El poema al qual tornem avui és Die stille Stadt, de Richard Dehmel, inclòs en la col·lecció Aber die Liebe [Però l'amor, 1896]. Ens parla d'una ciutat silenciosa, mentre cau la nit, i també cau la boira des de les muntanyes.
La primera cançó que vam escoltar a partir d'aquest poema va ser la de Sibelius. Llavors us vaig dir que el silenci i la calma que regnen a la ciutat tenen alguna cosa d'inquietant, i preparant aquest article m'he adonat del que és (segurament és evident, però m'havia passat per alt): la segona estrofa del poema ens diu que cap so no travessa la boira, i l'única manera que sigui així és que no hi hagi cap so, que el silenci sigui total, perquè la boira és molt bona conductora dels sons. Quan hi ha boira, sentim clarament sons que en una nit serena no sentiríem. I a quina mena de ciutat no se sent absolutament res quan s'està fent de nit?
La cançó que us proposo avui és la d'Alma Mahler, composta el 1901, quan estudiava amb Zemlinsky i encara es deia Alma Schindler. La cançó comença calmadament, després que dos compassos del piano, però, ens hagin anticipat el conflicte. La segona estrofa comença amb una música molt similar a la primera, fins que a partir del tercer vers canvia el tempo i es torna urgent mentre la veu poètica ens descriu com és d'espessa la boira. La tercera estrofa comença amb la mateixa urgència, i és llavors quan descobrim el conflicte: hi ha un caminant sol, desorientat, incapaç de trobar el camí. Llavors, quan descobreix una petita llum i comença a sentir un cant que l'orienten, la música torna a calmar-se, i s'endolceix quan el poeta ens diu que el que sent l'home és un cor de nens.
La cançó d'Alma Mahler és tan descriptiva com bonica. Espero que us agradi, així com la interpretació de Barbara Hannigan i Reinbert de Leeuw.
Liegt eine Stadt im Tale,
Ein blasser Tag vergeht.
Es wird nicht lange dauern mehr,
Bis weder Mond noch Sterne
Nur Nacht am Himmel steht.
Von allen Bergen drücken
Nebel auf die Stadt,
Es dringt kein Dach, nicht Hof noch Haus,
Kein Laut aus ihrem Rauch heraus,
Kaum Türme noch und Brücken.
Doch als dem Wandrer graute,
Da ging ein Lichtlein auf im Grund
Und durch den Rauch und Nebel
Begann ein leiser Lobgesang
Aus Kindermund.
Una ciutat reposa a la vall,
un dia pàl·lid s'esvaeix.
No passarà gaire més temps
fins que no hi hagi ni lluna ni estels,
només hi haurà nit, al cel.
De totes les muntanyes
cau la boira sobre la ciutat,
no s'albira cap teulada, cap pati, cap casa,
cap so la travesa,
a penes una torre o un pont.
Però quan el caminant s'espantava
veié una llum feble abaix,
i a través del fum i la boira
començà un cant de lloança
cantat per nens.
Articles relacionats
Un estel fugaç
El pintor Wilhelm Hensel, la seva dona Fanny, compositora, de soltera Mendelssohn, i el seu fill de nou anys Sebastian van sortir de Leipzig el 4 de setembre de 1839 cap a Itàlia. El viatge era per a ell una mica per feina i molt per plaer, i per a tota la família era l'oportunitat de descobrir un país nou i fascinant. Van arribar el dia 30 a Milà, i d'allà van continuar cap a Venècia, Florència,, Roma i Nàpols. Wilhelm va continuar cap al sud, mentre que Fanny i el nen, vençuts per la calor, el van esperar en [...]
Treball en xarxa
Ens pensem que el networking (o el treball en xarxa, com hauríem de dir-ne en català) és una cosa molt recent, però en realitat és una cosa de sempre. A tots ens han donat un cop de mà en la nostra vida laboral, i tots hem ajudat amics i coneguts quan hem tingut ocasió de fer-ho; també ho van fer els nostres pares, i els nostres avis, i ens podem remuntar tantes generacions com vulgueu.
Les vuit en punt
Els últims segons de la vida d'un condemnat a mort. D'això ens parla el poema Eight O'Clock [Les vuit en punt] d'A.E. Housman. Només dues estrofes; vuit versos per transmetre la duresa del moment.
Comments powered by CComment