El més bell pensament

Onzena entrada de la sèrie de cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister; podeu recuperar la sèrie completa en aquest enllaç.

Hamlet i Ophelia - D.G. Rossetti

 

Un cop recuperat de les seves ferides, Wilhelm viatja cap a casa de Serlo. Allà es troba que el seu amic no està precisament content amb ell; recordem que Wilhelm hi havia enviat Melina i la seva companyia de teatre, que Serlo considera una colla d'aficionats i dels dolents. Al començament no vol ni sentir-ne a parlar, de contractar-los però a poc a poc entre Wilhelm i Philine el van persuadint que sota la seva direcció millorarian. Per altra banda, els actors de la seva companyia actual li estan demanant sous més alts i la de Melina treballaria per menys, així que finalment Serlo accedeix a muntar una obra amb ells i demana a Wilhelm que s'hi quedi també, com a actor. Wilhelm dubta; hauria de tornar a casa seva, ja fa molt de temps que en falta, però el tempta la idea de dedicar-se al teatre i així, a més, no hauria de separar-se de Mignon i l'arpista. Si esteu pensant que això és un déjà-vu, teniu raó.

Entre dubte i dubte arriben males notícies de casa seva, el seu pare és mort. El seu amic i soci Werner li explica que aviat seran cunyats, s'ha promés amb la seva germana. A més, a la seva carta li explica els seus plans per fer créixer l'empresa familiar i li diu que si ell vol continuar viatjant i fer de corresponsal comercial a la família li sembla bé. Ara Wilhelm ho té fàcil; diu a Werner que de moment no tornarà, que es vol dedicar professionalment al teatre i que confia plenament en ell per gestionar el negoci. La decisió està presa, només posa com a condició a Serlo que la primera obra que representin sigui Hamlet, la seva darrera obsessió. Aquest seria el resum de la trama pel que fa a Wilhelm i el teatre; us haig de parlar també d'un nou personatge que ens cal conéixer per la seva influència a la resta de la novel·la. Es tracta de de Aurelie, la germana de Serlo, una jove vídua que ha viscut una desafortunada història d'amor amb un cavaller que fa un any va marxar i no se n'ha sabut res més. Per la casa corre un nen d'uns tres anys, "bonic com un sol", que diu "mamà" a Aurelie; Philine diu a Wilhelm que sospita que no és fill del marit mort sinó del cavaller en qüestió però Aurelie, en les seves confidències a Wilhelm, no li ho aclareix mai. És una dona inestable que tant passa per moments de melanconia com d'exaltació violenta i poc a poc es va desentenent del nen, que passa a càrrec de Mignon perquè la seva dida és gran i està malalta. I ja que parlem de Mignon, direm que s'està fent gran i Wilhelm no se n'adona; la veu dessassosegada i això el confon, no sap com interpretar-ho (tinc una amiga que diu que aquest noi és una mica ximple).

Fins aquí, molt resumits, els dinou capítols que hi ha entre la cançó anterior i la d'aquesta entrada; encara sort que set o vuit estan dedicats a Hamlet i me'ls he pogut estalviar. Quan arribem al capítol desè del llibre cinquè, Philine està ben tipa d'aquesta obra i contenta que a l'endemà per fi sigui l'estrena. Tant aguda com sempre, diu a Wilhelm i Serlo que tant curosos que han volgut ser amb la seva versió i n'han deixat fora "el més bell pensament". Vés per on els dos homes, que porten setmanes alliçonant tothom amb els seus extensos coneixements sobre Hamlet, no entenen a què es refereix la noia; els lectors que no tenim tan fresca l'obra ho entenem gràcies a una nota al peu que ens recorda que Philine fa referència a una frase de Hamlet al seu diàleg amb Ofèlia a la segona escena de l'acte III: "Es un bell pensament de trobar-se entre les cames d'una noia". Per mirar d'il·luminar Wilhelm, Serlo i la resta de la companyia, Philine canta als plaers de la nit. Quan Wilhelm se'n va a dormir, troba al costat del seu llit les plantofes de Philine i li sembla que els cortinatges s'han bellugat, però els descorre i no hi ha ningú, ni rastre de la noia a tota l'estança. Wilhelm s'està despert fins a la matinada amb les plantofes de Philine a les mans.

Singet nicht in Trauertönen (No canteu pas amb tristesa) és l'única cançó de Philine a la novel·la, i de les versions que se n'han fet les més conegudes són la de Schumann i la de Wolf; n'escoltarem aquesta darrera, interpretada per Elisabeth Schwarzkopf i Gerald Moore.