Tot celebrant Strauss

Euterpe - J. Handmann

 

Som a l'Any Strauss, el passat 11 de juny feia 150 anys del seu neixement. Per molts anys! A Liederabend vam començar la celebració amb un post convidat, el baríton Timothy Sharp ens va parlar de Hans Hotter i Zueignung, i a més de l'entrada d'aquesta setmana n'hi ha tres o potser quatre de previstes. És a dir: Richard Strauss continuarà sent un compositor habitual en aquesta casa.

Dels aproximadament dos-cents lieder que va escriure Strauss, formen part del repertori uns cinquanta; la resta s'interpreten poc als recitals. Podríem dir que és normal, és estrany que tot el corpus d'un compositor formi part del repertori, excepte en el cas de compositors amb un nombre petit de cançons com ara Mahler o Duparc. D'aquesta cinquantena de lieder, la majoria els escoltem més amb acompanyament d'orquestra que amb acompanyament de piano. Normal també, Strauss i Mahler són els “pares” del lied orquestral. Continuem: alguns d'aquests lieder tan famosos que sentim als concerts simfònics, no els va orquestrar Strauss: els van orquestrar altres compositors en vida d'Strauss, sembla que amb el seu consentiment. I una última cosa: dels lieder que Strauss va compondre per a veu i orquestra (i no en va fer versió per a veu i piano), només quatre s'interpreten amb freqüència.

Resumint: els lieder que formen part del repertori són la quarta part dels que Strauss va escriure, i la majoria són escrits originàriament per a piano i després orquestrats, per ell (la majoria) o per algú altre.

Els lieder escrits només per a veu i piano són tan sols una petita part d'aquest grup d'èxit. I això, perquè? No sé quina relació pot tenir amb la qualitat intrínseca de les obres, tot i que cal suposar que Strauss va triar els lieder que orquestrava entre els seus preferits. Segurament té més a veure amb la seva difusió: un concert simfònic que inclogui un grup de lieder té molta més audiència que un recital per a veu i piano. De fet, Strauss va anar orquestrant petits grups de cançons a diferents moments de la seva carrera, sempre per dirigir-los als seus concerts acompanyant la seva soprano preferida en cada època: la seva dona Pauline de Ahna el 1897 i el 1900, Elisabeth Schumann el 1918 i Viorica Ursuleac el 1933. També va acompanyar al piano molts recitals, però sembla que se sentia més còmode dirigint (no oblidem que a més de gran compositor era gran director), i el lied amb orquestra era novetat, Strauss pràcticament no tenia competència en aquest terreny.

Però si això és així, què passa amb els quinze lieder escrits per a veu i orquestra (i dels quals Strauss no va fer versió per a piano)? Abans deia que només quatre formaven part del repertori i de ben segur que us imagineu que són els Vier letzte Lieder. La resta s'enregistren de tant en tant, es canten de tant en tant, però poca cosa més. Perquè? No ho sé, tampoc. Ja veieu que avui estic molt sincera. Però penso que són lieder que poden interessar molt als aficionats a les òperes d'Strauss, i avui podem fer la prova: n'escoltem un i ja em direu.

 

Els primers lieder per a veu i orquestra que Richard Strauss va escriure són els Vier Gesänge, op. 33, escrits entre 1896 i 1897. Fixem-nos que el títol diu Gesänge (cants) i no Lieder (cançons), ens està donant una pista: poemes més llargs del que sol ser habitual, durades de vuit o deu minuts, van més enllà d'una cançó “normal”. Això ho trobem en gairebé tots els lieder orquestrals: si no són Gesänge són Hymnen, i ens quedem amb el dubte del nom que haurien portat els quatre darrers, editats postumament, si el nom els hagués donat el compositor.

Els quatre cants de l'Op.33 estan escrit per a tessitures diferents, això complica cantar-los en escena; nosaltres escoltarem el tercer, Hymnus, escrit per a baríton o mezzo. El poema, publicat el 1879, és de Friedrich Gustav Schilling, i és un cant a la musa, la font d'inspiració del poeta. L'escoltarem interpretat pel baríton Bo Skovhus i l'Orquestra Filharmònica de Niça dirigida per Friedrich Haider.