Desert i oasis

Maternitat amb cortina vermella - Picasso

 

Durant les darreres setmanes s'han anat fent públiques les noves temporades dels principals auditoris d'Europa i n'he anat destriant els recitals de lied. La seva presència al Palau de la Música Catalana, El Gran Teatre del Liceu i L'Auditori és ben escassa; si no se m'ha escapat res (doneu-me una alegria i dieu-me que sí), entre tots tres sumen tres recitals: un al Palau, dos a l'Auditori i cap al Liceu. La programació liederística dels tres principals auditoris de casa nostra és un desert. D'acord, no espero una programació tan esplèndida com la de Wigmore Hall a Londres, però Barcelona ofereix programació de qualitat en altres gèneres i podria ser així també amb el lied.

No hem de perdre de vista que les tres entitats són de titularitat pública i en conseqüència tenen, en la meva opinió, l'obligació de programar i difondre la creació musical; de fet, són a la música el que els museus públics a la pintura i l'escultura. Als tres auditoris s'hi programa òpera, dansa, música simfònica, coral, de cambra, per a banda... però no lied. Com a aficionada, se m'escapen els motius d'aquesta absència. La crisi? És possible, afecta a tots els àmbits i la cultura no és una excepció. Però, precisament per tractar-se d'un duo, sembla que el seu cost ha de ser considerablement menor que el d'una òpera, posem per cas. Falta d'afició? Potser sí, però com pot haver afició si no es programa? No és el peix que es mossega la cua? I torno a la funció de difusió que han de fer els grans auditoris.

En mig d'aquest desert trobem petits oasis, l'esporàdica programació de recitals per part d'entitats com ara l'Acadèmia Marshall, la Casa Elizalde, La fábrica de lied o la feliçment recuperada Schubertíada de Barcelona. S'agraeix i es valora l'esforç, però la bona tasca que fan no allibera els grans equipaments de complir amb la seva.

Deixo pel final l'oasi que aplega els aficionats cada estiu, la Schubertíada de Vilabertran. Any rera any ofereix un conjunt de recitals d'alt nivell, reunint tant noms consagrats com noves veus, i any rere any omplen l'esglèsia de Santa Maria, per si això contribueix a aclarir els dubtes sobre l'afició al lied a casa nostra. La meva admiració i per descomptat el meu agraïment a l'organització.

Potser estareu pensant que en la situació incerta i dura en què ens trobem aturar-se a un assumpte tan minoritari és una excentricitat però, què voleu, que l'assistència a un recital de lied durant la temporada passi per agafar un avió em sembla prou trist.

Per escampar aquest pessimisme podem escoltar un enregistrament de quan, no fa tant de temps, el Liceu programava recitals a la seva temporada. Som a la temporada 2005-2006, al recital d'Anne Schwanewilms i Manuel Lange, i escoltem Wiegenlied (Cançó de bressol) de Richard Strauss, a partir d'un text de Richard Dehmel.

Wiegenlied