Després de la pausa estiuenca reprenem la sèrie d'entrades sobre les cançons de Wilhelm Meister; serà la catorzena. Si voleu recuperar-ne alguna, aquí les teniu totes.
 
Gustav Adolf Hennig - Lesendes Mädchen
Noia llegint - G.A. Hennig
 
La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.

Aquest escrit s'inclou a la novel·la de Goethe com a llibre VI amb el nom "Confessions d'una bella ànima". La narradora és una dona intel·ligent i culta que ens explica la seva vida, on la seva inclinació a la religió té un paper molt important. Josep Morgades, el traductor al català de la novel·la, aclareix en una nota al peu de pàgina el significat de l'expressió "bella ànima":

El concepte de "bella ànima" esdevingué corrent a Alemanya durant la segona meitat del segle XVIII per tal de designar, sota la influència d'una nova sensibilitat, la caracterització d'un intimisme humanitari, religiós i moralitzant. Adopta un paper rellevant en els treballs teòrics de Schiller, per al qual una "bella ànima" és una persona en què deure i inclinació no es contradiuen pas, sinó que coincideixen plenament.

La protagonista d'aquest llibre, de la quan no coneixem el nom, no té cap relació amb Wilhelm ni el que explica fa avançar la trama principal així que podria prescindir de parlar-vos-en si no fos per dos motius. El primer és que inclou una cançó, i ens estem aturant a totes les cançons, en tinguem o no enregistrament (ja us avanço que d'aquesta no en tenim). La trobem mentre la "bella ànima" ens parla del seu promès; el que sent per ell queda ben descrit en aquesta frase: "El mon tot sencer era mort per a mi sense Narcís, res llevat d'ell no tenia atractiu per a mi." Unes poques línies després d'aquesta afirmació s'inclou la cançó, que només té tres versos:
 
Ich hatt’ ihn einzig mir erkoren;
Ich schien mir nur für ihn geboren,
Begehrte nichts als seine Gunst.
Jo l'havia triat només a ell;
Jo semblava nascuda per a ell;
Cap bé no desitjava sinó ell. 
 
Tot i aquestes paraules, la jove no es casa finament amb Narcís. Al promès li sembla bé que la seva promesa llegeixi llibres científics i altres obres poc adequades per a una senyora sempre i quan tot quedi a casa i en públic sigui discreta, però la seva manera d'entendre la religió la porta a evitar reunions socials, festes i balls perquè no s'hi sent còmode i això ell no ho consentirà a la seva muller. Així que ella trenca el compromís perquè no vol "canviar d'actituds i de manera de sentir".

El segon punt que ens interessa d'aquest llibre és que s'hi esmenten uns personatges que no podem passar per alt. Sí, sóc conscient que per una banda us estic dient que el llibre VI no és important per a la trama principal i per una altra us dic que hi surten uns personatges que cal tenir en compte. Però és que les dues coses són certes, a veure com us ho explico... Cap al final del seu relat, la narradora explica que la seva germana petita es casa amb un jove de bona família, un matrimoni arranjat per un oncle molt ric (a diferència del pare de la narradora, que ha de treballar per viure). El matrimoni té quatre fills, dos nens i dues nenes. El marit mor en caure del cavall poc abans que neixi el petit i la mare mor de sobrepart; llavors els quatre òrfens queden a càrrec de l'oncle ric. Doncs bé: resulta que dels quatre fills, tres ja els coneixem, i el quart el coneixerem d'aquí no gaire. Wilhelm també els coneix, és clar, però encara no ho sap. I de moment ja no us en puc explicar res més.

Us deia abans que no podríem escoltar la cançó del llibre VI. L'únic compositor que la va musicar va ser Anton Rubinstein, i, com us explicava quan vam parlar d'Ihm farbt der Morgensonne Licht, no hi ha cap enregistrament del seu cicle. Ja us imaginareu que no ens quedarem sense cançó, el que farem serà escoltar una altra versió de Heiß mich nicht reden. En l'entrada anterior vam escoltar la darrera de les que va fer Schubert, avui sentirem Mignon parlar del seu secret amb la música de Schumann; els intèrprets són Christine Schäfer i Graham Johnson.
 
Heiß mich nicht reden
 

Heiß mich nicht reden, heiß mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht,
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.

Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muß sich erhellen,
Der harte Fels schließt seinen Busen auf,
Mißgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.

Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergießen,
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschließen.

No em feu parlar, feu-me callar,
el meu secret m'és un gran deure;
jo prou a tu te'm vull mostrar,
però no puc deixar-me veure.

Expulsa a temps el sol la nit
i tot de cop ve que clareja;
el roc més dur obre el seu pit
sense sentir del pou enveja.

Vora l'amic un hom s'aboca
per'l seu gran dol poder extingir;
prô'n jurament em clou la boca
i sols un Déu la pot obrir.

  (traducció de Josep Morgades)
 
 

Comments powered by CComment