Arribem a la desena entrada de la sèrie de cançons d'“Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister”. Com sempre, si voleu recuperar les anteriors aquí teniu la sèrie completa.
Gravat en coure, il·lustració d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister - M. von Schwind
Havíem deixat Wilhelm i els seus companys al primer capítol del llibre quart, a punt de marxar del castell del comte, que els ha proporcionat els mitjans per arribar fins un poble proper. Un cop allà Melina organitza el viatge fins a la ciutat on pensen establir-se; Wilhelm ja ha oblidat la seva intenció de tornar a casa i s'hi afegeix.
Quan estan a punt de marxar arriben rumors que a la ruta que tenen prevista hi ha bandolers; han de triar entre quedar-se al poblet un temps més, agafar un camí molt més llarg o no fer cas dels rumors i seguir el camí previst. Wilhelm pensa que aquesta és la millor opció i aviat tots, començant per Melina que pensa que és l'opció més econòmica, n'estan convençuts també; es posen en camí, ben preparats per un possible atac.
El segon dia de viatge els carreters suggereixen aturar-se en una clariana del bosc per descansar i fer un àpat. Mentre l'estan preparant arriben els bandolers i els ataquen; Wilhelm i Laertes treuen de seguida les seves armes per repel·lir l'atac, i en la lluita Wilhelm rep un tret de bala “entre el pit i el braç esquerre”. Quan recupera el coneixement està sol a la clariana amb Philine i Mignon, que han intentat parar-li l'hemorràgia com han pogut. La resta de la companyia ha fugit cap el poble més proper enduent-se Laertes, que també ha estat ferit. L'arpista, en veure com està de greu Wilhelm, marxa també cap al poble per demanar-hi ajut.
Quan ja s'està fent de nit arriba a la clariana una comitiva encapçalada per una bella dama a cavall, que en veure'ls s'atura i els dóna socors (aquest és el moment que recull el gravat de Schwind que il·lustra l'entrada). Wilhelm a prou feines pot veure-la abans de tornar a perdre el coneixement, però queda fascinat per la seva bellesa. Arriba l'arpista amb uns quants homes del poble i la bella amazona i la comitiva marxen deixant un caçador amb instruccions d'escortar Wilhem i el seu petit grup i deixar-los ben instal·lats. Un cop al poble s'adrecen a l'hostal, que està ple perquè tota la companyia s'hi ha aixoplugat. En veure arribar Wilhelm es neguen a fer-hi lloc: el fan responsable de l'atac i d'haver perdut a mans dels bandolers totes les seves pertinences. L'únic bagul que s'ha salvat és el de Philine (segons critiquen els actors, perquè ha fet servir els seus encants per protegir-lo), que conté també les coses de Wilhelm perquè en fer l'equipatge al castell el matrimoni Melina s'havia apropiat del bagul del noi. No serveix de res que Wilhelm els recordi que la decisió d'anar pel camí més directe l'han pres entre tots. El caçador s'enduu Wilhelm, Philine, Mignon i l'arpista a la rectoria, perquè el clergue i la seva família han acceptat hostatjar-los.
Passen els dies i Wilhelm es va recuperant. Laertes, que com que també estava ferit no s'havia assabentat del que havia passat a l'hostal va a veure'l; Melina i la companyia volen que Wilhelm els recomani al seu amic i director de teatre Serlo (aquell amic amb qui Wilhelm havia volgut reunir-se, temps enrera, quan pensava a casar-se amb Marianne); li exigeixen també diners pel viatge. Wilhelm els complau i això fa que es discuteixi amb Philine, que no entèn perquè els ha d'ajudar després que s'hagin comportat tan malament amb ell. Philine, enfadada, marxa també. Mignon, que durant tot aquell temps havia estat apagada i trista, revifa quan Philine marxa i ella pot tornar a tenir cura de Wilhelm.
El noi es recupera i vol anar també a veure Serlo després de visitar la bella amazona desconeguda per agrair-li que li hagi salvat la vida, però no hi ha manera de trobar-la i Wilhelm ha d'acceptar que no la tornarà a veure. En el seu record, aquella dama que ha vist tan breument s'assembla molt a la comtessa, tant que de vegades confon les seves imatges. I mentre hi pensa sent cantar Mignon i l'arpista.
Hem arribat al capítol onzè i el que canten és una de les cançons més conegudes de la novel·la, Nur wer die Sehnsucht kennt, tot i que la majoria dels compositors l'escriuen per a Mignon només, sense tenir en compte que és un duo. És el cas, per exemple, de Txaicovski, n'escoltavem la seva cançó a la darrera entrada de la sèrie. Schubert sí escriu una cançó per a les dues veus, Mignon i l'arpista. Goethe diu que Mignon i l'artista canten “amb la més cordial entonació, tot formant un irregular duo”, i això és el que sentim en la música. Tots dos canten la mateixa cançó però no canten junts, sembla ben bé que estan entotsolats i ni s'adonen que estan acompanyats; a mi em sembla una de les cançons més precioses de totes les que s'han escrit entorn Wilhelm Meister. L'escoltarem a Angelika Kirschschlager i Simon Keenlyside acompanyats per Malcolm Martineau, en un enregistrament en directe.
