Schubert s'ha perdut i Sei mir gegrüßt no es pot datar amb exactitud, però molt probablement es va interpretar per primer cop per una schubertíada celebrada el 10 de novembre de 1822 a casa dels Bruchmann, amics de Schubert, en motiu de l'aniversari de la mare, "a fi de dissipar si fos possible la tristesa pel record de la malaguanyada Sibyla". Sibyla era una de les filles de la família que havía mort dos anys abans, un motiu més per pensar que la separació que canta el poema és definitiva.

Ara us toca a vosaltres treure les vostres pròpies conclusions sobre l'esperit de la cançó. Sigui com sigui, a mi em sembla una de les cançons més belles que va escriure Schubert, i la podem escoltar en una molt bona interpretació; el vídeo que hem vist pertany al recital que van oferir el juny de 2009 al Gran Teatre del Liceu Ian Bostridge i Julius Drake, un recital íntegrament dedicat a Schubert i que va incloure, entre d'altres, aquesta perla.

---

[1] Franz Schubert. Obra - Brigitte Massin. Ediciones Turner S.A
[2] The Schubert Song Companion - John Reed. Manchester University Presss
[3] The Ariel of Music - Robert Haven Schlauffler. G. P. Putnam's Sons