La història de Mignon

 

Mignon (fragment) - E. Bell-Irving

 

A l'anterior entrada de la sèrie vam revisar els capítols tercer a vuitè del llibre vuitè, on s'explica la mort i el sepel·li de Mignon. Durant la cerimònia, i amb això acabàvem, el marquès, un viatger de pas al castell, veu un tatuatge al braç de la nena i la identifica com la seva neboda. Ja en el novè capítol, el penúltim de la novel·la, l'abat llegeix al grup d'amics la història de Mignon, que el marquès li ha explicat. Us he dit algun cop que la trama d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister està plena de girs dignes d'un culebrot oi? Doncs prepareu-vos.

El marquès és el mitjà de tres germans que han estat destinats, com és tradicional, a ser l'hereu el gran i als estaments eclesiàstic i militar els altres dos. Quan el pare mor, el germà petit, Augustin, ja porta uns quants anys al convent i és molt infeliç, alternant estats d'eufòria amb estàts de profunda depressió; en vol sortir i suplica repetidament els seus germans, quan els visita a casa, que l'ajudin. Els germans s'adonen que Augustin s'ha enamorat d'Sperata, la filla de l'únic amic del seu pare, i mouen fils perquè el noi pugui renunciar als vots. Demanen ajuda al confessor de la família i aquest es veu obligat a explicar-los un secret: Sperata és germana dels tres nois, de pare i mare. Resulta que Sperata va ser concebuda quan el seu pare era ja massa gran, segons els costums, per sentir desig per una dona. Per evitar-se el ridícul i la befa dels seus veïns, la parella amaga l'embaraç i quan neix la nena la dóna a l'amic perquè li faci de pare (m'estalvio els comentaris sobre aquesta decisió).

Quan li expliquen a Augustin que ell i Sperata són germans, es nega a creure-s'ho: Sperata és la seva dona, no la seva germana. És feliç amb ella, després de patir durant tant de temps, i no hi renunciarà. Tant li és si són germans o no, viuran com a marit i muller; de fet, Sperata espera un fill seu. Els seus germans, que pensen que no hi ha més solució que separar-los, el tanquen al convent, on s'hi estarà durant anys, finalment resignat a la seva sort. Però torna a les pors d'abans: li fa pànic la mort i té visions d'un nen que el vol matar amb un ganivet. Treballa molt, i només troba una mica de pau quan s'asseu a tocar l'arpa i cantar (arribats a aquest punt, tots, oients de l'abat i lectors de la novel·la, sabem que Augustin és l'arpista, oi?).

A Sperata no li expliquen que són germans amb Augustin, així ho acorden amb el confessor. La deixen a càrrec d'un clergue, que poc a poc la convenç del terrible pecat que ha comès tenint relacions amb un monjo: un sacrilegi, gairebé incest. El clergue també la convenç que una família es faci càrrec de la nena; el millor que pot fer ella és retirar-se del món. Sperata té sentiments contradictoris sobre la nena, per una banda se l'estima però per altra la veu com el fruit d'un pecat gravíssim i pateix per la seva sort; accepta donar-la i retirar-se a un convent, amb la condició que pugui passar també temporades a casa, sempre vigilada per una senyora de companyia.

El marquès i el seu germà gran, els tiets de la nena, n'estan molt d'ella, i són tant indulgents com la família que l'acull quan la criatura va i bé, vestida com un nen per estar més còmoda, corrent, jugant i fent acrobàcies. Un dia la criatura no torna a casa després d'haver passat tot el matí fora; la busquen i només troben el seu barret surant al llac; segurament ha relliscat a les roques, ha caigut a l'aigua i s'ha ofegat. Sperata se sent alleujada, Déu se l'ha endut per protegir-la, i alhora es desespera, ha perdut la seva nena. Una llegenda a la contrada diu que el llac no es queda mai un cos: si no el torna de seguida en va tornant els ossos. Sperata vol recuperar els ossos de la criatura i els busca durant anys, cada osset petit que troba el guarda, quan els tingui tots anirà en pelegrinatge a Roma. La pobra noia va perdent la raó; és tanta la seva fe i està tan lluny del món que la gent la veu gairebé com una santa. Quan finalment mor, no deixen que l'enterrin de seguida; la porten a una capella durant uns dies i s'adonen que el cos no es corromp. La fama de la seva santedat va creixent i arriba al convent on s'està Augustin.

Augustin es desespera quan coneix la trista fi de la seva dona i la seva filla; aconsegueix fugir del convent i arribar a la capella on reposa Sperata, a qui tracta com si estigués dormint. S'acomiada d'ella i li diu a la senyora de companyia que, quan desperti, li digui que ell tornarà quan sigui el moment just. Després d'això desapareix i ja no se n'ha sabut res més, hom creu que va marxar cap a Alemanya.

Nosaltres sabem que Augustin, el nostre arpista, vaga pels camins fins que Wilhelm l'acull; ara entenem el seu dolor i el seu sentiment de culpa! També sabem què va passar amb la nena, perquè entre Natalie i Wilhelm van aconsegui fer-li explicar abans de morir: aquell dia que desapareix la criatura s'allunya massa de casa i es perd; la recull un grup de saltimbanquis, que li prometen que a l'endemà la tornaran a casa seva. Però el que fan es segrestar-la, i viu amb ells fins que Wilhelm, esparverat pels maltractaments que pateix, la rescata. No sabem el seu nom, el marquès no l'esmenta mai, així que sempre serà Mignon.

En aquest capítol novè no hi ha cap cançó però no us puc explicar ara també el darrer capítol, on passen moltes coses abans de la darrera cançó. Què us sembla si ens aturem aquí i escoltem una de les cançons de Mignon? L'última, per exemple, So laßt mich scheinen; la vam escoltar en la versió de Wolf i avui l'escoltarem en la de Schumann, en la interpretació d'una gran cantant que ens va deixar massa jove, Lorraine Hunt Lieberson. L'acompanya Julius Drake en un enregistrament en directe al Wigmore Hall.