No sóc digne del teu amor (I)

La brodadora - Franz Xaver Simm

 

Preparant el recital que obrirà demà passat la Schubertíada a Vilabertran m'adono que no hem parlat encara d'un dels cicles més importants de Schumann, Frauenliebe und -leben (Amor i vida d'una dona), probablement el seu cicle més polèmic, i no precisament per la música. I després d'escriure una bona estona m'adono que l'entrada és massa llarga; en lloc d'escurçar, que és el que faig gairebé sempre, aquest cop (coses de l'estiu) decideixo repartir l'entrada entre aquesta setmana i la vinent.

Frauenliebe und -leben ens presenta una dona al llarg de la seva vida, des que s'enamora de qui més tard serà el seu marit fins que es queda vídua. En alguns moments dels poemes la dona se'ns mostra abnegada i submisa, i això va donar pas a una certa polèmica (ja us podeu imaginar que no va sortir a les portades dels diaris) als anys 70 del segle XX, en ple apogeu del feminisme. Quan ho vaig saber em va cridar l'atenció: d'acord que la noia no és un model de modernitat, però és si fa no fa com tantes altres dones protagonistes d'òperes romàntiques, per exemple. Llegint i contrastant opinions expertes d'aquí i d'allà vaig trobar que en els darrers anys l'opinió més generalitzada és que no estem davant d'un personatge pla, ni l'autor dels poemes és un masclista que hi projecta el seu ideal de muller submisa (tot i que no podem perdre de vista que ens separen gairebé dos-cents anys). Ans al contrari, el plantejament de Chamisso és modern, i el personatge evoluciona amb el temps. A més, Schumann hi té alguna cosa a dir en aquesta història, i la diu amb la seva música.

Comencem pel poeta, Adalbert von Chamisso. Va néixer a França el 1781, fill del comte Louis Marie de Chamissot; uns anys més tard la família es va exiliar a Berlin, no eren bons temps per a la noblesa a França. Malgrat el que pugui semblar pel context, Chamisso no era un típic representant de l'Ancien Régime sinó un home progressista, d'idees modernes. Potser el seu nom us és familiar, Chamisso és l'autor de “La meravellosa història de Peter Schlemihl”, una novel·la fantàstica que narra la història d'un jove que ven la seva ombra.

Tornant al cicle de poemes que ens ocupa, Amor i vida d'una dona, el primer que crida l'atenció és, precisament, que la protagonista sigui una dona. Si pensem en els cicles de cançons que hem anat veient, hem sentit la veu de poetes, caminants i moliners, però és el primer cop que ens parla una dona. Parlo de memòria, però diria que l'única veu femenina que hem sentit en dos anys i mig al blog és la de Gretchen, un personatge d'una obra de teatre. En el cicle, de nou poemes, coneixem una dona que s'ha enamorat i es creu indigna de l'home que estima. Potser perquè és molt jove, potser perquè és d'una classe social inferior, potser, senzillament, perquè està massa trasbalsada per sentir-se segura. L'home es fixa en ella, es casen, i els lectors veiem com ella va madurant, com es va fent forta i passa de protegida a protectora; una dona del primer terç del segle XIX es permet compadir els homes perquè no poden experimentar la maternitat. El marit mor i ella li ho retreu, i en el darrer poema, el novè, la dona s'adreça a la seva néta que és a punt de casar-se; ha viscut amb serenitat, sola amb la seva criatura, i ara que s'identifica amb una altra núvia recorda la seva vida.

Continuarem la setmana vinent, de moment escoltem la primera cançó del cicle, Seit ich ihn gesehen (Des que l'he vist). La noia, prou jove com per jugar encara amb les seves germanes, ha vist l'home i ja no pot pensar en res més, tot gira en torn a ell. Encara no és una cançó exultant d'emoció com ho serà la segona; de moment, se sent més confosa que feliç per aquest sentiment nou, o això és el que ens diu la música de Schumann. La nostra intèrpret serà la gran Kathleen Ferrier acompanyada per John Newmark.

 

Seit ich ihn gesehen