La bella ànima

 

Noia llegint - G.A. Hennig

 

La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.

Aquest escrit s'inclou a la novel·la de Goethe com a llibre VI amb el nom "Confessions d'una bella ànima". La narradora és una dona intel·ligent i culta que ens explica la seva vida, on la seva inclinació a la religió té un paper molt important. Josep Morgades, el traductor al català de la novel·la, aclareix en una nota al peu de pàgina el significat de l'expressió "bella ànima":

La protagonista d'aquest llibre, de la quan no coneixem el nom, no té cap relació amb Wilhelm ni el que explica fa avançar la trama principal així que podria prescindir de parlar-vos-en si no fos per dos motius. El primer és que inclou una cançó, i ens estem aturant a totes les cançons, en tinguem o no enregistrament (ja us avanço que d'aquesta no en tenim). La trobem mentre la "bella ànima" ens parla del seu promès; el que sent per ell queda ben descrit en aquesta frase: "El mon tot sencer era mort per a mi sense Narcís, res llevat d'ell no tenia atractiu per a mi." Unes poques línies després d'aquesta afirmació s'inclou la cançó, que només té tres versos:

 

 

Tot i aquestes paraules, la jove no es casa finament amb Narcís. Al promès li sembla bé que la seva promesa llegeixi llibres científics i altres obres poc adequades per a una senyora sempre i quan tot quedi a casa i en públic sigui discreta, però la seva manera d'entendre la religió la porta a evitar reunions socials, festes i balls perquè no s'hi sent còmode i això ell no ho consentirà a la seva muller. Així que ella trenca el compromís perquè no vol "canviar d'actituds i de manera de sentir".

El segon punt que ens interessa d'aquest llibre és que s'hi esmenten uns personatges que no podem passar per alt. Sí, sóc conscient que per una banda us estic dient que el llibre VI no és important per a la trama principal i per una altra us dic que hi surten uns personatges que cal tenir en compte. Però és que les dues coses són certes, a veure com us ho explico... Cap al final del seu relat, la narradora explica que la seva germana petita es casa amb un jove de bona família, un matrimoni arranjat per un oncle molt ric (a diferència del pare de la narradora, que ha de treballar per viure). El matrimoni té quatre fills, dos nens i dues nenes. El marit mor en caure del cavall poc abans que neixi el petit i la mare mor de sobrepart; llavors els quatre òrfens queden a càrrec de l'oncle ric. Doncs bé: resulta que dels quatre fills, tres ja els coneixem, i el quart el coneixerem d'aquí no gaire. Wilhelm també els coneix, és clar, però encara no ho sap. I de moment ja no us en puc explicar res més.

Us deia abans que no podríem escoltar la cançó del llibre VI. L'únic compositor que la va musicar va ser Anton Rubinstein, i, com us explicava quan vam parlar d'Ihm farbt der Morgensonne Licht, no hi ha cap enregistrament del seu cicle. Ja us imaginareu que no ens quedarem sense cançó, el que farem serà escoltar una altra versió de Heiß mich nicht reden. En l'entrada anterior vam escoltar la darrera de les que va fer Schubert, avui sentirem Mignon parlar del seu secret amb la música de Schumann; els intèrprets són Christine Schäfer i Graham Johnson.