Quan estan a punt de marxar arriben rumors que a la ruta que tenen prevista hi ha bandolers; han de triar entre quedar-se al poblet un temps més, agafar un camí molt més llarg o no fer cas dels rumors i seguir el camí previst. Wilhelm pensa que aquesta és la millor opció i aviat tots, començant per Melina que pensa que és l'opció més econòmica, n'estan convençuts també; es posen en camí, ben preparats per un possible atac.
El segon dia de viatge els carreters suggereixen aturar-se en una clariana del bosc per descansar i fer un àpat. Mentre l'estan preparant arriben els bandolers i els ataquen; Wilhelm i Laertes treuen de seguida les seves armes per repel·lir l'atac, i en la lluita Wilhelm rep un tret de bala “entre el pit i el braç esquerre”. Quan recupera el coneixement està sol a la clariana amb Philine i Mignon, que han intentat parar-li l'hemorràgia com han pogut. La resta de la companyia ha fugit cap el poble més proper enduent-se Laertes, que també ha estat ferit. L'arpista, en veure com està de greu Wilhelm, marxa també cap al poble per demanar-hi ajut.
Quan ja s'està fent de nit arriba a la clariana una comitiva encapçalada per una bella dama a cavall, que en veure'ls s'atura i els dóna socors (aquest és el moment que recull el gravat de Schwind que il·lustra l'entrada). Wilhelm a prou feines pot veure-la abans de tornar a perdre el coneixement, però queda fascinat per la seva bellesa. Arriba l'arpista amb uns quants homes del poble i la bella amazona i la comitiva marxen deixant un caçador amb instruccions d'escortar Wilhem i el seu petit grup i deixar-los ben instal·lats. Un cop al poble s'adrecen a l'hostal, que està ple perquè tota la companyia s'hi ha aixoplugat. En veure arribar Wilhelm es neguen a fer-hi lloc: el fan responsable de l'atac i d'haver perdut a mans dels bandolers totes les seves pertinences. L'únic bagul que s'ha salvat és el de Philine (segons critiquen els actors, perquè ha fet servir els seus encants per protegir-lo), que conté també les coses de Wilhelm perquè en fer l'equipatge al castell el matrimoni Melina s'havia apropiat del bagul del noi. No serveix de res que Wilhelm els recordi que la decisió d'anar pel camí més directe l'han pres entre tots. El caçador s'enduu Wilhelm, Philine, Mignon i l'arpista a la rectoria, perquè el clergue i la seva família han acceptat hostatjar-los.
Passen els dies i Wilhelm es va recuperant. Laertes, que com que també estava ferit no s'havia assabentat del que havia passat a l'hostal va a veure'l; Melina i la companyia volen que Wilhelm els recomani al seu amic i director de teatre Serlo (aquell amic amb qui Wilhelm havia volgut reunir-se, temps enrera, quan pensava a casar-se amb Marianne); li exigeixen també diners pel viatge. Wilhelm els complau i això fa que es discuteixi amb Philine, que no entèn perquè els ha d'ajudar després que s'hagin comportat tan malament amb ell. Philine, enfadada, marxa també. Mignon, que durant tot aquell temps havia estat apagada i trista, revifa quan Philine marxa i ella pot tornar a tenir cura de Wilhelm.
El noi es recupera i vol anar també a veure Serlo després de visitar la bella amazona desconeguda per agrair-li que li hagi salvat la vida, però no hi ha manera de trobar-la i Wilhelm ha d'acceptar que no la tornarà a veure. En el seu record, aquella dama que ha vist tan breument s'assembla molt a la comtessa, tant que de vegades confon les seves imatges. I mentre hi pensa sent cantar Mignon i l'arpista.
Hem arribat al capítol onzè i el que canten és una de les cançons més conegudes de la novel·la, Nur wer die Sehnsucht kennt, tot i que la majoria dels compositors l'escriuen per a Mignon només, sense tenir en compte que és un duo. És el cas, per exemple, de Txaicovski, n'escoltavem la seva cançó a la darrera entrada de la sèrie. Schubert sí escriu una cançó per a les dues veus, Mignon i l'arpista. Goethe diu que Mignon i l'artista canten “amb la més cordial entonació, tot formant un irregular duo”, i això és el que sentim en la música. Tots dos canten la mateixa cançó però no canten junts, sembla ben bé que estan entotsolats i ni s'adonen que estan acompanyats; a mi em sembla una de les cançons més precioses de totes les que s'han escrit entorn Wilhelm Meister. L'escoltarem a Angelika Kirschschlager i Simon Keenlyside acompanyats per Malcolm Martineau, en un enregistrament en directe.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh ich am Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt,
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Sols qui l'enyor coneix,
sap mon sofrir!
Sola i distanciada
de tot delit,
el firmament esguardo
vers aquell punt.
Qui em coneix i m'estima,
ai, és tan lluny!
Em ve un desmai, em sento
cremar per dins.
Sols qui l'enyor coneix,
sap mon sofrir!
Continua llegint: El més bell pensament
Comments powered by CComment