Els recitals al Liceu

Atenció lectors! La propera setmana publicaré dimecres perquè l'endemà és Dijous Sant; la següent perquè dimecres és Sant Jordi i l'altre perquè dijous és el Primer de Maig. Tres setmanes seguides en dimecres i després, si no hi ha res de nou, tornem als dijous.

Ram de lilàs - E. Manet

Fa gairebé dos anys vaig publicar una entrada al blog comentant el desert que era casa nostra pel que fa a la programació de lied. Per a la temporada 2012-2013 s'havien programat en total als tres principals auditoris (Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu i L'Auditori) ni més ni menys que tres recitals, cap d'ells al Liceu. Per a la temporada següent, és a dir, l'actual, es van recuperar els recitals al Liceu i se'n van programar quatre; per a la propera, la temporada 2014-2015, n'hi ha tres de programats. Seria per estar satisfet si no fos perquè els darrers dies, coincidint amb els recitals de Nina Stemme i Jonas Kaufmann en una mateixa setmana, he llegit a la premsa i les xarxes socials comentaris que suggerien que se suprimissin de la programació del Gran Teatre del Liceu els recitals de lied. I, com podreu comprendre, em van saltar totes les alarmes.

He recollit els arguments que he trobat a favor d'aquesta supressió per dir-ne la meva; si us sembla que val la pena, digueu-ne la vostra també!

El Liceu és un teatre d'òpera. Cert, així ho van decidir els prohoms que van tenir la feliç idea de construir-lo. Però difícilment podien haver pensat el 1847 en un teatre dedicat a la cançó, quan encara era, majoritàriament, música per fer a casa. Des de llavors ha plogut molt, i no trobo cap motiu perquè al Liceu no s'hi programi lírica, en general. Mirem cap a Europa? De recitals se'n fan també als teatres d'òpera de Londres, Viena o Múnic, per exemple.
El Liceu és massa gran per fer-hi recitals. D'acord que les dimensions del teatre no són les òptimes, ja m'hagués agradat que quan es va reconstruir s'hi hagués fet una sala de cambra, o que s'hagués recuperar el Teatre Principal per fer-hi òpera de cambra o recitals, però les coses són com són. Novament podem mirar cap a Europa, cap els teatres d'òpera esmentats o cap el Barbican de Londres o el Musikverein de Viena. Penso que les dimensions del teatre van en contra sobretot del cantant i el pianista, que hauran d'aconseguir "empetitir" el teatre amb la seva interpretació. No és la situació ideal però no és cap disbarat, i sempre hi ha l'opció de tancar els pisos superiors quan hi hagi un recital i deixar així un teatre més acollidor (no és idea meva, es fa de vegades als auditoris).
Els recitals no omplen. És una alegria quan es veu el teatre ple, i en el recitals de lied no acostuma a donar-se el cas. Ara, tampoc és el cas de totes les òperes i totes les funcions; hi ha títols i horaris més o menys atractius, i serà més fàcil omplir amb Tosca un dissabte que amb Pelléas et Mélisande un dimarts (fixeu-vos que he triat dues òperes que m'agraden molt). Pel que fa als recitals, no tinc dades oficials, però diria que acostumen a estar plens al 60-70%; el de Nina Stemme que esmentava abans crec que estava una mica més buit, i el de Jonas Kaufmann, una excepció, estava ple de gom a gom. Considerant una ocupació escassa, del 50%, parlem de 1200 persones; això equival a dues sales de cambra; tan poca gent no hi assisteix.
Els recitals no són rendibles. Si de l'ocupació no tinc dades oficials, imagineu dels costos dels espectacles. Penso que el cost de sortir a escena un cantant i un pianista per força ha de ser menys que el de representar una òpera amb vuit cantants, un director musical, un director d'escena i una escenografia (l'orquestra i el cor no els compto perquè són de la casa). Els preus de les entrades dels recitals són més baixos que el de les òperes, però tampoc no hi ha tanta diferència, per tant caldrien xifres concretes per convèncer-me que no són rendibles o ho són menys que les òperes. A més, els recitals i les òperes han de ser rendibles? I els museus? I les biblioteques? No crec que la cultura hagi de ser rendible, diria que per definió la cultura es deficitària. En termes econòmics, és clar, perquè els rendiments de la cultura són uns altres i són molts, com tots sabem. Penso que s'ha d'administrar bé fins a l'últim euro del pressupost del teatre, ara amb la crisi i sempre, que és una cosa diferent de condicionar la programació a la rendibilitat.
A Barcelona no hi ha afició al lied. I com que no hi ha afició treiem tots els recitals i avall. Hi ha menys afició que a altres ciutats, hi estic d'acord, però n'hi ha. Anem a parar a un tema que hem comentat diverses vegades en aquest blog: hi ha pocs recitals perquè hi ha poca afició o hi ha poca afició perquè hi ha pocs recitals? Crec que aquest és un dels punts clau: no valdria la pena donar a conéixer el gènere perquè s'omplin els recitals i siguin rendibles? No és molt trist donar per morta i enterrada una manifestació cultural?

