Parhelis

Parhelis (gravat de la Crònica de Nuremberg) - M. Wolgemut

 

Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.

Fa cosa d'un mes estava mirant la informació del temps i hi van mostrar la fotografia d'un parheli; sembla ser que les condicions meteorològiques d'aquells dies els propiciaven perquè en van aparèixer moltes a diferents mitjans de comunicació. Per més que en coneguem l'explicació física (es produeix per la difracció de la llum del sol quan incideix sobre els cristalls de gel que formen els cirrus) aquest fenòmen continua cridant la nostra atenció perquè si es donen les circumstàncies adequades veiem dues rèpliques del sol, més o menys clares, una a cada banda del sol real. Quan algú sent la paraula "parheli" normalment pensa en aquesta imatge dels tres sols però alguns ens sortim d'aquesta normalitat i quan sentim la paraula "parheli" sentim un lied de Winterreise. Després de trobar-me-la tants cops en uns pocs dies inevitablement havia de portar aquí els parhelis de Schubert i Müller.

Die Nebensonnen és el vint-i-tresè i penùltim lied de Winterreise i, d'alguna manera, ja és el final del viatge del caminant. El que ve després, ho interpretem com ho interpretem, és una conseqüència d'aquesta cançó, especialment del seu darrer vers. El caminant, que ja havia trobat focs follets i miratges en el seu recorregut (a primers del segle XIX l'explicació d'aquests fenòmens no estava difosa com ho està ara i això els feia fascinants i misteriosos, molt romàntics), veu tres sols al cel. Els mira fixament i s'adona que els tres sols també l'observen a ell. No és fàcil mirar fixament al sol, hi heu pensat? És cert que és hivern i està mig ennuvolat, si no no es veurien els tres sols, però tot i així trobo inquietant la imatge d'algú mirant-se fixament el sol. Per no parlar que el sol et miri fixament a tu. Això és el que passa als quatre primers versos del poema i Schubert ho descriu amb una música entre solemne i hipnòtica; als quatre següents el caminant renega d'aquests tres sols i Schubert mostra molt clarament aquest rebuig i com revifa el dolor del seu protagonista, que tenia tres sols i n'ha perdut els dos millors. Quins són els seus tres sols? Hi ha moltes interpretacions més o menys filosòfiques però la primera lectura que se'ns acut a la majoria és que els dos sols que ha perdut són els ulls de la seva estimada, que han estat un miratge com ho són dos dels que està veient; el tercer, també en una primer lectura, és el sol real. I als dos darrers versos, quan Schubert torna a canviar la música per a recuperar la del començament de la cançó, el caminant hi renuncia. I renunciar al sol no és renunciar a tot?

Us proposo d'escoltar Die Nebensonnen en la interpretació de Peter Pears i Benjamin Britten. Per anar bé, els cicles s'han d'escoltar complets, ja ho sabem; un dels inconvenients d'escoltar-ne cançons aïllades com fem aquí és que perdem el context. Si coneixeu bé Winterreise ja el teniu; si no, us diria que després d'escoltar aquest lied tot sol escolteu el final del cicle, posem les quatre darreres cançons, des de Das Wirtshaus (en aquesta versió, que jo trobo esplèndida o en qualsevol altra que us agradi). M'agradaria que després de llegir aquesta entrada, el proper cop que escolteu Winterreise paréssiu especial atenció a Die Nebensonnen; de vegades passa una mica desapercebuda, potser perquè ve després de l'enèrgica Mut! o perquè anticipem la darrera, Der Leiermann. Bé és cert que havent-hi vint-i-quatre cançons i sent el cicle tan intens en algun moment hem de permetre'ns una mica de distància però el darrer vers, sobretot depenent del recorregut que porti el cantant, és un dels més desoladors en un cicle farcit de versos desoladors: Im Dunkeln wird mir wohlen sein (Em trobaré millor a la foscor).