Les graces naturelles - René Magritte
Les gràcies naturals - R. Magritte
 
Hi ha cançons i cançons. La que escoltarem aquesta setmana és de les que mereixen un lloc destacat a un quadre d'honor del lied. O, almenys, aíxí m'ho sembla; escolteu-la i ja em direu. Es tracta de Die Mainacht, de Johannes Brahms, el n. 2 de l'opus 43, composta el 1866 (quan el compositor tenia trenta-tres anys) a partir d'un poema de Ludwig Hölty. En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur, fixeu-vos sinó en els tres tema que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. El poeta vagareja pel bosc de nit i se sent terriblement sol. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera!

Els dos primers versos de la primera estrofa ens situen en l'escenari del poema: un bosquet a la nit (o potser el jardí d'una casa), il·luminat per la lluna. Sentim la veu amb una melodia tranquil·la amb un acompanyament també tranquil, tot sembla estar en pau. Als dos versos següents sentim un nou tema; continua la descripció de l'entorn amb un rossinyol que refila i arribem a una frase en primera persona: "Wandl’ ich traurig von Busch zu Busch" (vagarejo trist d'arbust en arbust), i com que la paraula clau és traurig (trist), la sentim emfatitzada a la melodia. L'acompanyament del piano es manté similar als versos anteriors i això dóna una unitat clara a l'estrofa.

A la segona estrofa sentim el piano més agitat; el poeta sent el parrup d'una parella de coloms i nosaltres sentim amb quina intensitat el trasbalsa això; a més, el segon vers queda interromput per un interludi que reforça aquesta sensació. Llavors sentim la segona frase d'aquest vers, "aber ich wende mich" (però jo me'n torno); la seva reacció és fer mitja volta i marxar d'allà. El dolor tant intents que li provoca la certesa de la seva solitud el sentim reflectit en l'arc que dibuixa la veu, amb el punt màxim a wende.

El següent vers, el tercer, no és el darrer de l'estrofa però ho sembla per com acaba la música; això fa que el que realment és l'últim vers quedi aïllat, com la llàgrima solitària de la qual parla. La veu torna a dibuixar un arc sobre aquest llàgrima i és com si la veiéssim néixer, fer-se gran i vessar. Déu n'hi do, aquesta estrofa, oi? Doncs encara us vull cridar l'atenció sobre un detall més: no us fa la sensació que, musicalment, aquesta darrera frase, quan la llàgrima vessa, no acaba on hauria d'acabar? No espereu que continuï?

La tercera estrofa recupera pels dos primers versos la melodia de la primera, tot i que el piano es mou més ràpid. El tercer vers, que esmenta de nou la llàgrima solitària, recupera també la seva melodia de la segona estrofa. Però ara sí sentim que la frase realment acaba perquè el darrer vers la tanca, la porta fins a on la nostra intuïció (o el nostre hàbit) espera. Per si no ens ha quedat clara l'aclaparadora solitud del poeta, Brahms afegeix al darrer vers la repetició de la paraula heißer (més ardent). I el piano es va alentint fins a extingir-se en la calma que segueix el plor.

No sé si me n'he sortit gaire, d'explicar la cançó; encara que hagi fracasat absolutament, no em feu cas i escolteu-la! Aquest cop no tenia una idea clara de quina interpretació d'aquesta preciositat compartir amb vosaltres i en vaig escoltar unes quantes a Spotify (imagineu quin sacrifici tan terrible). Em va cridar l'atenció que n'hi ha molts enregistraments però la majoria tenen més de quaranta anys i de cantants en actiu n'hi ha poques; també em va sorprendre que la majoria dels enregistraments antics eren cantats per homes i la majoria de les noves per dones. Perquè serà? Bé, la qüestió és que en dura competició amb la versió de Fritz Wunderlich i una de Dietrich Fischer-Dieskau amb Wolfgang Sawallisch, i després d'escoltar moltes vegades totes tres, la versió triada és la de Hermann Prey i Gunther Weißerborn, un enregistrament de 1963.

Només una cosa abans d'acabar: fa un temps vam escoltar el lied que Franz Schubert va fer a partir d'aquest mateix poema, Die Mainacht (en la versió de Matthias Goerne i Alexander Schmalcz). És interessant escoltar-los tots dos, el de Brahms i el de Schubert, perquè les sensacions que transmeten són molt diferents; per a mi el de Schubert és més melancòlic que trist, una reflexió més aviat teòrica, mentre que el de Brahms em transmet una tristesa punyent.

Ara sí, aquí teniu Die Mainacht. Espero que us agradi!
 
Die Mainacht
 

Wann der silberne Mond durch die Gesträuche blinkt,
Und sein schlummerndes Licht über den Rasen streut,
Und die Nachtigall flötet,
Wandl' ich traurig von Busch zu Busch.

Überhüllet von Laub girret ein Taubenpaar
Sein Entzücken mir vor; aber ich wende mich,
Suche dunklere Schatten,
Und die einsame Thräne rinnt.

Wann, o lächelndes Bild, welches wie Morgenrot
Durch die Seele mir strahlt, find' ich auf Erden dich?
Und die einsame Thräne
Bebt mir heißer die Wang' herab!

Quan l'argentada lluna entre els arbustos llambreja,
i escampa la seva llum abaltida sobre l'herba,
i el rossinyol refila,
vagarejo trist d'arbust en arbust.

Entre el fullatge una parella de coloms parrupa
davant meu embadalida; però jo m'hi giro d'esquena
cerco ombres més foques,
i una llàgrima silenciosa brolla.

Quan, imatge somrient, que com l'albada
resplendeix a la meva ànima, et trobaré a la Terra?
I la llàgrima silenciosa
llisca més ardent per la meva galta.

 

 

 

Comments powered by CComment