N'hi hauria molt a parlar, però crec fermament que no poden desaparéixer els recitals de lied del Liceu. Ja posats, ni del Liceu ni del Palau ni de L'Auditori (que tenen tots dos sala de cambra); ni el lied ni la música de cambra ni la música contemporània ni cap dels gèneres musicals més o menys minoritaris. Perquè, no ho oblidem, estem parlant d'institucions culturals públiques, que tenen unes obligacions que les iniciatives privades no tenen.

Una mica de música per dissipar els pessimisme? Els tres recitals programats al Liceu per a la temporada vinent són els del baríton Simon Keenlyside i els contratenors Andreas Scholl i Philippe Jaroussky. Per poc que seguiu el bloc estic segura que no cal que us presenti Keenlyside; Scholl i Jaroussky freqüenten sobretot la música barroca però de tant en tant fan alguna incursió en la cançó. Andreas Scholl va treure fa un parell d'anys un CD amb cançons de Schubert, "Wanderer", i Philippe Jaroussky una mica abans un de mélodie, "Opium". Sembla que els respectius recitals giraran entorn els discos, avui escoltarem una mélodie cantada per Jaroussky i un altra dia farem un tast del disc de Scholl.

Philippe Jaroussky, acompanyat per Jérôme Ducros, interpreta Les temps de lilas d'Ernest Chausson, una cançó preciosa. El poema, de Maurice Bouchor, parla de la primavera; la setmana passada vam tenir una cançó primaveral feliç, aquesta setmana en tenim una de trista.

Le temps des lilas

Le temps des lilas et le temps des roses
Ne reviendra plus à ce printemps-ci ;
Le temps des lilas et le temps des roses
Est passés, le temps des œillets aussi.

Le vent a changé, les cieux sont moroses,
Et nous n'irons plus courir, et cueillir
Les lilas en fleur et les belles roses;
Le printemps est triste et ne peut fleurir.

Oh ! joyeux et doux printemps de l'année,
Qui vins, l'an passé, nous ensoleiller,
Notre fleur d'amour est si bien fanée,
Las ! que ton baiser ne peut l'éveiller!

Et toi, que fais-tu ? pas de fleurs écloses,
Point de gai soleil ni d'ombrages frais;
Le temps des lilas et le temps des roses
Avec notre amour est mort à jamais.

El temps dels lilàs i el temps de les roses
ja no tornarà a aquesta primavera;
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ha passat, el temps de les clavellines també.

El vent ha canviat, els cels són foscos,
i no anirem més a córrer i collir
els lilàs florits i les belles roses;
la primavera està trista i no pot florir.

Oh! Joiosa i dolça primavera de l'any,
que va venir l'any passat a portar-nos el sol,
la nostra flor d'amor es tan marcida,
ai las, que la teva besada no pot revifar-la!

I tu, que fas? No hi ha ponzelles,
no hi ha sol alegre ni ombra fresca;
el temps dels lilàs i el temps de les roses
amb nostre amor ha mort per sempre.

Els recitals al Liceu

Sèries