La confesió - Frank Dicksee
Cinc mesos ja de blog i encara no hem escoltat Brahms; no perquè no m'agradi ni perquè no tingui cançons destacables, m'agrada molt i és un gran compositor de lieder, sinó perquè... no sé, perquè el temps passa molt de pressa. Alguns lectors m'heu dit que trobaveu a faltar aquest compositor o aquell altre, però així com dic "cinc mesos ja de blog" dic també "només cinc mesos de blog"; vindran aquests compositors que trobem a faltar i molts d'altres. De moment comencem per posar remei a l'absència de Johannes Brahms.
Una de les característiques dels lieder de Brahms és la malenconia; una altra, la forma en què música i paraules s'entrellacen perquè aflorin les emocions. La cançó que escoltarem va més enllà de la malenconia i passa a la tristesa profunda, i és commovedora com poques. Sempre que l'escolto em porta a una escena del segle XIX, al saló d'una dóna que rep el seu cercle d'amistats, entre ells un home que n'està enamorat i hi assisteix dia rera dia només per veure-la anhelant una mirada, un mot. El protagonista de la nostra cançó podria ser aquest home que en públic guarda les formes i viu en privat la seva incertesa.
El 1864, amb 31 anys i ja en plena etapa de maduresa, Brahms va publicar Neun Lieder und Gesänge, op. 32 (Nou cançons i cants, op. 32) amb poemes de dos poetes, August von Platen i Georg Friedrich Daumer; la nostra cançó, Nicht mehr zu dir zu gehen (No tornar mai més a casa teva), és la primera que escriu Brahms a partir d'un poema de Daumer, que esdevindria un dels seus poetes habituals.
Com deiem, Brahms escriu una cançó commovedora. A la primera estrofa sentim un ritme lent i feixuc, totes les notes amb la mateixa durada; a més, trenca la línea melòdica separant les frases i trencant els versos amb silencis que ens fan sentir la veu entretallada del poeta. Fixeu-vos en com trenca, per exemple, el segon vers: Beschloß ich / und / beschwor ich, o el quart: Denn jede Kraft / und jeden Halt / verlor ich. A la segona estrofa el temps inicial lento passa a espressivo animato per reforçar les exaltades paraules de l'amant que no vol continuar vivint si no és amb l'estimada, aquí ja no hi ha pauses, només vehemència, i la veu ja no manté la regularitat com als primers versos. A la tercera estrofa, la súplica, es torna al temps inicial, a les frases entretallades i als silencis, amb un significatiu i dramàtic silenci més llarg al segon vers, tot just abans de les paraules ein klares (quanta por li fa al poeta aquest únic mot!). La cançó, que havia començat sense preludi, es tanca ara amb els compasos del piano que no deixen gaires dubtes sobre les esperances del poeta: els acords baixen, i baixen, i baixen...
Pel que fa a les interpretacions, el punt clau de la cançó és al meu parer la forma d'entendre el canvi de lento a espressivo animato entre la primera i segona estrofes, i segons el criteri dels intèrprets trobem versions amb temps ben diferents; la que escoltem avui, amb Simon Keenlyside i Malcolm Martineau, no fa un canvi excessivament marcat però això no perjudica l'expressivitat de la interpretació, que és colpidora.
Una de les característiques dels lieder de Brahms és la malenconia; una altra, la forma en què música i paraules s'entrellacen perquè aflorin les emocions. La cançó que escoltarem va més enllà de la malenconia i passa a la tristesa profunda, i és commovedora com poques. Sempre que l'escolto em porta a una escena del segle XIX, al saló d'una dóna que rep el seu cercle d'amistats, entre ells un home que n'està enamorat i hi assisteix dia rera dia només per veure-la anhelant una mirada, un mot. El protagonista de la nostra cançó podria ser aquest home que en públic guarda les formes i viu en privat la seva incertesa.
El 1864, amb 31 anys i ja en plena etapa de maduresa, Brahms va publicar Neun Lieder und Gesänge, op. 32 (Nou cançons i cants, op. 32) amb poemes de dos poetes, August von Platen i Georg Friedrich Daumer; la nostra cançó, Nicht mehr zu dir zu gehen (No tornar mai més a casa teva), és la primera que escriu Brahms a partir d'un poema de Daumer, que esdevindria un dels seus poetes habituals.
Com deiem, Brahms escriu una cançó commovedora. A la primera estrofa sentim un ritme lent i feixuc, totes les notes amb la mateixa durada; a més, trenca la línea melòdica separant les frases i trencant els versos amb silencis que ens fan sentir la veu entretallada del poeta. Fixeu-vos en com trenca, per exemple, el segon vers: Beschloß ich / und / beschwor ich, o el quart: Denn jede Kraft / und jeden Halt / verlor ich. A la segona estrofa el temps inicial lento passa a espressivo animato per reforçar les exaltades paraules de l'amant que no vol continuar vivint si no és amb l'estimada, aquí ja no hi ha pauses, només vehemència, i la veu ja no manté la regularitat com als primers versos. A la tercera estrofa, la súplica, es torna al temps inicial, a les frases entretallades i als silencis, amb un significatiu i dramàtic silenci més llarg al segon vers, tot just abans de les paraules ein klares (quanta por li fa al poeta aquest únic mot!). La cançó, que havia començat sense preludi, es tanca ara amb els compasos del piano que no deixen gaires dubtes sobre les esperances del poeta: els acords baixen, i baixen, i baixen...
Pel que fa a les interpretacions, el punt clau de la cançó és al meu parer la forma d'entendre el canvi de lento a espressivo animato entre la primera i segona estrofes, i segons el criteri dels intèrprets trobem versions amb temps ben diferents; la que escoltem avui, amb Simon Keenlyside i Malcolm Martineau, no fa un canvi excessivament marcat però això no perjudica l'expressivitat de la interpretació, que és colpidora.
Nicht mehr zu dir zu gehen
Nicht mehr zu dir zu gehen
Beschloß ich und beschwor ich,
Und gehe jeden Abend,
Denn jede Kraft und jeden Halt verlor ich.
Ich möchte nicht mehr leben,
Möcht' augenblicks verderben,
Und möchte doch auch leben
Für dich, mit dir, und nimmer, nimmer sterben.
Ach, rede, sprich ein Wort nur,
Ein einziges, ein klares;
Gib Leben oder Tod mir,
Nur dein Gefühl enthülle mir, dein wahres!
No tornar mai més a casa teva
vaig decidir i vaig jurar,
i hi vaig cada tarda,
perquè he perdut tota la força i tot l'equilibri.
No vull continuar vivint,
vull desaparèixer ara mateix,
però també vull continuar vivint
per tu, amb tu, i no morir mai, mai.
Ah, parla, digues només un mot,
un de sol, sigues clara;
dóna'm la vida o la mort,
desvetlla'm els teus sentiments, els autèntics!
Comments powered by CComment