Amor i dolor - E. Munch
Quan una cançó em ronda pel cap durant setmanes inevitablement acabo compartint-la aquí al blog i Chanson triste, d'Henri Duparc, porta molt de temps demanant el seu torn. Revisant les entrades anteriors dedicades a Duparc m'he adonat que amb prou feines si us havia parlat d'aquest compositor, un dels més interpretats als recitals. Potser us heu adonat que en els blocs de quatre o sis cançons que se'n solen cantar sempre van rodant les mateixes; de vegades, amb altres compositors, això passa perquè se solen interpretar les més populars però en aquest cas no és així; és, senzillament, perquè no en té més. El catàleg d'Henri Duparc el formen exactament disset cançons, una de les quals és un duo i per tant difícilment s'interpreta. Sorprenent, oi?
Duparc va néixer el 1848, és de la mateixa generació que Fauré, que havia nascut el 1845; tots dos van estudiar amb César Franck, van ser amics i van formar la primera generació de compositors de mélodie. Duparc era fill d'una família noble molt antiga i ben situada, això li va possibilitar completar la seva formació musical viatjant sovint a Alemanya, on va conéixer Liszt i Wagner, coneixences que van influir molt a la seva música. Va publicar les seves primeres cançons als vint anys i de seguida es va guanyar l'admiració del públic i el respecte dels col·legues i la crítica. L'any 1870, en ple èxit, va tenir els primers símptomes d'una malaltia nerviosa que es va agreujar amb els anys. Va començar patint crisis d'agorafòbia i s'hi van afegir problemes d'equilibri i sonambulisme; amb els anys va anar perdent mobilitat a les cames i perdent progressivament la visió fins a quedar-se cec (no sé del cert si també com a conseqüència de la malaltia nerviosa o va ser un procés independent). Abans de fer els quaranta va experimentar una crisi espiritual i personal; va deixar de compondre, va dimitir com a membre de la Société Nationale de Musique de la qual n'era fundador i es va retirar de la vida pública.
Molt perfeccionista, va destruir gairebé tota la seva obra, només va conservar tretze cançons, publicades amb el nom de Treize mélodies i un parell d'obres més. Va morir el 1933 i durant gairebé cinquanta anys no va compondre res; només es va avenir a orquestrar algunes de les cançons davant la insistència del seu amic el director d'orquestra Ernest Ansermet. A més d'aquestes tretze mélodies se'n conserven altres quatre, de les quals algú altre en guardava còpia; d'aquest altre grup n'hem escoltat una, el Romance de Mignon. Chanson triste és una de les primeres mélodies que Duparc va escriure, publicada el 1868 al recull Cinq mélodies, Op. 2 (i orquestrada el 1911); És una de les dues que en va salvar, juntament amb Soupir. Aquestes cançons estaven inspirades per Ellie Mac Swiney, una jove escocesa amb qui s'havia promés sense el consentiment del seu pare; no s'hi va poder casar fins tres anys després, quan Monsieur Duparc va estar segur que l'enamorament no era un caprici del seu fill (no em pregunteu què li impedia casar-se, sent un home, amb qui considerés oportú, perquè només se m'acudeixen dos motius: un respecte infinit pel pare i per les moltes generacions d'avantpassats que el devien contemplar des dels seus retrats o la possibilitat que el seu pare el desheretés). Duparc i Ellie van estar casats cinquanta-dos anys, ella va morir uns mesos després de fer-ho ell. No sé com els van anar les coses però espero que les paraules de Chanson triste conservesin el seu significat durant molt de temps. Les paraules, per cert, són del poeta simbolista Jean Lahor (pseudònim del metge Henri Cazalis), a qui trobem a d'altres cançons de Duparc, Chausson o Hahn.
Quan escoltem Chanson triste, igual que quan escoltem L'invitation au voyage o Phidylé, ens adonem de perquè Duparc, tot i la brevetat de la seva obra, és un dels més importants compositors de mélodie. És una cançó tendrament apassionada, plena de lirisme; a la partitura el caràcter està indicat com a “Lent, avec un sentiment tendre et intime”, i sobre algunes paraules s'indica a més “très doux” (sobre “Mon amour” a la segona estrofa, per exemple). És una preciositat, amarada d'esperit romàntic, que escoltarem en la versió de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch. Se suposa que ara deixarà de rondar-me pel cap però qui sap, potser us rondarà a vosaltres.
