La mort de Schubert

Un torrent a Noruega - J. Singer Sargent

 

Us heu preguntat mai, de què va morir Schubert? Sabem que patia sífilis, però va ser aquesta malaltia la causa de la seva mort? Pels testimonis que tenim, la mort de Schubert va ser inesperada. Sabem que el 31 d'octubre de 1828 no es trobava bé i feia dejuni perquè el menjar no se li posava bé, però sembla que de seguida es va recuperar prou com per fer vida normal. El 3 de novembre va assistir a un concert i a l'endemà a classe, volia tornar a estudiar perquè considerava que no dominava la fuga i el contrapunt. Fins i tot, aquell cap de setmana (el 8 o el 9 de novembre) va sopar a casa del baró Schönstein, que va dir que se'l veia perfectament, relaxat i alegre. Un parell de dies després, l'11, va haver d'allitar-se; no li feia mal res, només estava molt cansat. A estones es llevava per corregir una petita obra per a cor i l'edició de la segona part del Winterreise; tenia ganes de llegir i va demanar a Schober que li enviés uns quants llibres per entretenir-se. Quan els amics van anar a fer-li companyia, els va parlar de l'òpera que estava preparant, i els va dir que li venia de gust escoltar el darrer quartet de Beethoven; els amics el van complaure i el dia 14 tenia el quartet a casa. Tots sabien que des de feia uns anys Schubert passava algunes temporades que no es trobava gaire bé, i aquest episodi no semblava diferent dels anteriors, no els va alarmar; ningú no va avisar un amic tan proper com Moritz von Schwind (que llavors vivia a Munic) i a cals Bruchmann, on s'estimaven tant Schubert i on s'havien reunit tots tants cops, la indisposició del seu amic no va enfosquir els preparatius de l'imminent casament de la filla, Justine. De sobte, però, el dia 17, Schubert va empitjorar i va començar a delirar; el capellà amb prou feines va arribar a temps de donar-li l'extremunció. Com sabem, Franz va morir el 19, a primera hora de la tarda, i els seus amics se'n van assabentar a la festa del casament.

El metge que va atendre Schubert va determinar com a causa de la mort nervenfieber, que en aquella època feia referència a la febre tifoide. No hi havia cap epidèmia en aquell temps a Viena però això no treu que hi haguessin casos aïllats amb certa freqüència (l'aigua, la principal via de contagi, no sempre era prou bona) i no era estrany que el pacient acabés morint (de fet tant la mare de Schubert com el seu germà Ferdinand van morir de nervenfieber). Així que, segons les versions més antigues, Schubert no va morir de sífilis sinó de febre tifoide. Certament, els símptomes de la malaltia de Franz coincidien amb els de la febre tifoide, que hauria començat a covar a finals d'octubre, quan es va trobar malament. Reforça aquesta teoria un detall: Schober, molt aprensiu, no el va anar a veure durant aquells dies per por d'encomanar-se'n.

Resulta, però, que alguns autors sostenen que nervenfieber es feia servir també en sentit més ampli per descriure qualsevol altra afecció que tingués símptomes similars (febre alta, deliris, pèrdua de consciència o convulsions) i no es pogués concretar més. La sífilis, en fase terminal i en determinats casos, tenia aquests símptomes. Basant-se en això, alguns experts sostenen que en realitat Schubert va morir d'aquesta malaltia i es va estendre la versió de la febre tifoide mig per desconeixement, mig per protegir la seva memòria.

La primera fase de la sífilis es manifesta amb xancres uns dies o unes setmanes després del contagi, és el senyal d'alerta (ara que la malaltia es tracta amb antibiòtics ja no passa d'aquí); la segona, relativament lleu, té símptomes que es podien confondre amb una grip i d'altres, com lesions a la pell i caiguda del cabell, que en aquella època afegien al malalt la pressió de veure's assenyalat. Després d'això, els símptomes desapareixen i sembla que la malaltia s'hagi guarit. Aquest estat de latència pot durar des d'uns pocs mesos fins a dècades, fins que arriba la tercera fase. De vegades aquesta darrera etapa és benigna però més habitualment afecta el sistema nerviós (seria el cas d'Hugo Wolf, per exemple) o el cor, i la mort arriba en uns pocs anys. Schubert no estava en cap d'aquestes dues situacions, però la sífilis podia afectar també altres òrgans, com l'aparell digestiu o el fetge, i causar aquesta nervenfieber que li van diagnosticar. En contra d'aquesta teoria tenim l'estadística; en mitjana la tercera fase es manifesta als quinze anys de la primera i Schubert encara tenia deu anys per davant abans d'arribar-hi; a més, si ja s'hi trobés, hauria estat fulminant, no hi ha motius per pensar que l'estigués patint de feia temps. A més, hi ha un altre punt que cal tenir en compte. El metge que va visitar Franz no era l'habitual, perquè estava malalt, i el que va venir era un expert en sífilis. Va ser per casualitat, o Ferdinand el va fer cridar expressament? I si era expert en sífilis, perquè hauria de certificar com a causa de la mort un vague nervenfieber, excepte perquè, efectivament, fos nervenfieber, febre tifoide?

Per si no hi haguessin prou dubtes, hi ha una tercera teoria: mort per enverinament per mercuri. El tractament contra la sífilis es basava en aquest metall tan tòxic, i els efectes secundaris no eren menors; molt probablement, els problemes de salut que Schubert arrossegava els darrers anys eren seqüeles de la medicació. En segons quins casos, depenent de la durada i dosi del tractament i de la tolerància de l'organisme, la intoxicació era tan greu que el pacient acabava morint. I, sí, els símptomes podien ser similars als que patia Schubert.

Com veieu, no es pot concloure res definitiu. Com us deia al començament, només sabem del cert que la seva mort va ser inesperada i els seus amics van quedar terriblement trasbalsats. Entre els actes d'homenatge que van organitzar durant les setmanes següents a la seva mort va haver un concert al Musikverein, que va incloure algunes obres de Schubert i el primer final de Don Giovanni. Entre els lieder que s'hi van interpretar hi ha el que sentirem avui, Aufenthalt (Sojorn), amb poema de Ludwig Rellstab i inclòs al Schwanengesang. Els intèrprets són Thomas Quasthoff i Justus Zeyen.