A d'amor

Inicial ornamentada (entorn 1480) a la Història Natural de Plini el Vell - Bodleian Library, Universitat d'Oxford

 

Vaig llegir aquesta frase en alguna banda quan anava a escola i la vaig copiar en una llibreta (sí, llavors ja ho feia). Després vaig saber que era el darrer vers de La divina comèdia i que Dant parlava d'un amor transcendent però el mal ja estava fet i a aquella adolescent la cita li va quedar gravada sense més reflexió, només per la seva bellesa. L'amor mou el sol i les estrelles i mou també els poetes a escriure versos (de vegades) tan inoblidables com els de Dant; molts d'aquests versos s'han convertit en cançons i per això m'ha estat molt fàcil triar aquesta paraula, amor, per començar una nova sèrie de cançons.

Com us avançava la setmana passada, aquesta sèrie és un abecedari on a cada lletra li correspon una paraula que durant els darrers anys hagi tingut una rellevància especial a Liederabend. Entre les vint-i-cinc paraules hi haurà compositors, temes freqüents a les cançons o a les entrades, cantants... Si ho mirem en termes de posicionament del web serien, més o menys, les paraules clau. No us penseu que totes les paraules han estat tan fàcil de triar com aquesta, n'hi ha que el problema ha estat triar-ne una entre diverses opcions i n'hi ha que el problema ha estat trobar-ne una. Però ara ja les tinc totes, no podia començar sense tenir-ho ben lligat!

L'amor serà, doncs, protagonista d'aquesta primera entrada de la sèrie, perquè hem tingut moltíssimes cançons entorn d'aquest tema. Hem tingut amors expectants, desconsolats, secrets, entregats, amors que callen, amors que són com una descàrrega elèctrica i fins i tot amors verds com el lilà... (i amb això us he destriat set cançons de set compositors diferents). Avui tindrem, és clar, una altra cançó d'amor, que seria... un amor que es mira en els ulls de l'altre i atura el temps. Per exemple. El seu autor és el compositor de cançons d'amor per excel·lència (pràcticament no en va escriure sobre cap altre tema), Richard Strauss, i parlem de Morgen, una de les cançons més conegudes del repertori. Ara, que no m'estranya, n'hi ha per això i per a molt més, és una gran cançó. A més de ser una cançó d'amor és un regal de noces, Morgen és el darrer dels Vier Lieder, op. 27, compostos el 1894 i regalats a Pauline d'Ahna el dia abans del seu casament. Pauline i Richard van viure una llarguíssima història d'amor, de més de cinquanta anys; segurament no va ser com les dels contes de fades però, qui vol una història d'amor tan avorrida?

He triat Morgen per il·lustrar aquesta entrada no només per això que us explico sinó per una cosa que em va dir Dorothea Röschmann l'estiu passat, quan vaig tenir ocasió d'entrevistar-la el dia abans del seu recital a la Schubertíada a Vilabertran. Parlant dels seus pianistes em va dir que Malcolm Martineau tenia el costum de no acabar de tocar les cançons als assajos, que en tots els que havien fet d'An eine Äolsharfe encara no havia sentit el postludi. I em va dir: "però demà para atenció, perquè serà màgic" (i no és que jo necessiti gaire estímul per para atenció a cadascuna de les notes que toca Martineau, espero que la senyora Röschmann no se m'enfadi si dic que per un moment vam semblar la presidenta i la vicepresidenta del club de fans del pianista). També em va dir que té els seus avantatges que no toqui les peces senceres, perquè en un assaig pel disc Portraits ella no va poder començar a cantar Morgen perquè s'havia emocionat amb el preludi.

A l'endemà, al concert, aquell final efectivament va ser màgic; pensareu que jo estava condicionada però els meus acompanyants no ho estaven, no els havia dit res d'aquella conversa, i el primer comentari d'un d'ells en acabat va ser: "com ha tocat Martineau el final d'An eine Äolsharfe!" Per una feliç coincidència d'agendes podrem escoltar aquest lied i el recital complet a la retransmissió que en farà Catalunya Música el 16 de febrer a les 20 h a Catalunya Música; la versió d'estudi ja la vam escoltar quan us presentava els recitals de la SV15, i avui escoltarem la versió que Röschmann i Martineau fan de Morgen.

En aquest lied Strauss aconsegueix una atmosfera molt especial que d'alguna manera em recorda la que aconsegueix Schumann a Im wunderschönen Monat Mai, i ho fa, com Schumann, només amb els primers compassos del piano; el preludi ens transporta i no tornarem a la realitat fins que el piano ens hi torni a dipositar suaument amb les últimes notes. Amb l'acompanyament, Strauss descriu perfectament el sentiment dels enamorats, que tenen prou amb mirar-se i gaudir en silenci de la seva felicitat. Espero que us agradi la versió, fins i tot si sou dels que preferiu la versió orquestral que el mateix Strauss en va fer pocs anys després. Jo, francament, entenc que Dorothea Röschmann s'emocionés en sentir el preludi...

D'aquí unes quantes setmanes tindrem la segona lletra de l'alfabet; penseu quina pot ser la paraula que comença per B, segurament l'encertareu.