Poi le parole?

Fa segles que al món de l'òpera es debat sobre la importància de la música i el llibret; si el que diuen els cantants és rellevant i per tant s'ha d'entendre, si la història que s'explica afegeix valor a l'obra, etc. La discussió ha donat per molt, incloses dues òperes: Prima la musica, poi le parole, escrita per Antonio Salieri a finals del segle XVIII i Capriccio, composta per Richard Strauss el 1940. Aquesta discussió té poc a veure amb el lied, si més no perquè la situació de partida és diferent: un poeta escriu un poema i més tard (ja sigui mesos o segles després) un compositor s'hi fixa i escriu una cançó amb aquests versos. El que ens ofereix el compositor és la seva lectura del poema, ara ja són inseparables música i paraules. O això em pensava jo.

Fins fa no gaire, quan assistíem a un recital de lied a Barcelona el programa de mà incloïa els poemes i la traducció, i això ens permetia seguir sense perdre'ns ni un mot el que s'estava interpretant. Però aquest bon costum s'està perdent i cada cop més sovint hem d'escoltar les cançons sense cap suport; si les coneixem bé, i si no, mala sort. Suposo que els motius per privar-nos dels textos són econòmics, però quan m'hi trobo no puc evitar la sensació que s'està menystenint els poetes; de vegades fins i tot es parla de la importància de tal o qual poeta a la presentació del recital i després, a efectes pràctics, tant és que els poemes siguin de Goethe o de l'autor de l'exitosa cançó de l'estiu, igualment no sabem què diuen...

Molt bé, posem que l'organitzador del recital no pot assumir la despesa d'editar i imprimir el programa amb els textos i les traduccions de les cançons. Busquem solucions?

• Augmentar un parell d'euros el preu de l'entrada. El costum a casa nostra és que el programa de mà sigui de franc, o, si preferiu, que estigui inclòs al preu de l'entrada; si l'apugem ja compensem les despeses d'edició. El problema és... sí, que l'entrada és més cara.
• No recordo haver estat a cap recital de lied a Europa que no hagi hagut de pagar el programa de mà, no és de franc. Bé, no sembla una mala solució, nosaltres triem si el comprem o no.
• Una altra opció és que mirem el programa del recital a la pàgina web de l'auditori (si és que hi és, que això seria una altra guerra), busquem els textos i les traduccions, ens fem el nostre propi programa, ens l'estudiem bé i ens l'enduem al recital. Aficionats, se'ns ha girat feina! No sé vosaltres, però no ho trobo gaire pràctic.
• Una versió millorada de l'anterior idea: el promotor del recital edita un document amb els textos i les traduccions i el penja a la seva pàgina web perquè els assistents la descarreguem i la imprimim. Això ja m'agrada més, tot i que encara pot presentar problemes tècnics per a algunes persones; alguns auditoris ja ho estan fent.
• Una altra opció que estan triant els auditoris és donar les traduccions, però no els poemes originals. Millor això que no res, almenys sabem què diu el poema, però no em sembla tampoc una bona solució perquè l'intèrpret haurà triat dir els versos d'una manera en concret i si no els tenim davant aquest part de la interpretació ens la perdrem (l'Elisa Rapado ho explicava molt bé al seu blog Canto y piano en el aula 300).

De ben segur que hi ha altres maneres de fer possible que el públic disposi dels textos de les cançons durant els recitals, la qüestió és si realment cal. Vull dir, jo els necessito; si no els tinc i no conec prou bé les cançons que s'interpreten no en gaudeixo igual, i saber que m'estic perdent una part essencial del que està passant no em fa gaire feliç. Però potser no és tan important, potser la majoria del públic no necessita els poemes per gaudir plenament del recital, potser amb la música n'hi ha prou i sóc jo que estic una mica picallosa amb aquest tema. Què en penseu? De veritat que m'agradaria saber la vostra opinió sobre aquesta qüestió dels textos als programes de mà.

Quina cançó podia triar per il·lustrar aquesta entrada? Qualsevol, de fet. I com que L'énamourée m'està rondant des de fa uns quants dies, aquí la teniu. Una cançó de Reynaldo Hahn amb poema de de Théodore de Banville que escoltarem en una de les meves versions preferides, la de Sarah Connolly acompanyada al piano per Eugène Asti. Amb el poema i una traducció més o menys maldestre