Malalt d'hivern

 

M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions a fruiters, plàtans, moreres o til·lers i anar vigilant ara, en aquesta època, quan comencen a veure's els brots. I això em porta a pensar, també cada any, en un lied de Schumann, Erstes Grün (Primer verd).

Fa un temps vam parlar dels Zwölf Gedichte von Justinus Kerner, op. 35 (Dotze poemes de Justinus Kerner), escrit entre novembre i desembre de 1840. Llavors vam comentar que Kerner, que a més de poeta era metge, defensava el poder guaridor de la Natura, i era per això que en aquests dotze poemes seleccionats per Schumann la seva presència anava més enllà de l'habitual durant el Romanticisme. Erstes Grün és el quart lied del cicle i el primer en el qual la Natura és protagonista; per si ens quedava cap dubte del seu significat en llegir-lo, el poema es diu Frühlingskur, Cura de la Natura.

En només dues estrofes assistim al final de l'hivern i el començament de la primavera. A la primera estrofa el poeta invoca el primer verd, l'herba fresca que pot guarir el seu cor malalt d'hivern. Immediatament associem hivern amb depressió i tristesa, però pensant només en el clima, és fàcil d'entendre la necessitat de la primavera després de molts mesos de foscor, fred i neu; estem parlant de l'hivern centreeuropeu. A la segona estrofa l'ansietat es torna alegria perquè ja es veuen els primers brins d'herba, l'esperança que porta la primavera (juntament amb la llum, el color i l'escalfor). A la tercera estrofa coneixem el motiu del dolor del poeta; no ha estat la natura, han estat els homes, i per això el poeta cerca la solitud o, millor dit, estar-se a soles amb la naturalesa, que és l'únic consol possible al dolor que li han causat les persones; aquesta idea la trobarem diverses vegades més al llarg del cicle de Schumann.

Com deiem abans, per a Kerner, la Natura guareix. Però si ens fixem en els versos, la curació no ve de la mera contemplació, ve del contacte físic: el poeta arrenca l'herba i la porta fins a la seva boca i el seu cor, només l'herba posada sobre el cor pot fer que bategui més lentament. No voldria treure-li l'encant al poema, però jo aquí veig infusions i cataplasmes, o, dit en modern, naturopatia (que és una cosa molt antiga). O bé, si volem recuperar el romanticisme del poema, el poeta es refereix a l'herba fresca com a una amant: el seu cor la troba a faltar, els seus ulls riuen quan la veuen venir, l'estreny contra el seu pit i els seus llavis...

Schumann escriu amb aquest poema un lieder estròfic, donant-li així un aire popular. La veu manté un to melancòlic des del començament fins al final, potser amb un punt d'urgència, que contrasta amb l'interludi; aquest interludi (repetit també al final) és animat i optimista, potser és la veu de la primavera? A mi em sembla una cançó preciosa, tot el cicle m'ho sembla, és un dels meus preferits: l'escoltarem interpretada per Hermann Prey i Karl Engel. Espero que us agradi i que si esteu tips de l'hivern (jo sóc més de queixar-me de la calor) us ajudi a esperar pacientment que arribi la primavera.

I no fa pas tant que esperàvem que arribés la tardor a Barcelona!

 

Erstes Grün