Duparc va néixer el 1848, és de la mateixa generació que Fauré, que havia nascut el 1845; tots dos van estudiar amb César Franck, van ser amics i van formar la primera generació de compositors de mélodie. Duparc era fill d'una família noble molt antiga i ben situada, això li va possibilitar completar la seva formació musical viatjant sovint a Alemanya, on va conéixer Liszt i Wagner, coneixences que van influir molt a la seva música. Va publicar les seves primeres cançons als vint anys i de seguida es va guanyar l'admiració del públic i el respecte dels col·legues i la crítica. L'any 1870, en ple èxit, va tenir els primers símptomes d'una malaltia nerviosa que es va agreujar amb els anys. Va començar patint crisis d'agorafòbia i s'hi van afegir problemes d'equilibri i sonambulisme; amb els anys va anar perdent mobilitat a les cames i perdent progressivament la visió fins a quedar-se cec (no sé del cert si també com a conseqüència de la malaltia nerviosa o va ser un procés independent). Abans de fer els quaranta va experimentar una crisi espiritual i personal; va deixar de compondre, va dimitir com a membre de la Société Nationale de Musique de la qual n'era fundador i es va retirar de la vida pública.
Molt perfeccionista, va destruir gairebé tota la seva obra, només va conservar tretze cançons, publicades amb el nom de Treize mélodies i un parell d'obres més. Va morir el 1933 i durant gairebé cinquanta anys no va compondre res; només es va avenir a orquestrar algunes de les cançons davant la insistència del seu amic el director d'orquestra Ernest Ansermet. A més d'aquestes tretze mélodies se'n conserven altres quatre, de les quals algú altre en guardava còpia; d'aquest altre grup n'hem escoltat una, el Romance de Mignon. Chanson triste és una de les primeres mélodies que Duparc va escriure, publicada el 1868 al recull Cinq mélodies, Op. 2 (i orquestrada el 1911); És una de les dues que en va salvar, juntament amb Soupir. Aquestes cançons estaven inspirades per Ellie Mac Swiney, una jove escocesa amb qui s'havia promés sense el consentiment del seu pare; no s'hi va poder casar fins tres anys després, quan Monsieur Duparc va estar segur que l'enamorament no era un caprici del seu fill (no em pregunteu què li impedia casar-se, sent un home, amb qui considerés oportú, perquè només se m'acudeixen dos motius: un respecte infinit pel pare i per les moltes generacions d'avantpassats que el devien contemplar des dels seus retrats o la possibilitat que el seu pare el desheretés). Duparc i Ellie van estar casats cinquanta-dos anys, ella va morir uns mesos després de fer-ho ell. No sé com els van anar les coses però espero que les paraules de Chanson triste conservesin el seu significat durant molt de temps. Les paraules, per cert, són del poeta simbolista Jean Lahor (pseudònim del metge Henri Cazalis), a qui trobem a d'altres cançons de Duparc, Chausson o Hahn.
Quan escoltem Chanson triste, igual que quan escoltem L'invitation au voyage o Phidylé, ens adonem de perquè Duparc, tot i la brevetat de la seva obra, és un dels més importants compositors de mélodie. És una cançó tendrament apassionada, plena de lirisme; a la partitura el caràcter està indicat com a “Lent, avec un sentiment tendre et intime”, i sobre algunes paraules s'indica a més “très doux” (sobre “Mon amour” a la segona estrofa, per exemple). És una preciositat, amarada d'esperit romàntic, que escoltarem en la versió de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch. Se suposa que ara deixarà de rondar-me pel cap però qui sap, potser us rondarà a vosaltres.
Chanson triste
Dans ton coeur dort un clair de lune,
Un doux clair de lune d’été,
Et pour fuir la vie importune,
Je me noierai dans ta clarté.
J’oublierai les douleurs passées,
Mon amour, quand tu berceras
Mon triste coeur et mes pensées
Dans le calme aimant de tes bras.
Tu prendras ma tête malade,
Oh! quelquefois, sur tes genoux,
Et lui diras une ballade
Qui semblera parler de nous;
Et dans tes yeux pleins de tristesse,
Dans tes yeux alors je boirai
Tant de baisers et de tendresses
Que peut-être je guérirai.
Al teu cor dorm un clar de lluna,
un dolç clar de lluna d'estiu,
i per fugir de la molesta vida
buscaré recer a la teva claror.
Oblidaré els dolors passats,
amor meu, quan bressolaràs
el meu trist cor i els meus pensaments
en la calma estimada dels teus braços.
Prendràs el meu cap malalt,
oh, algun cop sobre els teus genolls
i li diràs una balada
que semblarà parlar de nosaltres;
I als teus ulls plens de tristessa,
als teus ulls llavors beuré
tantes besades i tanta tendresa
que potser em guariré.
Comments powered by CComment